dimarts, 19 de març de 2013

Amb poques paraules I

            Mentre afinava la guitarra espanyola, mi, si, sol, re, la, mi, un dels nois de l’activitat se’m va acostar i sense que jo li preguntés res em va dir:

-         Sóc innocent.

Déu meu! Quantes vegades hauré sentit el mateix! Però la meva expressió no va canviar el més mínim per mirar de no ofendre a aquell noi que potser es pensava que m’havia caigut de la figuera feia un parell de minuts. Vist que no deia res, que només el mirava, va prosseguir:

-         Estava al lloc equivocat en el moment equivocat! Una baralla. Havia anat amb el meu cossí i uns amic a una discoteca i, sense fer res, ens vam veure enmig d’una baralla. El meu cossí estava rebent de valent i jo vaig anar a ajudar-lo. Òbviament que vam repartir una mica, ens estaven atonyinat, però no crec que sigui com per entrar a presó, no creus?

Fa temps que vaig aprendre a no prendre partir per ningú en aquest lloc, perquè l’evidència ens ensenya que no hi ha ningú engarjolat perquè sí. Llavors em vaig limitar a preguntar:

-         Quant t’ha caigut?
-         Nou anys – va contestar fredament.

No vaig contestar, suposo que vaig dir-ho tot amb la cara, i aquí es va quedar la conversa. Almenys fins que ell mateix la va reprendre sis mesos més tard. Llavors ja ens teníem més confiança i, no se perquè, va sortir el tema de nou.

-         Nou anys de condemna per una baralla! Si el sistema no està boig, que vingui Déu i m’ho expliqui perquè jo no ho entenc!
-         A veure, - em vaig atrevir a dir – m’imagino que no condemnaran a una persona a nou anys de presó perquè sí, seria molt fort!
-         Doncs a mi sí! Perquè el meu advocat era un inútil i no va saber portar bé el cas. A més, em vaig fixar que el fiscal tenia algun prejudici contra mi i no em va passar ni una!
-         Però home! Insisteixo, no pot ser que et condemnessin perquè sí.
-         Home! Si et soc sincer, una mica si que vam pegar al paio aquell, era una baralla, però et juro que per res del món mereixo la condemna que em van imposar. Per sort la família m’ha contractat un advocat nou i estan lluitant per aconseguir que surti d’aquí com abans millor.

Novament, la conversa va quedar en stand by i no li vaig voler donar més voltes, no calia. Només vaig pensar que si en uns mesos havia canviat d’aquella manera la versió dels fets, què seria el que realment va passar aquell dia per ser condemnat a nou anys de presó. I la solució estava més a prop del que semblava. En tres mesos més de classes de música la conversa va venir sola, com si necessites ser finalitzada d’una vegada per totes.

-         Saps? Crec que el dia de la baralla no vaig actuar bé i per això em van condemnar.

El seu to era pausat, reflexiu, i es feia evident que hi havia alguna cosa que necessitava deixar anar.

-         Què vols dir? – Vaig preguntar per mirar de fer més planer el camí.
-         Doncs que després de la baralla el meu cossí i jo vam seguir a aquell paio, ja saps, massa orgull barrejat amb unes quantes copes de més i altres coses. Li vam clavar una bona. Vam seguir-lo fins que va pujar al seu cotxe i llavors amb uns ferros que vam trobar en una obra propera li vam començar a clavar cops. Quan va baixar per fer-nos parar, ens vam encarregar d’ell i el meu cossí amb un cop a la cara li va destrossar un ull. Però no vam parar, no podíem, i vam treure les navalles.
-         Les navalles  – vaig repetir jo automàticament esperant el pitjor.
-         Si, les navalles – va dir amb un punt de tristesa i es va quedar callat.
-         I?
-         Doncs li vaig clavar set ganivetades.
-         Set ganivetades – vaig repetir novament de manera automàtica. Ell va fer que sí amb el cap i em va mirar. – Nou anys de condemna, no? – I ell va respondre novament fent que sí amb el cap. Vaig abaixar la mirada mentre afinava la guitarra espanyola que tenia a les mans.