dimecres, 20 de juliol de 2016

Amb el cap a la Lluna

El coet de joguina volava a les seves mans mentre amb la boca feia un sorollet que més aviat semblava el motor d’una motocicleta atrotinada. Tot i ser de dia, la Lluna era ben visible al cel i, tancant un ull, allargava el braç i li feia l’efecte que podia fer-lo aterrar ben bé allà, entre els cràters. Si algú s’atrevia a preguntar-li, ell li explicava amb un somrís el seu gran somni: fer-ho realitat, sortir a la immensa foscor de l’espai i veure la Terra com ara veia la Lluna, trepitjar l’estàtica pols sideral deixant la seva petjada pels segles dels segles i tornar a casa com un heroi.
A les 19 hores, sense excepció, sopava sense gaires ganes. Mai havia experimentat el plaer d’un bon àpat i, com si es preparés per a la seva futura carrera espacial, amb ben poca cosa es sentia satisfet i s’imaginava que eren càpsules alimentàries destinades a la subsistència del cos i res més.
Quan acabava, de l’estant agafava el seu llibre preferit i passava les pàgines amb mística devoció. Mirava les fotos de la Lluna amb els ulls molt oberts movent els llavis en una lletania silenciosa repetint dins del seu cap els noms que ja sabia de memòria: Mare Crisium, Mare Foecunditatis, Mare Nectaris, Mare Tranquilitatis, Mare Serenitatis, Mare Vaporum, Mare Frigoris, Mare Imbrium, Mare Nubium, Mare Humorum, Oceanus Procellarum.
A les 21 hores començava els preparatius per anar al llit i esperava despert a que li apaguessin el llum, li tanquessin la porta i es fes el silenci per aixecar-se sense fer soroll, apropar-se a la finestra i obrir tan silenciosament com li fos possible la persiana. Amb uns centímetres en tenia prou, no li calia obrir-la del tot, només un pam i escaig per poder-la veure cinc munts, mitja hora o tota la nit, el que li aguantés el cos. Aleshores es ficava de nou al llit i en somnis saltironava per la superfície lunar mentre la lluïssor encisadora de la Terra en quart creixent el deixava sense alè.
La Lluna.
Hi havia qui parlava de viatjar a Mart per instaurar colònies humanes destinades a l’extracció de minerals rars, o de viatges interestel·lars per descobrir altres mons habitats. Rucades! Ell només volia trepitjar la Lluna, aquella Lluna que podia veure i que sentia tan seva.
Per l’habitació hi havia un munt d’esbossos increïbles de plataformes de llançament, coets, mòduls lunars, satèl·lits i sondes. Fins i tot hi havia un mapa de la Lluna calcat del llibre de fotografies on havia traçat una possible ruta d’aproximació i un punt concret per a realitzar el tan desitjat allunatge. El que no tenia gens clar era com ho faria per tornar a casa, però, sincerament, la idea de quedar-se a viure allà tot sol tampoc li semblava tan terrible. Només calia que fos previsor, aconseguir una quantitat ingent de càpsules alimentàries i aire per poder respirar, i poca cosa més. I així, amb aquests pensaments, es quedava ben satisfet cantussejant i pintant amb colors el mòdul lunar que havia batejat amb el nom d’Àliga Espacial.

Una nit, just després de sopar, li va cridar l’atenció un reportatge que feien a la televisió. El saló estava buit i va seure en una cadira. Embadalit, va somriure en veure les imatges de la Lluna i es va anar acostant fins que va tocar la pantalla. L’electricitat estàtica li va fer pessigolles i els pèls de la mà se li van eriçar. Va ser llavors quan unes imatges que semblaven molt antigues mostraven com un mòdul lunar allunava i un home vestit d’astronauta hi baixava dient unes paraules ridícules i sense sentit, massa forçades, robant-li el seu somni.
Els ulls se li van inundar de llàgrimes. Amb un crit visceral va sortir corrents cap a la seva habitació i va estripar tots els esbossos que va trobar per sobre la taula, va llençar els colors a terra i el llibre de fotografies de la Lluna va sortir volant per la finestra tancada provocant una gran trencadissa que va alarmar a una de les infermeres. Estava tan alterat que van haver de retenir-lo entre uns quants infermers i el van haver de lligar per por a que es fes mal a si mateix o a algú altre.

- M’ha robat el meu somni! – Bramava. - Un home vestit d’astronauta trepitjava la Lluna i deien que era el primer home en fer-ho! Aquest és el meu somni! Me l’ha robat!

La infermera atansant-se-li amb tendresa li va parlar serenament mentre un infermer preparava la xeringa amb un potent ansiolític.

- Senyor Neil, què no se’n recorda? Aquell que ha vist a la televisió vestit d’astronauta és vostè. Vostè ha sigut el primer home que ha trepitjat la Lluna ja fa més de quaranta anys, per això les imatges són tan antigues. Ningú no li ha robat el seu somni.

Les paraules de la infermera es van quedar ressonant dins del cap d’en Neil que, mig marejat per l’efecte del psicofàrmac, va fer que no amb el cap.

- És una broma, oi? – Estava visiblement trasbalsat. - On és el meu coet? On és el meu coet! – Bramà mirant a costat i costat amb els ulls esbatanats.

La infermera li va donar la joguina i quan la va prémer contra el pit, va perdre el coneixement.


Com després de cada crisi, l’endemà ja ho havia oblidat tot i de nou regressava a la infància on encara era un marrec que somiava en trepitjar algun dia la Lluna. I de nou la seva habitació es va omplir d’esbossos i projectes. El llibre de fotografies va tornar a l’estant i va oblidar que havia sortit volant per la finestra de l’habitació. Va oblidar també que s’havia vist a si mateix a la tele mentre feia realitat el seu somni i, com cada dia,  va sortir al jardí fent sorollets amb la boca mentre el coet volava a la seva mà fins a arribar a la Lluna.