dijous, 19 de desembre de 2019

XXL


En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.
Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache, desembre de 2019


divendres, 13 de desembre de 2019

Art a la presó


            El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.
Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.
Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.

Ivan Bonache, desembre de 2019