XXL

En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.

Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache, desembre de 2019

Art a la presó

            El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.

Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.

Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.

Ivan Bonache, desembre de 2019

The end

           

           El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.

           Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...

           Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.

           Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!

Ivan Bonache, maig de 2019

Al llit, tot l’any és primavera

Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache, abril de 2019

El darrer àpat

Ted Hudson.

34 anys.

Condemnat a mort per violació i assassinat.

Va demanar un darrer àpat copiós: filet poc fet, ous ferrats, patates fregides a tires, torrades amb gelea de codony i una Coca-Cola de dos litres.

Quan va veure que en comptes de Coca-Cola li havien portat una Pepsi, es volia morir.

Ivan Bonache, març de 2019

Clarobscurs d’un somni

Hola mare.

Estic bé. Estudiant i treballant de valent. Tu com estàs?

Les classes són molt dures, tinc els peus llagats, però estic aprenent moltíssim. Se’m fa dur estar tan lluny de casa, però el repte val la pena. Los Angeles és un formiguer, no m’acabo d’acostumar a que hi hagi sempre tanta gent per tot arreu. Us trobo a faltar.

No mare, no cal que m’enviïs diners, estic bé. No dormo gaire, però val la pena.

No sé si per Acció de Gràcies podré tornar. Potser tinc torn doble. Ja saps, per festes ningú vol treballar.

Jo també t’estimo.

Dona-li una abraçada al pare.

Adeu!

Apaga la cigarreta i entra corrents cap a dins fent equilibris sobre aquelles sabates de talons impossibles. Una veu agre anuncia la seva actuació. Tanca els ulls i sent com el cor li batega amb força. Abraça la barra con un nàufrag s’aferra a un tronc per a arribar a una illa deserta. Dansa elàsticament amb cada fibra del cos per tal de seduir, per ser la fantasia humida d’un anònim home casat que es masturbarà quan arribi a casa pensant en ella. Això paga les factures, no s’enganya. Ser ballarina professional és el seu somni; l’infern que viu és el preu que n’ha de pagar.

Ivan Bonache, març de 2019

Morir d’èxit

El món de la música plora la pèrdua de l’artista de moda. Les males llengües parlen d’excessos sense límit, festes inacabables i diners a dojo. Segons l’informe del forense, va caure daltabaix del seu ego gegantí trencant-se el coll fatalment; va ingressar cadàver a urgències a tres quarts de quatre de la matinada.

Els crítics i la discogràfica coincideixen en que és el millor que li podia passar a la seva carrera musical, però per motius diferents. En breu es publicarà un doble disc recopilatori que, previsiblement, serà un gran èxit de vendes. Fans i aduladors professionals ja busquen un substitut.

Ivan Bonache, març de 2019

El secret de la felicitat

Després de l’explosió nuclear els supervivents van trobar que el món s’havia tornat molt més amable: anessin a on anessin només trobaven calaveres somrients.

Ivan Bonache, març de 2019