dilluns, 28 de desembre de 2015

10 microrelats negres

En Giovanni volia ser el capo de l’hampa però el va trair l’ortografia. Ara s’encarrega de les extraescolars dels nens. 

Quan el van desallotjar del pis tan sols tenia una barra de pa dur. Li va caure un any de condemna per possessió d’arma blanca.

Conegué la mala vida i van tenir dues filles, nocturnitat i traïdoria, que per un bala perduda van ficar al pare a la trena.

L’acusat clamava per la seva innocència fins que va recordar el què havia fet. Un lapsus el té qualsevol! 

El detectiu donava voltes al voltant del cadàver amb les celles arrufades sense entendre res. 
La víctima era el majordom!

Durant la condemna mesurava la vida en grams i el temps se li escolava per l'agulla mentre cavalcava a lloms del cavall.

Senyoria, sóc innocent, jo no volia matar el temps d’aquella manera!

- Tres àpats al dia, dutxa i lavabo, calefacció, un llit decent. Com és que no se li havia acudit abans d’entrar a la presó? 

- Mentre retiren el cadàver de la cel·la els companys de galeria es pregunten qui se’n doldrà. És com si no hagués mort ningú.

- El perruquer del mòdul tres era un yakuza retirat i me’n vaig penedir de demanar-li que em tallés dos dits.


divendres, 18 de desembre de 2015

El desembre congelat

La mesada no arribava per a tot i van tenir que triar, a desgrat, entre la tele i la calefacció. Aquell final d’any va ser especialment cru i les baixes temperatures van assolir mínimes de rècord, però l’escalforeta que irradiava la pantalla i l’amor que es professaven els eren suficients. Les imatges mostraven taules ostentoses, torrons, llagostins, pernil ibèric i tot de delicatessen que ells no podrien tastar. Tampoc no va arribar per a comprar raïm, però no era imprescindible per a començar l’any nou amb bon peu. Noies escotades amb cames quilomètriques reien acudits dolents de senyors ben abrigats davant de rellotges emblemàtics. Van començar els quarts i després les dotze campanades de rigor. A la pantalla va esclatar una alegria desbordant, cava a dojo per tot arreu, abraçades i petons, però a casa no hi va haver res de tot això. Al sofà hi havia quatre estàtues de gel, inerts, amb gebrats semblants de felicitat. Al carrer un borratxo va passar cantat el desembre congelat.


dimecres, 16 de desembre de 2015

A la seva imatge i semblança

Tothom ha sortit del temple i el nen resta en silenci, dempeus, contemplant l’escultura de Crist crucificat.
-          De veritat que Déu va crear-ho tot, papa?
Està molt seriós amb aquell vestit fosc que el fa semblar més gran del que realment és.
-          Sí, fill meu, tot va ser creat per Nostre Senyor.
-          I va fer a les persones a la seva imatge i semblança?
-          Sí, així és – li posa una mà a l’espatlla per confortar-lo. – A què venen ara aquestes preguntes?
-          L’altre dia vaig veure uns senyors pel carrer que movien les mans i gesticulaven de forma estranya i li vaig preguntar a la mestra. Em va explicar que eren persones sordes que parlaven una llengua de signes i vaig entendre que potser aquesta era la resposta.
-          La resposta a què?
-          La resposta a perquè Déu no ha escoltat les meves pregàries - el pare se’l mira sense entendre. - Déu ha de ser sord, papa, per això no em va escoltar quan li vaig demanar una vegada i una altra que la mama no es morís. Va ser culpa meva, no em va entendre, però ara ja sé com fer-ho i li demanaré que en tingui cura allà al cel amb el llenguatge de signes.

Mentre el fill continua contemplant el Crist crucificat, el pare, amb llàgrimes als ulls, es pregunta si ell també podrà perdonar a Déu tan fàcilment.

Voleu escoltar el podcast d'aquest relat? Cliqueu aquí!