divendres, 22 de març de 2013

Quan arriba l'hivern

Està baixant les escales i surt al carrer. La neu s’arremolina amb el vent. Tot just són quatre flocs que ni emblanquinen el terra. Apressa el pas perquè sembla que la nevada referma.
Fa unes hores estaven sopant junts, amb una certa tensió, però amb l’esperança de que tot es podia arreglar. Amb un bon vi van fer un brindis que no significava res per a cap dels dos però igualment van fer un glop mirant-se als ulls. Segons diuen, si fas el primer glop després d’un brindis mirant-te als ulls amb la teva parella, aquella nit tindràs sexe. Bé, potser m’ho invento, però era alguna cosa així.
Fora dels típics comentaris que es fan en un sopar d’aquest tipus, no semblava que tinguessin res gaire important a dir-se, sobretot tenint en compte que tenien coses a arreglar. Les mirades es centraven als plats i tots dos fruïen amb el menjar.
Quan per fi les mirades es van trobar, tots dos es van sobresaltar. Si la gent que els envoltava hagués callat de sobte, s’hagués sentit clarament el bategar dels seus cors. “Ha passat un àngel!” algú hagués dit.
Les mans es van buscar sobre la taula i en una carícia van entendre tot el que havien callat. El vi va acabar d’encendre els colors i d’escalfar les idees. Es van aixecar en acabar el sopar i van sortir del local amb solemnitat, controlant la necessitat que els urgia, i a mesura que s’acostaven al cotxe, se’ls feia més difícil dissimular la seva excitació.
Van anar a casa d’ella, un pis diminut però acollidor, i sense gaires miraments van acabar despullats i al llit. Amb una passió desfermada van jugar a fer-se desitjar, a deixar-se portar per la bogeria del moment, fins que en el precís moment del clímax tot es va tornar estrany.
Cadascú va cauré del seu costat i ni tan sols es van donar la mà. Potser van dormir una estona o potser es van quedar amb els ulls oberts mirant els clarobscurs del sostre tènuement il·luminat per la llum que entrava des del carrer a través de les escletxes de la persiana.
Ell es va aixecar per anar al lavabo. Tenia una estranya sensació que no podia descriure. No volia marxar, però tampoc es sentia a gust. Sense presa, va recollir la seva roba de terra i es va vestir mentre pensava el que necessitava comprar per omplir la nevera. Era evident que ella dormia. Es va acostar sigil·losament, acaronant-li la cara amb tendresa, i la va acotxar amb el llençol. Potser podria haver deixat una nota, però no es sentia prou cinematogràfic com per a això.
A la cuina, abans de marxar, va regirar una mica buscant alguna cosa que portar-se a la boca. Amb un parell de galetes a la mà va enfilar cap a la porta i va agafar la jaqueta. En obrir, un corrent d’aire gèlid li va posar la pell de gallina. Sense mirar enrere i amb prou delicadesa com per no fer soroll, va tancar la porta darrere seu i va baixar per l’escala.
Ara, mentre observa com el vent juga amb els flocs de neu, somriu davant d’una albada ben grisa però plena d’esperances noves. La tempesta, efectivament, s’ha refermat i les voreres comencen a emblanquinar-se. Amb aquesta neu acabada de caure, verge, li dóna la sensació de que tots els camins són possibles.
No està pas trist, simplement l’hivern havia arribat mentre feien l’amor.