dimecres, 5 de juny de 2019

The end

           

           El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.
           Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...
           Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.
           Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!

Ivan Bonache, maig de 2019



divendres, 24 de maig de 2019

Al llit, tot l’any és primavera



Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache, abril de 2019

dimarts, 23 d’abril de 2019

El darrer àpat



Ted Hudson.
34 anys.
Condemnat a mort per violació i assassinat.
Va demanar un darrer àpat copiós: filet poc fet, ous ferrats, patates fregides a tires, torrades amb gelea de codony i una Coca-Cola de dos litres.

Quan va veure que en comptes de Coca-Cola li havien portat una Pepsi, es volia morir.

Ivan Bonache, març de 2019

divendres, 29 de març de 2019

Clarobscurs d’un somni



Hola mare.
Estic bé. Estudiant i treballant de valent. Tu com estàs?
Les classes són molt dures, tinc els peus llagats, però estic aprenent moltíssim. Se’m fa dur estar tan lluny de casa, però el repte val la pena. Los Angeles és un formiguer, no m’acabo d’acostumar a que hi hagi sempre tanta gent per tot arreu. Us trobo a faltar.
No mare, no cal que m’enviïs diners, estic bé. No dormo gaire, però val la pena.
No sé si per Acció de Gràcies podré tornar. Potser tinc torn doble. Ja saps, per festes ningú vol treballar.
Jo també t’estimo.
Dona-li una abraçada al pare.
Adeu!

Apaga la cigarreta i entra corrents cap a dins fent equilibris sobre aquelles sabates de talons impossibles. Una veu agre anuncia la seva actuació. Tanca els ulls i sent com el cor li batega amb força. Abraça la barra con un nàufrag s’aferra a un tronc per a arribar a una illa deserta. Dansa elàsticament amb cada fibra del cos per tal de seduir, per ser la fantasia humida d’un anònim home casat que es masturbarà quan arribi a casa pensant en ella. Això paga les factures, no s’enganya. Ser ballarina professional és el seu somni; l’infern que viu és el preu que n’ha de pagar.

Ivan Bonache, març de 2019


divendres, 22 de març de 2019

Morir d’èxit



El món de la música plora la pèrdua de l’artista de moda. Les males llengües parlen d’excessos sense límit, festes inacabables i diners a dojo. Segons l’informe del forense, va caure daltabaix del seu ego gegantí trencant-se el coll fatalment; va ingressar cadàver a urgències a tres quarts de quatre de la matinada.

Els crítics i la discogràfica coincideixen en que és el millor que li podia passar a la seva carrera musical, però per motius diferents. En breu es publicarà un doble disc recopilatori que, previsiblement, serà un gran èxit de vendes. Fans i aduladors professionals ja busquen un substitut.

Ivan Bonache, març de 2019

dilluns, 18 de març de 2019

El secret de la felicitat



Després de l’explosió nuclear els supervivents van trobar que el món s’havia tornat molt més amable: anessin a on anessin només trobaven calaveres somrients.

Ivan Bonache, març de 2019

divendres, 30 de novembre de 2018

Skyline


Quan arribes amb el ferri el que veus és l’espinada d’un estegosaure de formigó i vidre, un bosc d’arestes metàl·liques que anhelen l’infinit blau i es perden entre núvols de plom. Els carrers quadriculats són les artèries per on circula un trànsit ferotge, una multitud multiplicada absurdament fins a perdre tota humanitat. Els edificis singulars, tantes vegades vistos en pel·lícules, resten muts, indiferents, plens d’anuncis multicolors, del soroll dels diners sempre tacats, de banderes patriòtiques que amaguen les vergonyes nacionals, d'ecos de guerres llunyanes, de mentides amagades entre promeses d’oripell. Les clavegueres respiren com si el monstre estigués profundament adormit mentre ombres anònimes li travessen les entranyes en un desesperat intent per sobreviure. Des del terrat del gratacel més alt, en plena nit, es divisen milers de finestres il·luminades, ígnies lluernes cridant-te cap al buit, un vertigen obstinat en la verticalitat absoluta. Un estel fugaç travessa el cel i demano poder tornar a casa. Però estic a més de cinc mil milles del meu poble arrasat per les bombes i amb les parets foradades per trets de bala, on el silenci significa viure un dia més, on la por sempre t’acompanya. Ara soc presoner sense esperança d’aquest monstre de ferralla, un immigrant més odiat sense recança, sol entre la gentada, plenament buit dins la gran mançana: welcome to New York!


Ivan Bonache, 20 de novembre de 2018