dimecres, 13 de juny de 2018

Desig emmetzinat


L’altre dia passava pel costat de la parròquia de Sant Pere quan vaig veure un senyor que tocava la guitarra. Era molt maldestre i se’l veia patir mentre arrencava quatre notes estridents a l’instrument esquerp. Coneixedor com soc dels misteris musicals, em vaig acostar i, a una distància prudent, el vaig saludar, però ell continuà a la seva sense parar esment a la meva presència. La funda oberta als seus peus estava ben buida i hi vaig deixar caure una moneda. Llavors sí que va alçar la vista i em va mirar amb infinita gratitud. <<Visc un infern>> em va confessar quasi plorós. <<Aneu amb compte amb el que desitgeu puix que es pot acomplir>>. El vaig mirar sense entendre. <<Jo abans estava tolit i vivia de l’almoina i la caritat de la gent piadosa. Però vet aquí que un bon dia després de dir el rosari, recitar un parenostre, deu avemaries i un gloriapatri, vaig desitjar guarir-me>>. Un gran sanglot el va deturar dramàticament i, com va poder, va continuar. <<Un raig de llum m’il·luminà des del cel, m’alçà i ja no vaig menester les crosses, car les cames m’aguantaven dempeus per primer cop en vint-i-cinc anys>>. No donava crèdit a la història, un ver miracle, però encara menys a la tristesa infinita que em transmetia. <<Bon home, no és potser aquest prodigi motiu de joia?>> vaig inquirir. Em va mirar dolgut. <<Tothom té un lloc en aquest món. El meu era aquí a terra, demanant per poder menjar. No era gaire, però era feliç a la meva manera. Ara, sa com un roure, no puc pidolar, les senyores s’espanten i em defugen, i soc massa vell per treballar, per això intento guanyar unes monedes tocant. Si tan sols m’hagués deixat coix!>>. Sense saber com confortar-lo, li vaig ensenyar els acords d’una cançó popular.


Ivan Bonache, 14 de maig de 2018


dilluns, 28 de maig de 2018

L’onze inicial


Gestionar el millor bosc del món no és senzill: els arbres més forts col·lapsen la capçalera i priven de llum als plançons que miren d’obrir-se pas; trasplantar bons arbres d’altres boscos és quasi impossible pels preus prohibitius en que es mou el mercat actual; la temporada cada cop és més llarga i exigent. A sobre, la premsa no ens perdona ni una: es preveu un augment de senderistes del 14% i les nostres infraestructures comencen a ser insuficients. Per això s’ha d’invertir amb seny i mirar cap al futur amb perspectiva. Avui mateix, sense anar més lluny, hem acomiadat a un dels nostres arbres més veterans que se’n va al Japó. En faran cent mil fulls de propaganda comercial.

Ivan Bonache, 23 de maig de 2018


dilluns, 14 de maig de 2018

Va de cul(tura)


Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).
Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.
Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.
Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.
Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.
Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache, 23 d'abril de 2018

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Condemnat!


Ha passat la nit en vetlla. El cel clareja quan comença a vestir-se amb mans tremoloses. Té les hores comptades. Quan li posen el nus al coll li costa empassar. Al patíbul tots els ulls estan clavats en ell, expectants. El botxí, sever, li fa un sermó insofrible. Que no el facin patir més! La por el paralitza, no pot respirar, però l’àngel al seu costat el mira i somriu. Ha arribat el moment. Vençut per la crua realitat, fent el cor fort, accepta el seu destí i amb un fil de veu exclama: - Sí vull!


Relat guanyador del VIIè Premi de Microrelats de Por Uuh! - Biblioteca Central d'Igualada

Ivan Bonache, octubre 2017

dijous, 29 de juny de 2017

O!


Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.



Ivan Bonache, novembre 2016

dissabte, 8 d’abril de 2017

Res a celebrar


            L’avi acotxa al nen amb tendresa. El nen està feliç perquè l’endemà no ha d’anar a escola. Es commemoren els 524 anys de l’arribada de l’home a Mart un 12 d’octubre de 2492. Li fa un petó al front i se’n va a l’habitació. No ha sopat, no té gana. La filla està amoïnada per la seva salut.
 Es mira les mans arrugades per l’edat i sospira. Vull ser astronauta, li ha dit el nen. Quan Cristopher Columbus i els seus homes van aterrar amb el seu coet a Mart es pensaven que trobarien un planeta erm però, contra pronòstic, es van trobar amb una petita civilització que no va ser capaç de sobreviure als virus i les bactèries que portaven els humans. El 90% de la població va caure víctima de les epidèmies i els supervivents van ser reclosos en guetos per la seva seguretat. En pocs anys, el darrer marcià va morir en la misèria i l’oblit.

Se li acaba el temps. Necessita trobar un hoste compatible o morirà amb el cos que habita. Sospira de nou. No recorda quants anys fa què no ha contactat amb cap altre de la seva espècie. Està cansat. Es fica al llit i tanca els ulls. Demà serà un altre dia. Un dia amb res a celebrar.




Ivan Bonache, abril 2017

dissabte, 25 de març de 2017

Amollar llast


Es van enlairar a la vida amb el somriure dels inconscients, meravellats per la immensitat de l’horitzó i la fragilitat del matí.
Pujar va ser fàcil, però van entendre, potser massa tard, que no tenien el control: anaven allà on volia el vent. Però tot era tan bonic! Com despertar si ni tan sols ets conscient de que estàs somiant?
A mig camí d’enlloc van començar a perdre alçada i el cel es va enfosquir. Ell es va enfadar, com sempre, i ella, sense dir res, va obrir la bossa i va començar a llançar al buit les fotografies d’aquells anys compartits, les avorrides tardes de diumenge, les nits d’indiferència i aquelles banyes que ell li va posar amb una companya de feina. Però continuaven caient.
Es van desfer de la geometria dels petons, de la química sexual, de la irracionalitat de l’amor, de la complicitat dels somnis compartits i de les contradiccions consentides. Tot allò que els hi havia fet nosa durant tants anys va anar caient al buit, però continuaven perdent alçada.

Llavors es van mirar l’un a l’altre com no ho havien fet des de feia massa temps i, agafats de la mà, van saltar precipitant-se a l’abisme de l’oblit fent-se cada cop més petits, petits, petits, fins a convertir-se en un punt i final i desaparèixer per sempre.


Ivan Bonache, març 2017