dilluns, 28 d’abril de 2014

Visió de futur

En Carles té cinc anys. Ja és un nen gran. Porta ulleres des dels tres, igual que el pare, que també és diu Carles, però ell li diu papa.
Darrerament en Carles està molt inquiet i el pare li diu que és un entremaliat. No li falta raó. La setmana passada va estar castigat tots els dies sense televisió i sense conte per anar a dormir. Li va dir al pare que era estúpid i ningú diu que sigui mentida, però ell no ho hauria de dir, és de mala educació, i per això va estar castigat.
En Carles no entén al seu pare: sempre l’està renyant, sempre l’està castigant, i la mare, a sobre, sempre li dóna la raó. Estan fent conxorxes en contra seva, és evident.
El dissabte, havent dinat, mentre la mare es posa una estona a l’ordinador, el pare s’asseu al sofà i es posa a mirar un d’aquells programes insuportables que tant li agraden. És una altra cosa que en Carles no entén, però no s’hi pot fer res: si es queixa, el pare el renya i li diu que està veient un programa i no té perquè canviar per veure dibuixos, que ja en veu prou durant la setmana. Prou? Si el pobre ha estat castigat tots els dies sense tele!
Al cap d’una estona, els roncs del pare se senten per tota la casa. En Carles s’apropa amb cautela i se’l queda mirant. Li fa una ganyota per veure si està despert i no reacciona. Li passa la mà per davant dels ulls i tampoc. Li treu la llengua i molt fluixet li diu estúpid. Riu fluixet i veu que a la mà porta les ulleres. Una idea li passa pel cap. Amb compte li treu les ulleres dels dits i, traient-se les seves primer, es posa les del pare. És queda molt parat. Mira al voltant i ho veu tot borrós i lleig, deforme. El pare té moltes més diòptries que ell, però en Carles no sap què és una diòptria. Es treu les ulleres mig espantat i es torna a posar les seves. De nou ho torna a veure tot clar i nítid.
En Carles se’n va a la seva habitació si s’asseu a la catifa. Mentre juga amb els cotxes, intentant no fer gaire soroll per no despertar al pare, decideix que a partir d’aquell dia farà més bondat. Per fi ha entès perquè el pare és com és: el seu món és horrible, monstruós, deformat i grotesc, és normal que estigui tan enfadat. Potser ell quan es faci gran també veurà el món com el veu el seu pare, però ell serà molt més comprensiu amb els seus futurs fills.


dimecres, 23 d’abril de 2014

Caníbals

Després de tantes penúries,
una eternitat!,
podré calmar les meves ànsies
menjant de la teva carn
sense pietat.

Ara ja no tinc aturador,
el teu cos
em crida i no el deixaré
escapar, en necessito
sols un mos.

I veig als teus ulls
el desig!
No forcegis, carn
de la meva carn presonera
sense mig.

Menja de mi!
Esmicola’m sense presa.
Menja de mi
mentre et mous amb tendresa.
Menja de mi!

I no faré més que capbussar-me
dins la teva olor
paladejant el més pur secret
allà on el plaer s’amaga
en la foscor.

No puc aferrar-me a l’instant
que s’escapa
somicant el teu nom, suau,
per la trampa de la pell
que m’atrapa.

Només un cop, només un,
el darrer!,
no t’aturis, ara no, acaba
allò que no pot acabar mai
o em moriré!

Menjo de tu!
T’assaboreixo sense remordiment.
Menjo de tu
mentre em recupero lentament.
Menjo de tu!


dimarts, 15 d’abril de 2014

Les relíquies d’avui són les noves tecnologies d’ahir

     

 No fa gaire, jo mateix estava fent treballs a la primària amb una esplèndida i verda màquina d’escriure Olivetti mentre els meus pares maleïen el soroll incessant que feia al teclejar fins a altes hores de la nit ja que, com sempre, ho deixava tot per fer a l’últim moment. Ma mare sempre acabava posant la mateixa cara de circumstàncies i abans de que badés boca, jo li deia:

                - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Quan a l’institut van comprar els primers ordinadors de sobretaula amb aquelles pantalles verdes o taronges, semblava que estàvem vivint un moment màgic. Aquell soroll tan característic de la màquina d’escriure va deixar pas a la remor del teclat i els clics del ratolí. Els pares ja podien respirar tranquils. El que no va canviar va ser la cara de circumstàncies de ma mare en veure com l’últim dia em donaven les tantes i jo li deia:

            - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Les pantalles monocromàtiques van deixar pas als monitors en color. La vida universitària va ser l’excusa perfecte per a obtenir un flamant ordinador nou i decent i poder estudiar com cal. A qui vull enganyar? L’únic que feia com cal amb aquella andròmina era jugar fins al darrer dia en que venien les preses i la resposta continuava sent la mateixa:

              - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Malgrat els meus esforços, vaig aconseguir llicenciar-me i, fora pronòstic, fins i tot vaig aconseguir una feina relacionada amb el que havia estudiat. Viure per veure! Aquest nou treball em va obrir les portes de la mobilitat. Benvingut al món del portàtil. Més comoditat però menys excuses ja que en teoria et pots endur el portàtil allà on desitgis. En aquells temps la resposta va variar subtilment:

                - Nena, avui no, que aquest projecte l’haig d’entregar demà!


Ara mateix, mentre no puc evitar somriure en recordar aquella vella Olivetti, vaig escrivint aquestes línies en un minúscul netbook, acte mereixedor de respecte i lloances ja que encertar en aquestes diminutes tecles és més un art d’equilibrista que no pas d’escriptor. Déu meu! Que tard que és! Disculpeu que us deixi d’aquesta manera però haig d’anar enllestint que el termini d’entrega per a aquest premi acaba demà.


divendres, 4 d’abril de 2014

Intel•ligència artificial

     19:00 hores. XY entra a casa. Es deixa caure pesadament al sofà i esbufega. Immediatament una cervesa es serveix a la tauleta que queda a la seva dreta. L’agafa mentre la paret blanca enfront del sofà es transforma en una pantalla descomunal. Juga el seu equip preferit que perd 2 – 0. Arrufa les celles i prem amb força el got mig buit. El deixa a la tauleta i s’omple novament de líquid daurat. En dos glops quasi l’apura i el torna a deixar a la tauleta. Ara, fora norma, no s’omple de nou i s’altera visiblement.

     -Què haig de fer per poder beure una cervesa a casa meva!

     Immediatament el got s’omple de nou. 3 – 0. La cosa no pinta bé. Comença a maleir i a donar cops de puny al sofà.

     -Tres quarts. Que es prepari quan arribi! Li dono una mica de confiança i em pren el pel de mala manera... Hauré d’explicar-li com funcionen les coses en aquesta casa.

     Rient entre dents, entra a la cuina i obre la nevera en busca d’alguna cosa per picar. No sembla trobar res interessant quan de sobte la porta es tanca fortament donant-li un cop a l’espatlla dreta.

     -Maleïda màquina del dimoni! – Sense temps a reaccionar nota una fiblada a la cuixa esquerre. El robot cuiner li ha llençat un ganivet. Un fil vermellós, cada cop més abundant, li regalima per la cama. XY té els ulls increïblement oberts, les mans a la ferida. - No! – Crida, però el robot cuiner se li atansa fredament i li clava un altre ganivet entre les costelles. Repeteix i repeteix fins que XY cau a terra.

     20:15. XX entra a casa plorant. És molt tard. Deixa les bosses a terra i entra d’una revolada al menjador demanant perdó.

     -Ho sento, amor, m’he entretingut comprant al supermercat... – Calla perquè XY no hi és.

     Tampoc està a la cuina, ni al bany, ni al garatge. Tremolant, espera a la cuina a que arribi, però no arriba. El robot cuiner li prepara el sopar sense que li demani. Una goteta de sang, ben vermella, brilla al braç articulat que feineja mentre el triturador d’escombraries no deixa de funcionar en una bona estona.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Arkansas Smith i el Prepuci d’Or

Amarat en suor, brut i mal afaitat, Arkansas ho té a tocar. Només cal que estiri una mica la mà i ho haurà aconseguit. Amb el seu barret inconfusible i un somriure de mig costat, ha creuat mig món: un oceà, el vell continent, un mar, un país en guerra i un desert inclement per arribar al temple. Ha desxifrat enigmes, esquivat trampes, matat enemics a tort i a dret sense perdre el sentit de l’humor. Fins i tot ha explicat acudits dolents encara que no el sentís ningú, i ell mateix ha rigut per no fer-se un lleig.
Es balanceja temeràriament i, amb acrobàtica perícia, agafa el petit cofre aferrant-se a ell per por a perdre’l en l’últim instant. Sense el pes que l’oprimia, un mecanisme a començat a funcionar i un munt de trampes s’activen. Quan el sostre del temple comença a trontollar, s’adona del que li ve a sobre i comença a córrer com un esperitat escapolint-se del temple uns segons abans de que tot s’ensorri.

Tranquil•lament, a l’hotel, es permet el luxe de banyar-se sense presses. És un home fornit, desitjable, però amb un terrible secret: fa anys que no aconsegueix trempar. Es mira el penis ensabonat i per molt que l’acarona no aconsegueix que deixi d’estar flàccid. Amb el somriure de sempre, se’n riu. Allò s’ha acabat si la llegenda és certa.
Amb el batí de seda s’acosta a la taula i mira el cofre. Tot apunta a que dintre hi ha la relíquia que acabarà amb la seva desgràcia: el Prepuci d’Or.
Amb mans tremoloses obre el cofre i... efectivament! Allà està aquella pelleringa daurada que l’ha de fer l’home més viril del món. Atansa la mà i, quan està a uns mil•límetres, sent una terrible erecció. El membre li ha crescut fins al límit, un penis erecte de manual.
Cec de desig, pica a la porta del costat on descansa la seva companya de viatge. Lucy obre la porta estranyada d’aquella urgència i mira amb una ganyota la tenda de campanya de l’home més viril del món.

-Nena! – Exclama Arkansas, eufòric.

-Ui! Avui m’agafes amb un mal de cap terrible.