diumenge, 2 de maig de 2021

De testos i olles

 



Vaig marxar de casa molt jove perquè no suportava al meu pare. Em vaig prometre que mai no seria com ell. Però l’altre dia, mentre m’afaitava, la imatge que em tornava el mirall no era pas la meva, era, com sempre em deia la mare, el seu viu reflex. Des de llavors m’odio profundament i m’he deixat créixer la barba.

 Ivan Bonache, març de 2021


dimecres, 28 d’abril de 2021

Punt feble


        John va perdre la dona, el gos i el cotxe a mans d’uns mafiosos que ho van pagar amb la vida. Des de llavors combat el crim implacablement pels carrers de Nova York. Com cada matí ha entrat al seu despatx entre les mirades d’admiració dels companys. De sobte, un crit esfereïdor. Quan han obert la porta se l’han trobat de cul a terra, tremolant,  i a sobre de l’escriptori, una aranya diminuta.


 Ivan Bonache, març de 2021


dissabte, 20 de febrer de 2021

Tsundoku


Tsundoku:
terme japonès que descriu l'hàbit d'adquirir materials de lectura
tot deixant que s'amunteguin a casa sense llegir-los.

Quan entra a casa deixa les claus a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha pogut dir que no.

Amics i familiars comencen a estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa, un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva bibliomania.

A soles entre passadissos estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el fons ja és feliç tal com està.


                Ivan Bonache, gener de 2021

dilluns, 4 de gener de 2021

Un dels nostres



Sona el mòbil. És aquella aplicació que s’ha instal·lat fa quatre dies i que li està canviant la vida. Com que no hi ha gaire trànsit a aquella hora l’agafa per veure quina noia li ha respost. No està malament. Amb la mà esquerra al volant i la dreta al mòbil, un ull en la carretera i l’altre en la pantalla, llegeix que vol quedar aquella mateixa nit i li adjunta una adreça.

Es passa la tarda arreglant-se. A la dutxa es masturba per no arribar massa calent a la cita. Busca l’adreça al navegador del cotxe i se sorprèn de veure que l’envia cap el cementiri. Quan hi arriba, la noia, espaterrant, ja l’espera. Sense badar boca es fonen en un petó llarg i humit. Ella l’agafa de la mà i el porta cap a dins del recinte. Fa una mica de fred i tot és força tètric a aquelles hores, però està tan excitat que la seguiria fins a la fi del món.

Entre les flors d’una tomba recent, fan l’amor. Mai no havia sentit aquell fred tan punyent ni aquell plaer tan profund. S’escorre entre convulsions orgàsmiques i es deixa caure de costat. La noia riu i li assenyala el nom de la làpida. Ell no li veu la gràcia. Aquell pobre infeliç es diu igual que ell. Agafa la roba i, mig nu, se’n va corrents cap a la sortida. A mesura que s’allunya va veient ombres i figures que es belluguen per tot arreu. Esglaiat, ja no se’n recorda de la noia, només vol sortir d’allà i anar-se’n cap a casa. Però no pot. La sortida està tancada.

«Un dels nostres!» sent darrere seu, «Un dels nostres!» repeteix algú més enllà. La noia apareix entre la boirina i amb veu rogallosa li diu «No corris, ja estàs a casa. Encara no ho has entès? Algú t’hauria d’haver dit que no és bona idea mirar el mòbil mentre condueixes».

 

Ivan Bonache, desembre 2020

divendres, 27 de novembre de 2020

CriticArt


 

Cansat d’estavellar-te contra un mur d’indiferència cada cop que comparteixes les teves creacions? Fart dels compliments afalagadors que tan sols busquen la reciprocitat? Amics i familiars no són sincers? Molt menys la teva parella?

Benvingut a CriticArt, la nova app per a mòbils que utilitzant els més sofisticats algoritmes elabora crítiques acurades que t’ajudaran a valorar com cal la teva obra i a obtenir una simulació de l’acollida que tindrà davant del públic. Un relat, un quadre, una cançó, un curt, no importa!, te’l criticarem ferotgement perquè no et facis il·lusions. Si la teva obra és dolenta malgrat el que digui ta mare, no ho dubtis!, CriticArt et mostrarà la veritat de la forma més directa possible perquè segurament és encara pitjor del que et pensaves.

Ja no malgastaràs més el temps esperant a veure com puja el comptador de visites del teu blog o del teu perfil de Relats en Català; ja no perdràs la son esperant el veredicte del jurat perquè saps que no guanyaràs; per fi s’han acabat els dies d’incertesa i decepció creadora. L’única aplicació que et confirmarà el què ja saps però no et vol dir ningú.

I si el teu problema és la necessitat visceral de penjar fotos de tot el que menges i dels llocs a on portes el gos a fer caca tot i que no li importa a ningú, baixa’t la nostra aplicació i amb cada imatge o comentari estúpid que pugis a la xarxa t’arribarà una allau de dislikes i d’opinions colpidores, però sinceres, que t’ajudaran a desenganxar-te d’una vegada per totes.

No ho dubtis i apuntat a CriticArt, perquè criticar és el veritable art del segle XXI.

 

Ivan Bonache, gener 2020

dimarts, 27 d’octubre de 2020

Sinestèsia


A la sala, silenci; a dalt de l’escenari, el virtuós pianista rus Scriabin. Comencen a sonar unes notes fosques com la nit que de mica en mica ascendeixen cap a la llum. Un vermell pàl·lid s’entreveu quan de sobte tot torna a la foscor. Amb un lila brillant reapareix la música que modula i s’entrellaça amb les partícules de l’aire que rodeja al públic. El vermell s’apodera de nou de la platea amb un diminuendo dolcíssim que acaba en un silenci absolut.

El segon moviment presenta un Adagio amb acords sincopats que creen un ambient de calma que acaba en unes semicorxeres blau cel. La mà esquerra reprèn els acords inicials mentre la dreta fa un cànon que condueix a un acord final verd com l’herba d’un prat.

Un rondó groc solar comença el tercer moviment intercalant la tornada entre diferents episodis de colors vívids i espurnejants que entre presto i piano amb vuitenes greus i rítmiques barrejades amb una melodia subtil arriben a un final sense resolució que aconsegueix mantenir tota la tensió per conduir cap a la darrera part de la sonata amb una mestria admirable.

El darrer moviment sembla una marxa fúnebre però, en contra del que caldria esperar, colors càlids s’apoderen dels oients; no és un tema fàcil, però tampoc transmet pesar, ans al contrari, l’alternança de pianos i fortes en una brillant tonalitat de vermell fosc ajuden a tancar un cercle perfecte.

El pianista s’aixeca i saluda. El públic, inicialment mut, esclata en un aplaudiment ensordidor. En Jaume, visiblement emocionat, s’aixeca de la butaca i aplaudeix fervorosament mentre plora d’emoció. Agafat del braç de la Consol, desplega el seu bastó blanc i surten plegats de la sala.

Ivan Bonache, març 2020

dimecres, 1 de juliol de 2020

ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT



En Jan obre el seu portàtil AcPé Pabi-Lyon amb garantia de tres anys i escriu unes línies de la seva propera novel·la. Sempre l’acompanya una llauna de Cola-KoKa Zeru, sense sucres afegits i tot el sabor. Quan sona l’alarma al seu nou AiFon XI baixa al Passeig Pere III de Manresa i pren un refrigeri a la terrassa del KurKal. Just al davant hi ha El Gran Celler on compra un Manresanus, un cabernet sauvignon envellit en bota de roure francès amb cos mig, reminiscències de maduixa i pruna, tanins suaus i un deix lleugerament terrós.
A la tarda la llibreria Zir-Par organitza una signatura de llibres. S’hi acosta amb el seu nou Teat Cateta, fiabilitat i confort al millor preu, i atén els clients que prèviament han comprat la seva primera novel·la publicada per l’editorial El Campanar. Cada exemplar costa 25€.
Quan arriba a casa se’n va directe a la dutxa. Es treu la camisa i al pit es pot llegir clarament: ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT.

Qui va dir que no es pot viure de la literatura en aquest país?


 Ivan Bonache, juny 2020