dimarts, 22 de març de 2016

Una vida en comú

Coneixedor de la seva pròpia hipocondria va agafar un full en blanc i un bolígraf blau. Els primers traços van ser imprecisos, com si la tinta es negués a deixar empremta d’aquella bogeria, però finalment es va rendir a la lògica utilitat i el blau va brillar metàl·licament en les filigranes de la lletra lligada.
Va escriure febrilment tot allò que mai havia gosat dir-li, o millor dit, allò que li havia dit però que ella no havia volgut escoltar. Li va agrair les mentides tan reals, les falses emocions que li van fer sentir, la il·lusió mai trencada que es va anar diluint com un terròs de sucre al cafè calent.
Mentre es dessagnava paraula a paraula, una gota de suor li va lliscar fins a la punteta del nas on va dubtar si deixar-se endur per la gravetat del moment abans de caure i morir esclafada sobre el paper deixant un cercle fosc. No importava gaire. La qüestió era no deixar res sense escriure, tornar real tot allò que el vent havia arrossegat cap a l’oblit.
Quan la buidor li va oprimir l’alè, no va saber acomiadar-se, sense forces, i simplement va posar un punt i final, una petita implosió destructiva que creixeria dins seu com un paràsit que s’apodera, pam a pam, de cada bri de vitalitat del seu hoste abocant-lo a una pau sense retorn.
La carta va arribar al seu destí amb el color groguenc dels anys, com aquelles cartes antigues oblidades en algun bagul que desvetllen secrets que ja no importen a ningú. I quan la va obrir amb mans tremoloses i una estranya sensació al cor, de dins només en van sortir pedaços esmicolats d’una vida en comú que no havia pogut ser.



dimarts, 15 de març de 2016

El núvol

El país groc és una democràcia estable. El país marró malviu sota un règim autoritari. Fa anys els habitants marrons creuaven la frontera en busca d’un futur millor, però ara els grocs ja no els volen perquè els fan culpables de tot: de la crisi, de la corrupció, de les malalties. La frontera s’ha militaritzat i els grocs omplen els turons de tancs perquè els marrons tenen pals i pedres.

Un bon dia, sobre el cel marró, apareix un núvol que, empès pel vent, creua la frontera invisible. L’exèrcit groc li dóna l’alto però el núvol segueix inexorablement el seu camí. El general ordena l’atac i els canons disparen. Els míssils no abaten l’objectiu i cauen irremeiablement sobre territori groc destruint-ho tot.
Un fina pluja cau del núvol sobre la terra cremada on tot tornarà a començar de nou.