divendres, 27 de novembre de 2020

CriticArt


 

Cansat d’estavellar-te contra un mur d’indiferència cada cop que comparteixes les teves creacions? Fart dels compliments afalagadors que tan sols busquen la reciprocitat? Amics i familiars no són sincers? Molt menys la teva parella?

Benvingut a CriticArt, la nova app per a mòbils que utilitzant els més sofisticats algoritmes elabora crítiques acurades que t’ajudaran a valorar com cal la teva obra i a obtenir una simulació de l’acollida que tindrà davant del públic. Un relat, un quadre, una cançó, un curt, no importa!, te’l criticarem ferotgement perquè no et facis il·lusions. Si la teva obra és dolenta malgrat el que digui ta mare, no ho dubtis!, CriticArt et mostrarà la veritat de la forma més directa possible perquè segurament és encara pitjor del que et pensaves.

Ja no malgastaràs més el temps esperant a veure com puja el comptador de visites del teu blog o del teu perfil de Relats en Català; ja no perdràs la son esperant el veredicte del jurat perquè saps que no guanyaràs; per fi s’han acabat els dies d’incertesa i decepció creadora. L’única aplicació que et confirmarà el què ja saps però no et vol dir ningú.

I si el teu problema és la necessitat visceral de penjar fotos de tot el que menges i dels llocs a on portes el gos a fer caca tot i que no li importa a ningú, baixa’t la nostra aplicació i amb cada imatge o comentari estúpid que pugis a la xarxa t’arribarà una allau de dislikes i d’opinions colpidores, però sinceres, que t’ajudaran a desenganxar-te d’una vegada per totes.

No ho dubtis i apuntat a CriticArt, perquè criticar és el veritable art del segle XXI.

 

Ivan Bonache, gener 2020

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Sinestèsia


A la sala, silenci; a dalt de l’escenari, el virtuós pianista rus Scriabin. Comencen a sonar unes notes fosques com la nit que de mica en mica ascendeixen cap a la llum. Un vermell pàl·lid s’entreveu quan de sobte tot torna a la foscor. Amb un lila brillant reapareix la música que modula i s’entrellaça amb les partícules de l’aire que rodeja al públic. El vermell s’apodera de nou de la platea amb un diminuendo dolcíssim que acaba en un silenci absolut.

El segon moviment presenta un Adagio amb acords sincopats que creen un ambient de calma que acaba en unes semicorxeres blau cel. La mà esquerra reprèn els acords inicials mentre la dreta fa un cànon que condueix a un acord final verd com l’herba d’un prat.

Un rondó groc solar comença el tercer moviment intercalant la tornada entre diferents episodis de colors vívids i espurnejants que entre presto i piano amb vuitenes greus i rítmiques barrejades amb una melodia subtil arriben a un final sense resolució que aconsegueix mantenir tota la tensió per conduir cap a la darrera part de la sonata amb una mestria admirable.

El darrer moviment sembla una marxa fúnebre però, en contra del que caldria esperar, colors càlids s’apoderen dels oients; no és un tema fàcil, però tampoc transmet pesar, ans al contrari, l’alternança de pianos i fortes en una brillant tonalitat de vermell fosc ajuden a tancar un cercle perfecte.

El pianista s’aixeca i saluda. El públic, inicialment mut, esclata en un aplaudiment ensordidor. En Jaume, visiblement emocionat, s’aixeca de la butaca i aplaudeix fervorosament mentre plora d’emoció. Agafat del braç de la Consol, desplega el seu bastó blanc i surten plegats de la sala.

Ivan Bonache, març 2020

dimecres, 1 de juliol de 2020

ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT



En Jan obre el seu portàtil AcPé Pabi-Lyon amb garantia de tres anys i escriu unes línies de la seva propera novel·la. Sempre l’acompanya una llauna de Cola-KoKa Zeru, sense sucres afegits i tot el sabor. Quan sona l’alarma al seu nou AiFon XI baixa al Passeig Pere III de Manresa i pren un refrigeri a la terrassa del KurKal. Just al davant hi ha El Gran Celler on compra un Manresanus, un cabernet sauvignon envellit en bota de roure francès amb cos mig, reminiscències de maduixa i pruna, tanins suaus i un deix lleugerament terrós.
A la tarda la llibreria Zir-Par organitza una signatura de llibres. S’hi acosta amb el seu nou Teat Cateta, fiabilitat i confort al millor preu, i atén els clients que prèviament han comprat la seva primera novel·la publicada per l’editorial El Campanar. Cada exemplar costa 25€.
Quan arriba a casa se’n va directe a la dutxa. Es treu la camisa i al pit es pot llegir clarament: ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT.

Qui va dir que no es pot viure de la literatura en aquest país?


 Ivan Bonache, juny 2020

dimecres, 18 de març de 2020

Violència verbal


- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg.
- Hora de la mort?
- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia.
- Possible causa?
- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal.
 Violència verbal?
- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”.
- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?
 Això és de mossegar-se a sí mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.
- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar....
- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”.
- Quin horror!
- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que va de curs.
- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache, febrer de 2020



dijous, 19 de desembre de 2019

XXL


En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.
Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache, desembre de 2019


divendres, 13 de desembre de 2019

Art a la presó


            El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.
Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.
Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.

Ivan Bonache, desembre de 2019

dimecres, 5 de juny de 2019

The end

           

           El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.
           Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...
           Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.
           Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!

Ivan Bonache, maig de 2019