Amor animal

Quan tenia set anys, en Bartomeu es va trobar un gatet al carrer que deuria tenir unes dues setmanes. Amb els ulls lleganyosos, brut i esquifit, feia pena de veure. El va amagar dins d’una caixa de cartró sota el llit. Els miols, cada cop més dèbils, passaven desapercebuts fins una tarda que el va treure de l’amagatall per donar-li de menjar i ja no es movia. El va observar llargament. La seva immobilitat era hipnòtica i al llarg d’aquella estranya vetlla alguna cosa va canviar dins seu.

Al llarg dels anys d’infantessa es va obsedir en recollir tots els gatets abandonats que trobava pel barri: a uns els trobava una llar, a uns altres, els portava a casa seva davant la desesperació de sa mare i als més dèbils i malalts, els hi donava un final digne i discret.

Arribada l’adolescència semblava que amb les hormones revolucionades s’oblidaria dels gatets, però no va ser així. Es va fer voluntari en una protectora local i allà passava totes les hores lliures. I mentre els companys anaven trobant parella i repartien les seves hores entre l’amor i la passió pels animals, ell va anar incrementant el seu compromís amb la causa animal sense cap altra distracció coneguda.

El seu primer pis va ser una mena de centre d’acolliment on cada habitació era l’hàbitat de desenes de gats de totes les procedències. Si algú s’acostava a ell, emocionalment parlant, acabava fugint davant d’aquella obsessió malaltissa. I així, amb els temps, va ser conegut com el noi dels gats, el senyor dels gats i, finalment, el vell dels gats.

Els veïns veien en ell una barreja de sant i tarat. Era evident que la tasca que feia era lloable, però la seva conducta feia que no se’l valorés com mereixia. Es deia que a casa tenia més de cent gats i ningú no s’explicava com podia costejar les despeses derivades d’alimentar-los i tenir-ne cura. La canalla del barri, que sempre es fixen en coses que als adults se’ls escapen, deien que sempre el veien entrant gats però que mai no en sortien. Més d’un tenia la sospita de que se’ls cruspia i que per això sempre en buscava més i més. Però és clar, no es pot fer cas de les enraonies de la canalla.

Però un bon dia el vell dels gats va desaparèixer. No se’l veia des de feia setmanes, però tampoc se n’havia preocupat ningú perquè no tenia relació amb cap persona que el pogués trobar a faltar. Els nens del barri van començar a formular teories esbojarrades fins que un dia un d’ells va fer el que els altres no gosaven: esmunyir-se dins la casa del vell dels gats.

Només posar un peu dins la casa va pressentir que alguna cosa no rutllava. El terra era ple de sorra, d’aquella que es fa servir per a que els gats facin les seves necessitats i l’olor era insuportable. De sobte, un soroll el va alertar. Estava segur d’haver sentit alguna cosa rere la porta, com si algú la rasqués. Es va atansar amb cautela, però no va poder evitar que a cada passa es sentís el cruixit de la sorra sota els seus peus. Va posar la mà a la maneta i va anar obrint molt lentament. Va mirar pel badall i el que va veure li va glaçar la sang. Va caure d’esquenes i va recular per terra com un esperitat. Va sortir, cames ajudeu-me, per la finestra per la que havia entrat i va córrer fins a casa com si el món s’anés caient sota els seus peus. Els pares en veure’l arribar es van espantar per l’expressió de la seva cara i el van portar a urgències donat el seu estat de nerviosisme extrem.

Amb les hores i un ansiolític, el noi es va calmar i els pares, ja a casa, van poder preguntar-li per allò que l’havia horroritzat. El pobre noi va explicar la malifeta davant dels ulls d’incredulitat dels pares, però el pitjor estava per arribar. En la foscor havia sentit la fortor que hi feia en aquell forat infest, els sorolls darrera la porta i la curiositat que el va empènyer a obrir-la tan sols el just per treure-hi el nas. Va ser llavors quan ho va veure, va ser llavors quan la seva curta vida va passar davant dels seus ulls com un filmet i va caure de cul, va ser llavors que va fugir com un esperitat i va arribar a casa en estat de xoc.

Els pares escoltaven mirant que no se’ls hi escapés el riure. No volien ferir la sensibilitat del seu fill, però allò que explicava era amassa fort: el vell estava disfressat de gatet i jugava a terra amb desenes d’altres gats; era ell qui rascava la porta quan el nen la va obrir i en veure l’estrany obrint, va voler esgarrapar-lo amb les seves urpes de drap mentre miolava enfadat com un brau afònic. Havia perdut definitivament el cap. La casa era una capsa de sorra gegant per a gats i ell mateix s’havia transformat en un.

La gent del barri va ser comprensiva i no el van fer tancar. Al contrari. Un cop a la setmana li canviaven la sorra de la casa, airejaven les habitacions i posaven aigua fresca als bols que hi havia pel terra. El vell dels gats roncava amb delit i es refregava contra les cames dels visitants. I va ser així com va acabar els seus dies, entre gats, com sempre havia viscut, però sent un més de la colla. I no us en rigueu, crec que realment va ser capaç de trobar la felicitat.

Quina vida més gossa!

Eren vora les dotze de la nit quan va treure a passejar el gos. Si sortia més d’hora, cap a les nou, es trobava amb una munió de gent amb els seus respectius gossos i se li feia un món. Quan passejava tot sol o anava a algun lloc ningú l’interpel·lava, no es ficaven en les seves coses; però quan anava amb el gos tot de persones desconegudes es paraven a parlar amb ell pel simple fet de que anaven passejant els seus respectius cànids. Les persones amb gos senten com una mena de vincle estrany i la necessitat d’interactuar amb altres propietaris de gossos, però ell no, ell els rebutjava. Per això quan el gos començava a tibar per anar a olorar el cul d’un altre gos davant la mirada complaguda d’una senyora gran, ell estirava la corretja, encara que el gos es degollés, i s’escapolia com podia. I seria lògic pensar que després d’uns quants encontres amb els diferents amics dels gossos de la seva zona residencial aquests haguessin aprés que ell no volia parlar de caques, ni de puces, ni de res, però no, la gent és idiota (no tots, però la majoria) i una vegada darrera l’altra intentaven atrapar-lo en la seva xarxa social de llepaculs ensalvatgits.

El fet és que aquella nit no hi havia ni una ànima pel carrer. Estava complagut, seré, respirant fons aquell aire lleugerament humit després d’una tarda de pluja, i, sense més, va passar. Així, sense volta ni solta: un gos va aparèixer de la foscor i es va abraonar sobre el seu com un maníac homicida. En un primer moment es va espantar com si en comptes d’un gos hagués aparegut un jaguar, però després de veure que el gos no atacava el seu, sinó que jugava, es va permetre afluixar una mica la corretja i mirar a costat i costat per veure de qui coi era aquella bèstia i fotre-li un moc: els gossos no poden anar sense corretja, és un perill i una imprudència.

Però vet aquí la sorpresa que va aparèixer una noia extraordinàriament maca tota amoïnada que ni el va mirar i es va dirigir cap a la seva gossa (era una gossa, en la foscor no es veuen bé les matrícules dels gossos). El cor li va donar un bot, els retrets se li van quedar a la punta de la llengua sense forces per sortir, garrativat sense afluixar la corretja que no escanyava el gos però tampoc no el deixava moure lliurement mentre l’altra no parava de donar voltes, olorar i saltar.

Comprovat que els gossos estaven bé, va aixecar el cap i el va veure per primer cop. Va somriure amb dolçor i li va dir que no s’espantés, que no feia res, era un mica tabalot però no era dolenta. Ell no podia parlar, només feia que sí amb el cap com un idiota mentre la mirava amb la boca oberta. La gossa es va cansar de rondar l’altre pobre que estava lligat i va desaparèixer foscor enllà. Ella es va girar amb cara de necessitar molta paciència i va sortir darrera seu deixant-lo allà palplantat com un estaquirot.

Seria difícil quantificar l’estona que va romandre allà dempeus sense reaccionar, però el cert és que finalment va començar a notar fred als ossos i va haver de tornar cap a casa.

L’endemà, ben refredat i una mica més abrigat, va treure el gos a les dotze en punt. En creuar el llindar de la porta del carrer va tenir una sensació estranya: per un costat volia que no hi hagués ningú, però, per l’altre, no es podia treure del cap a la noia de la nit anterior i mentiria horriblement si digués que no tenia ganes de trobar-se-la de nou (tot i que anava en contra de tots els seus principis). Per aquest darrer motiu va anar passejant una mica més tens del normal i, si de lluny endevinava la presència d’un gos, no canviava immediatament de vorera amb la boja esperança de que fos ella. Quin ximple! Quan va entrar a casa de nou el campanar marcava la una de la nit. L’endemà al matí li costaria déu i ajuda aixecar-se del llit.

Els dies successius va treure invariablement el gos pels volts de la mitja nit esperant trobar-se-la, però no va tenir sort durant unes quantes setmanes. I quan ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a les seves paranoies rutinàries, va succeir: tot i no ser la mateixa situació, la gossa va tornar a aparèixer del no res abraonant-se sobre el seu gos. Aquest cop va ser àgil i va deixar anar la corretja perquè els dos gossos poguessin jugar lliurement i, mentre s’oloraven, la va buscar però no hi era. Potser la gossa s’havia escapat. Va anar dient hola a veure si algú responia però no va haver resposta. Davant d’aquesta situació inversemblant va tenir un rampell de bon samarità: s’emportaria la gossa a casa amb ells i l’endemà la portaria al veterinari perquè li llegís el xip i saber a qui tornar-li. Era perfecte! Sabria el seu nom i tindria el seu número. Quedaria com un heroi! I ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. No, no, dos, la parelleta.

El veterinari va passar el detector pel coll de l’animal i aquell maleït aparell no deia ni ase ni bèstia. Res. No hi ha xip, va concloure el doctor, i li va caure el món als peus. Sense xip! Impensable! La portava sense corretja i sense xip. Aquella noia era una bala perduda i, lògicament, s’hauria d’haver enutjat amb ella, però no, no ho estava, cuidaria de la seva gossa fins que la trobés i llavors quedaria com un heroi i ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. O no, millor cap, amb aquest cap no era bona idea tenir fills.

Les primeres setmanes de passejades amb els dos gossos, l’esperança de trobar-la i ser el seu heroi ho podia tot: muntanyes de caques, pipis i pipis, corredisses, mobles mossegats. Al cap d’un mes les probabilitats jugaven en contra seu i ja no es feia gaires il·lusions. I quan quatre mesos després va comprovar que la gossa estava prenyada i que pariria mitja dotzena de boques afamades ja no se’n recordava de la noia, se’n recordava de sa mare, de son pare i de tots els seus morts en bicicleta. I un dia, passejant vuit gossos (o potser eren ells que el passejaven a ell?) es va trobar una noia que feia el mateix amb el seu i es van parar a parlar. Era maca i semblava simpàtica. Una mica esquerp, desconfiat, li va preguntar, com qui no vol la cosa, si el seu gos portava xip. Ella li va respondre, una mica estranyada, que sí, per descomptat. Ell va somriure, una mica més tranquil, i van continuar xerrant. 

La partida

            Al bell mig de la cambra en penombra hi ha un tauler d’escacs i un únic jugador. Vestit de rigorós negre, passa l’estona movent les fitxes i pensant. A cada moviment s’aixeca i canvia de seient, es mira la jugada durant una estona i mou per tornar a canviar de lloc. El somriure mai no abandona el seu rostre. Segui on segui, sempre va guanyant.

            Avui els bàndols enfrontats lluiten pels colors d’una bandera. Frueix amb l’estupidesa humana que li dóna tant a canvi de tant poc. I la batalla es torna cada cop més cruenta, més indigna, es maten els amics, es traeixen els germans, i ni Déu ni la Pàtria poden ajudar a ningú. Al final, el vermell és l’únic color, el de la sang vessada, el del dolor innecessari. La vergonya tenyeix els camps; el desconsol, les vides dels supervivents.

            Un riure macabre ressona a la cambra. La partida s’ha acabat. No ha guanyat ningú, només la mort que recull les fitxes caigudes i torna a muntar el tauler per a començar una nova partida.

Operació bikini

-          Ja! – Va escridassar-lo. – T’ho creus ara? Eh! T’ho vaig dir!

Era cert, li havia dit. Quan va deixar caure la tovallola i la va veure amb aquell bikini minúscul es va quedar amb la boca ben oberta. Ho havia aconseguit.

Li havia entrat la dèria de cada primavera, haig de perdre deu quilos, i les probabilitats d’èxit eren mínimes. Sempre començava les dietes amb gran devoció i de mica en mica s’anava desinflant: queia en la temptació, s’avorria dels exercicis diaris i es reconfortava en el tòpic de tampoc estic tan malament per justificar els quilets de més. Però aquell cop havia estat diferent.

Ell se la mirava estirat al llit sense dissimular la seva corba de la felicitat, somrient, però quan la va veure sortir per la terrassa decididament cap a la piscina, li va canviar el semblant.

-          Què fas?

-          Doncs vaig a la piscina, tu què creus?

-          Estàs boja!

Les darreres paraules van quedar aigualides per un immens xof! de fons. Mentre ell la mirava, divertit, l’aigua gèlida de finals d’octubre li va recordar, inclement, que, tot i que ho havia aconseguit, potser havia trigat una miqueta més del que ella havia previst.