dimecres, 1 de juliol de 2020

ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT



En Jan obre el seu portàtil AcPé Pabi-Lyon amb garantia de tres anys i escriu unes línies de la seva propera novel·la. Sempre l’acompanya una llauna de Cola-KoKa Zeru, sense sucres afegits i tot el sabor. Quan sona l’alarma al seu nou AiFon XI baixa al Passeig Pere III de Manresa i pren un refrigeri a la terrassa del KurKal. Just al davant hi ha El Gran Celler on compra un Manresanus, un cabernet sauvignon envellit en bota de roure francès amb cos mig, reminiscències de maduixa i pruna, tanins suaus i un deix lleugerament terrós.
A la tarda la llibreria Zir-Par organitza una signatura de llibres. S’hi acosta amb el seu nou Teat Cateta, fiabilitat i confort al millor preu, i atén els clients que prèviament han comprat la seva primera novel·la publicada per l’editorial El Campanar. Cada exemplar costa 25€.
Quan arriba a casa se’n va directe a la dutxa. Es treu la camisa i al pit es pot llegir clarament: ESPAI DISPONIBLE PER A PUBLICITAT.

Qui va dir que no es pot viure de la literatura en aquest país?


 Ivan Bonache, juny 2020

dimecres, 18 de març de 2020

Violència verbal


- Marc Puig, quaranta-tres anys, de Manresa, casat, sense fills, filòleg.
- Hora de la mort?
- Per la temperatura del fetge, entre les dotze i les dues del migdia.
- Possible causa?
- Fins que no li realitzi l’autòpsia és quasi impossible d’assegurar, però per les laceracions que presenta el cos, els blaus a la zona cranial i el sagnat de les orelles, sospito que estem davant d’un nou cas de violència verbal.
 Violència verbal?
- Sens dubte! Veus aquestes marques? Són d’uns quants “pues” i “buenos”.
- Mmm! I les taques al contorn dels llavis?
 Això és de mossegar-se a sí mateix després de sentir “ficar” en comptes de “posar” repetides vegades.
- Déu meu! Però això no l’ha pogut matar....
- No voldria equivocar-me, però segurament el cop de gràcia va ser un “tenir que”.
- Quin horror!
- Els adolescents poden ser terriblement cruels. És el tercer mestre de català mort en aquest institut en el que va de curs.
- Que Pompeu Fabra ens agafi confessats!

Ivan Bonache, febrer de 2020



dijous, 19 de desembre de 2019

XXL


En Joan té la tita petita i des de que al pis del davant s’ha mudat la dona dels seus somnis no pot deixar de sentir-se insegur.
Fart d’aquesta situació, demana cita amb un especialista que li recomana un nou enginy quasi miraculós: un sofisticat sistema inserit al penis i una vàlvula a on abans estava el testicle dret que funciona com una mena d’insuflador que permet controlar la grandària de les ereccions.

Encoratjat per la seva nova virilitat protètica, es decideix a trucar a la porta de la veïna per tal de seduir-la. Tot li surt bé gràcies a la seva confiança i a un xic de bona sort. Després de prendre unes quantes copes, comencen a petonejar-se al sofà i ell aprofita per a magrejar-li els pits. Maldestre, busca el fermall del sostenidor i, sense voler, prem un botonet que fa que els pits es desinflin amb un ridícul sorollet de flatulència mal dissimulada. Ella, avergonyida, comença a moure el braç dret com un ocellet ferit fins que els pits tornen a estar ben inflats. Ell la mira amb condescendència: fins a on és capaç d’arribar la gent per tal d’agradar als altres!

Ivan Bonache, desembre de 2019


divendres, 13 de desembre de 2019

Art a la presó


            El gran artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar interès en fer una peça allà mateix.
Se li va oferir un davantal que va rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera i li feu una foto a la seva obra més recent.
Mentre el gran artista sortia del taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que allò era art i que valdria molta pasta.

En arribar a casa vaig anar directe a buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i, amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si estigués boig.

Ivan Bonache, desembre de 2019

dimecres, 5 de juny de 2019

The end

           

           El Boeing 787 Barcelona – Nova York portava tres hores de vol quan alguna cosa va començar a fallar. La histèria es va apoderar del passatge quan les mascaretes d’oxigen es van despenjar dels compartiments del sostre.
           Diuen que quan estàs a punt de morir la vida et passa davant dels ulls com una pel·lícula, però a mi no em va passar. Estranyat, vaig mirar al meu voltant i vaig veure uns nois gravant l’escena amb el mòbil. No em va sorprendre gens, jo he fet el mateix en tots i cadascun dels esdeveniments importants de la meva vida els darrers anys. Aniversaris, viatges, concerts, graduacions, tot vist a través del filtre de la càmera del mòbil. Vaig donar un cop d’ull a la galeria d’imatges i allà estava tot. Sempre pendent de la llum, de l’enfocament, de què en pensaria la gent quan les pengés a les xarxes socials. Pendent de tot menys de viure el moment...
           Sense temps de res més, l’avió es va estavellar en algun punt de l’Atlàntic Nord.
           Us preguntareu si em penedeixo d’alguna cosa i la veritat és que sí: com és possible que el meu darrer selfie sortís tan desenfocat!

Ivan Bonache, maig de 2019



divendres, 24 de maig de 2019

Al llit, tot l’any és primavera



Està canviant el fons d’armari. La caloreta de finals d’abril comença a fer incòmodes les peces d’hivern i els jerseis de llana deixen pas a samarretes fines de màniga llarga i camises estampades. Tot d’una, fent forat per desar l’edredó, s’adona que uns ulls vermells emmarcats per un somriure ple d’incisius afiladíssims la fiten des de la foscor. Per fi tot quadra! Ara ja sap què se n’ha fet de tots aquells amants desapareguts.

Ivan Bonache, abril de 2019

dimarts, 23 d’abril de 2019

El darrer àpat



Ted Hudson.
34 anys.
Condemnat a mort per violació i assassinat.
Va demanar un darrer àpat copiós: filet poc fet, ous ferrats, patates fregides a tires, torrades amb gelea de codony i una Coca-Cola de dos litres.

Quan va veure que en comptes de Coca-Cola li havien portat una Pepsi, es volia morir.

Ivan Bonache, març de 2019