dimecres, 23 de novembre de 2016

Teràpia de parella

- Heu de fer coses junts, - remuga mentre tamborineja amb els dits sobre el volant - una parella és com una planta, se n’ha de tenir cura cada dia, - mira per la finestreta de l’acompanyant amb impaciència – heu de fer coses junts, compartir moments. Casum dena!
El tret li ha sortit per la culata. Ell s’ho ha pres al peu de la lletra i ara està compartint amb ella tot i més. Està feta un manyoc de nervis. Ell ha entrat a la sucursal bancària amb un somrís i, picant-li l’ullet, li ha dit que tornava de seguida. Ella és una conductora exemplar, de les que fan servir el intermitents quan volen girar, i això de deixar el cotxe en doble fila la neguiteja. Els segons d’espera es fan eterns i no deixa de mirar pel retrovisor interior per si ve alguna patrulla de la policia que la pogués amonestar, però el carrer és desert. Amb el fred que fa!
L’alarma del banc la treu de les seves cabòries i ell entra com un esperitat dins del cotxe traient-se la mitja del cap. – Arrenca, arrenca, arrenca!!! – i surten disparats fent grinyolar les rodes i deixant un rastre de fum al seu darrere. – Això no ha de ser bo pel motor – mussita mentre s’aguanta les ganes de plorar. Ell està pletòric, rient com un eixelebrat. – Sents l’adrenalina? – li crida a un pam de la cara. – Corda’t el cinturo, collons! – però ell no està per cinturons. Obre la bossa i comença a treure els feixos de bitllets entre les sotragades que ella va fent per esquivar els pocs cotxes que es van trobant pel camí. Quan en treu el darrer, una petita explosió omple el cotxe per dins de pintura blava. Frenen en sec i es queden aturats al mig d’una gran avinguda. – Això – la veu li tremola de ràbia – ho netejaràs tu – i, com qui no vol la cosa, tornen a casa per fer el sopar.



Ivan Bonache, novembre 2016