diumenge, 28 de desembre de 2014

Ruptura

Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima, sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està preparada per ser mestra d’educació infantil.


dimarts, 9 de desembre de 2014

Una tarda de diumenge

Tornant de casa dels avis el nen anava distret mirant per la finestreta. La llum dels fanals anava passant a tota velocitat a intervals regulars mentre la lluna, ben grossa i lluminosa, inundava el cel d’una claror fantasmagòrica.
De sobte, els ulls infantils es van obrir de bat a bat en veure com un estel recorria un tram a l’horitzó i desapareixia. “Un estel fugaç!” va pensar i de sobte el cotxe va fer una batzegada i va perdre velocitat. El monovolum gris del pare es va transformar lentament en un esportiu italià vermell de tracció elèctrica i soroll inconfusible; la carretera va passar del dur asfalt a una superfície tova feta a base de cautxú de pneumàtic reciclat; els fanals s’havien transformat en tobogans plens de llums fluorescents; les voreres, en piscines de boles infantils d’infinits colors; les fonts, on normalment els gossos beuen i es pixen mentre els seus amos miren cap a una altra banda, en brolladors de begudes meravelloses. Les caques, continuaven sent caques, però de broma!
Un tot terreny amb poca bateria i un pare molt enfadat va passar pel costat i les nenes que anaven al darrera van saludar amb efusivitat sense acabar-s’ho de creure. Per tot arreu van anar sortint nens meravellats i pares mig enfadats, mig espantats, mig enriolats que els seguien movent molt els braços, demanant calma i resistint la temptació de pujar a algun d’aquells tobogans fluorescents que semblaven tan divertits.
El pare, somrient, es va girar, despreocupant-se de la conducció del seu nou esportiu vermell la velocitat del qual era prou moderada com per no representar un perill per a ningú, i mirant al seu fill va preguntar:

-          Què has demanat un desig?
-          Sí papa! – Va respondre amb els ulls plens d’il·lusió.
-          Ja m’ho semblava – va respondre el pare amb complicitat. – Aparquem i donem un volt, d’acord família?

Tots hi van estar d’acord i, després de la tarda ensopida que havien passat, aquell passeig va ser un d’aquells moments que es recorden tota la vida.


dimarts, 25 de novembre de 2014

Sóc culpable

Senyoria, sóc culpable, ho reconec. Ho vaig fer i ho tornaria a fer mil cops més si fos necessari. No demano clemència, no la necessito, el que emano és pau. Quan sento que algú ha matat, que en un país llunyà hi ha una guerra, que un nen ha perdut una cama jugant a la pilota perquè ha trepitjat una mina antipersones, perdo els estreps. Quantes armes ha inventat l’home per aconseguir la pau? Cap ni una. No pots matar-ho tot i després dir que hi ha pau, perquè als cementiris no hi viu ningú, llavors, de que serveix? Per a què seguir investigant per fer armes cada cop més destructives? Doncs la resposta la trobem a la por. La por per imposar un ordre sense llibertats que porta a la perversió dels ideals, a la torbació, a arribar al límit per trobar una falsa il·lusió de llibertat que augmenta la frustració i la violència. I ella... Ella no parava! Cada dia, cada hora m’ho recordava, m’ho fotia pels morros: una dona morta a mans del seu marit, una família desnonada, corrupció, prevaricació, polítics amb el seu bla-bla-blà buit davant de les masses enfervorides que no escolten, només criden, programes familiars on els valors que prevalen són el sexe, els diners fàcils, la falta de respecte i la vagància. En resum, violència, violència i més violència. No ho vaig poder suportar. La vaig agafar i la vaig llençar pel balcó. I ara me n’adono que no vaig fer bé, no puc pretendre eradicar la violència amb violència, però estava fora de mi, alienat. Però en veure l’expressió de les cares dels meus fills vaig entendre que havia fet el que calia. Ploraven sense entendre el que havia fet, es movien atacats per un brutal síndrome d’abstinència, se’ls queia el món a sobre només de pensar que l’havien perdut. Senyoria, si llençar la televisió pel balcó és un crim, sóc culpable!


dijous, 16 d’octubre de 2014

La gent ja no xiula

L’altre dia anava cap al gimnàs i sense adonar-me’n vaig començar a xiular. No recordo quina cançó era, però em vaig adonar de que la gent que m’anava creuant em mirava.
Primer no en vaig fer cas, imaginacions meves, però al cap d’una estona em va pujar la mosca al nas i, rumiant rumiant,  vaig arribar a l’estranya conclusió de que allò que cridava l’atenció de les persones amb les que em creuava era que xiulés.
Feu memòria: quina va ser la darrera vegada que vau veure xiular a algú pel carrer? Doncs això, la gent ja no xiula, o si ho fa, ho fa d’amagat a casa, en privat, com tantes altres coses. Però al igual que entenc que la gent no es masturbi pel carrer, per exemple, no sabria dir quin és el motiu de que la gent ja no xiuli en públic. És com si els hi fes vergonya sentir o ser sentits per algú altre en un acte merament musical. Abans, si tenies por, xiulaves; si volies dissimular, xiulaves; si eres un home fornit i viril amb el pit ple de pels, xiulaves a les dones boniques. Ara no, i de dones boniques hi ha, i tant!, però ja no se les xiula, lleig!, i potser posar els morros com si anessis fent petons a l’aire és el que ha fet que xiular quedi estigmatitzat.
El fet és que arribar a la conclusió de que xiular s’està perdent va fer que en arribar al gimnàs em sentís eufòric i va calar en mi la idea de que sóc el darrer xiulador del món mundial. Potser un dia se m’acostarà algú, encuriosit, i em voldrà fer una entrevista, o dedicar un programa a aquells sons meravellosos que surten dels meus llavis xiuladors; potser apareixeré en programes de tarda xiulant davant d’un públic ple de iaies enfervorides i seré trending topic durant uns dies abans de tornar a l’oblit; i anys més tard reapareixeré en programes soporífers vivint de la glòria d’haver estat reconegut com el darrer xiulador i li diré a tothom que he obert una escola de xiulaires i la gent badallarà i es preguntarà perquè coi aquell tanoca que surt a la seva tele de plasma de setanta-cinc polsades no para de dir rucades sobre com fer l’ocellet mentre llença petonets a l’aire i canvien de canal.
I sense saber com, em vaig trobar caminant lentament cap a la posta de sol mentre xiulava una cançó, i dues noies boniques en bikini se m’acostaven i caminàvem de bracet, rient, picant-nos l’ullet perquè ja sabíem que passaria i jo era el paio més guay del món. Però de sobte, les dues noies van començar a pegar-me i jo no entenia res, i em vaig cobrir la cara com vaig poder.
De sobte vaig obrir els ulls.  Em vaig veure entre dues senyores que em bufetejaven i deien als altres que em deixessin respirar entre les cintes de córrer i les bicicletes estàtiques. Ho vaig entendre tot en un instant i em vaig aixecar, mort de vergonya. Mentre m’allunyava, m’anaven preguntant si em trobava bé i jo, xiulant, vaig fotre el camp d’allà com si no hagués passat res.


diumenge, 21 de setembre de 2014

Camí sense retorn

Es va treure les mans de la cara perquè les llàgrimes poguessin rodolar lliurement envers els ulls envermellits que les engolien amb avidesa així com l’alè tornava cap a la boca en singlots cada cop més profusos i estridents fins arribar a un silenci tens. Ell li va enretirar la mà de l’espatlla, tendrament, buscant les paraules adients per desfer el mal que li havia causat. Menjar-se aquelles paraules no va ser fàcil, però ho havia de fer i la discussió es va encendre de nou com unes brases mal apagades amb un cop de vent. Les paraules punyents anaven i venien per desaparèixer per on havien sortit sense altra preocupació que recuperar el silenci regnant sobre l’espai que els separava. Va ser llavors quan ell va aprofitar per no dir que ja en tenia prou, que allò s’havia terminat, i va carregar el pes del món sobre les espatlles i va callar ridículament com fan els homes. Ella es va sentir alleugerida però amb una ombra de por indeterminada al fons dels ulls. I van tornar a l’engany i a la falsa esperança de que tot pot canviar, als silencis incòmodes i els petits detalls que delaten que alguna cosa no va bé, als petons desganats i als mals de cap, l’estrès, l’apatia, els retrets, les ganes d’acabar amb tot. I mica en mica els cors es van anar obrint i l’amor va tornar a recuperar el terreny perdut. Les carícies van tornar a ser sinceres i els petons apassionats, les abraçades urgents i les mirades còmplices. I quan van arribar al principi tot va tornar a ser perfecte i van tenir el final que tots dos haurien triat per a la seva relació, perquè el temps és capriciós i tot i que ja ho sabien, era més fàcil negar-ho.

dijous, 28 d’agost de 2014

El trepant

Una persona treballadora veu amb ànsia l’arribada del cap de setmana per poder retardar l’hora d’anar a dormir així com l’hora de llevar-se l’endemà. El pla per anar a dormir tard quasi sempre té èxit, però el de llevar-se fora d’hora...
Si tens nens sabràs que tot el que els costa llevar-se els dies de classe s’inverteix diabòlicament els caps de setmana. És a dir, si al teu fill o filla li costa llevar-se a les vuit del matí un dilluns i s’aixeca amb els ulls mig aclucats i amb les piles totalment fosses, segurament un diumenge es llevarà entre les set i quarts de vuit amb una vitalitat desfermada. Aquesta vitalitat dominical els impulsa irrefrenablement cap a l’habitació dels pares que es transforma en el millor, si no l’únic, espai lúdic de la casa ja que ni joguines, ni televisors, ni contes de cap mena tenen cap atractiu a quarts de vuit del matí per a ells. Però és clar, són els teus fills, te’ls estimes (no deixes de repetir-t’ho mentre et salten per sobre cridant i tu voldries ser un personatge de manga i fotre’ls un cop de peu que els enviés literalment a la lluna) i acabes jugant amb ells (és jugar o morir, no hi ha cap altra sortida).
Però, i si qui et desperta no és un familiar i llavors els teus instints destructius no tenen aturador? Sí, efectivament, estem parlant del veí amant del bricolatge amb el seu trepant nou. Es veu que quan et compres un trepant i has de fer alguna mena de forat a casa només hi ha tres franges horàries possibles: de set a nou del matí, de tres a cinc de la tarda i de nou a onze de la nit. Ntx! Lleig! Però si ets un bon veí, doncs aguantes una miqueta i llestos, perquè no es passarà el dia fent forats, oi què no? No? I tant que sí! Arriba un moment en que creus que casa seva deu estar com un gruyère o que necessitava penjar tres mil quadres desesperadament per batre un rècord o guanyar una aposta.
El primer FRRRRRRRRRRRRRRR és tímid, d’uns escassos tres o quatre segons seguits d’uns minuts de silenci. El segon FFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR ja té més força, més alegria, i, com que són les vuit del matí, et regires inquiet al llit mirant de no despertar-te. FFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! El següent ja és un soroll madur, amb tots els ets i uts, valent, desvergonyit, sense miraments, amb uns segons de pausa i sant tornem-hi FFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Aquí ja estàs al llit amb els ulls oberts com taronges, agafat als llençols com si anessis a caure, incrèdul, sense saber del cert què ha passat. Un nou FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR et treu de dubtes i, per sorpresa, ve acompanyat per un seguit de cops desproporcionadament forts a la paret POUM! POUM! POUM! POUM! T’imagines que el trepant nou del veí deu ser un model per a sàdics amb una broca oxidada especialment dissenyada per a fer soroll i que el quadre, vist els cops posteriors, que està penjant deu ser de cinc metres d’alt per quinze metres de llarg (aproximadament).
En pijama, esperonat per la dona que no vol aixecar-se i que amistosament t’ha repetit diverses vegades que ets un efeminat i que vagis d’una vegada a cal veí a trencar-li la cara, surts al replà i piques al timbre de la porta del costat. Al cap de res apareix el veí tot empolsinat, et mira amb cara de sentir-ho molt i et diu:

- Perdona! Uis! No t’hauré despertat? – Tu aquí penses si ho diu pel pijama o per la cara de son que portes. – Acabo en un segonet, de veritat.

I et tanca la porta als nassos. Tornes cap a casa i no has acabat d’entrar que ja sents el primer FFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR i somrius pensant que acabarà de seguida. Millor anar tirant cap al llit de nou. Però cinc hores després endevines que de seguida no significa el mateix per a tu que per a ell.
L’hora de dinar és una treva tensa, on qualsevol cosa et fa saltar com un gos de pressa i esperes sentir aquell soroll infernal en qualsevol moment, però no passa res, silenci, i et vas confiant, innocent!, fins que els ulls et comencen a pesar i el llit et crida (vine, vineeeee) i una becaineta se’t figura com el plaer sublim que necessites par a sentir-te amb forces per afrontar una nova setmana laboral. Quan ja estàs posicionat, llest per a fer la becaina de la teva vida, tanques els ulls i.... FFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRR. Un avís. No pot ser. FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Doncs sí, sí que pot ser, adéu becaineta, i si tenies els nens dormint, adéu migdiada pels nens també que es desperten aïrats i destructius i ho paguen amb tu, per descomptat. I és en aquest moment que se t’acut aquella idea brillant que només tu podies tenir: combatre el foc amb el foc! Ventes els nens i la dona a ca la sogra i poses la tele a tota castanya mentre la Marisol canta la seva inoblidable oda a la tómbola, i poses l’equip de música a tot drap amb els bafles enganxats a la paret del veí amb música heavy metal del més heavy que trobes, obres totes les aixetes, poses l’assecadora amb tota la coberteria dins, l’ordinador amb una peli porno amb aquella música carregosa i aquells gemecs fingits (això m’han dit, eh!, que jo no n’he vist mai cap). Fins que arriba un moment que et tornes boig del tot i només s’escolta FFFFFFRRRRRRRRRRRRRRR Tómbola, tómbola! RRRRRRRRRRRRR Siiii! Aaahhh!!! RRRRRRRRRRRRRRRR UARGH!!!!!!! (crit clarament heavy, es que us ho haig d’explicar tot) RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!
Surts de casa espaordit i confós, no saps que fer, a on anar, només vols marxar ben lluny, no saps a on, però és diumenge i està tot tancat i has de tornar i et trobes a una patrulla de municipals que et posen una multa per excés de soroll i et vols morir i cridaries, però millor que no, no te’n posin una altra, que ja seria la cirereta del pastís.
I, vençut, apagues l’ordinador, l’assecadora, tanques les aixetes, desendolles l’equip de música, i fas callar la Marisol, no perquè canti malament, no!, sinó perquè ja no toca i, capcot, te’n vas a la teva habitació mentre el veí fa el forat vint-i-tres mil dos-cents cinquanta a dos quarts i tres minuts de deu i per fi podràs dormir i anar a treballar l’endemà, que això sí que et surt bé (o quasi) i no hi ha sorolls (de trepant, d’altres sí que n’hi ha, però tant et fa). I al llarg de la setmana anirà madurant en tu la rancúnia i una ira homicida desconeguda fins llavors i per fi, al cap de dos dies i tres quarts, tot estarà clar: portaràs la dona a l’IQUEA (no poso el nom de veritat perquè no vull fer publicitat) i comprarà un quadre per aquella paret tan buida del saló, oi què si?, i per penjar-lo necessitaràs un trepant, i en compraràs un tan gran que necessitaràs broques industrials (si estan oxidades i fan molt soroll, millor!), i dels nervis no podràs dormir i t’aixecaràs el diumenge abans de que surti el sol i a les set en punt faràs la primera prova per després trepar com mai no havies trepat (que vol dir fer forats amb un trepant, no sigueu ignorants!) i quan el veí truqui a la porta, sortiràs ple de polsim blanc i abans de que badi boca li diràs:

- Perdona! Uis! No t’hauré despertat? Acabo en un segonet, de veritat.

I per fi entendràs que bricolatge no vol dir arreglar totes aquelles coses que tant se val si estan arreglades o no perquè pots viure perfectament sense elles, no, bricolatge és un sinònim amable de... Vendetta!!!


dilluns, 18 d’agost de 2014

La síndrome d’Estocolm

-         Fills de puta! Malparits! Què voleu de mi? Eh! Què voleu de mi! – Els crits es senten per tot el departament. – Jo no he fet res! Desgraciats!

Dóna cops de puny a la paret fins que els artells li queden masegats. Es mossega el llavi inferior. Fa tres mesos que està al departament especial en primer grau i no sembla que en pugui sortir aviat. Porta entre reixes tota la vida i es pot dir que no ha conegut res més que la delinqüència i la presó.
S’acosta a la porta, enrabiat, el cap li vull amb mil barbaritats i comença a colpejar-la fent ressonar el metall.

-         No teniu collons! Si fóssiu la meitat d’homes que jo obriríeu aquesta porta i arreglaríem això com s’ha de fer, amb els punys! Però no, sou uns maricons! Unes gosses sense titola! Quan surti d’aquí us buscaré i us mataré a tots!

Amb el darrer cop de punys un so estrany s’ha deixat sentir entre crits i s’atura en sec mirant d’endevinar d’on prové. Toca la porta amb la punteta dels dits i comprova que cedeix i s’obre cap a ell. Treu el cap i mira pel passadís: ningú. Sense fer soroll es fica a dintre la cel·la de nou i tanca la porta amb molta cura fent força fins que sent el clac que li indica que s’ha tancat. Espera uns segons dret, indecís, però no passa res.

-         Fills de puta! – Crida colpejant la porta. – Com surti d’aquí us mato! Us mato a tots! Ho juro!



dijous, 26 de juny de 2014

Recull de microrelats III

Incongruències

El seu pare té una escopeta de caça i una llicència que l’autoritza a matar.
Ella té quinze anys i un problema que la llei li impedeix solucionar.
Per sort, l’escopeta del pare li permetrà matar dos ocells d’un sol tret.

Gir a la dreta

El corredor de Nascar va pensar en fer un gir a la dreta per trencar la monotonia, però no va ser la monotonia precisament el que es va trencar.

Una mica d’educació

En arribar al clímax ella va cridar-li que la follés com només ell sabia fer-ho. Ell, ofès, li va recordar que no costa res demanar les coses si us plau.

Confessions de pregadéu

- Des de que et vaig conèixer he sabut que perdria el cap per tu.

Qüestió de melons

- Quin vell verd! – Va exclamar la verdulera amb indignació mentre es posava a lloc la descomunal pitrera. – Cada dia em demana un bon parell de melons.

Una bona merda

Retornava del permís amb 180gr d’haixix amagats al recte. Malgrat els nervis, estava desitjant que el tanquessin a la cel·la per poder fumar-se aquella merda.

Ups

Un vianant va creuar el carrer sense mirar. Un conductor va accelerar en apropar-se al pas de vianants fent veure que no el creuava ningú. Un policia va fer veure que no passava res i va dispersar a la multitud encuriosida. Una ambulància va passar de llarg fent veure que allà no hi havia cap ferit. Un doctor no va entrar al quiròfan fent veure que ningú li havia dit que tenia una operació. A la morgue ningú no va etiquetar el cadàver perquè no hi havia cap cadàver que etiquetar. La mort no va fer el traspàs de l’ànima ja que aquell infeliç seguia viu.

El vianant es va aixecar de terra i es va treure la pols de sobre com si res. Per si de cas, només per si de cas, va decidir que el proper cop miraria abans de creuar.


dimarts, 3 de juny de 2014

Blau

Amb l’únic abric d’una bata blanca cordada per l’esquena, la nena s’estava dempeus al mig de l’habitació. Es podia passar hores sense dir res, sense moure ni un múscul, sense cap símptoma de defalliment o debilitat. El doctor havia sentit a parlar d’aquell cas tan peculiar i, en un rampell de juvenil prepotència, es va oferir per ajudar en la seva resolució davant la incredulitat de qui s’hi havia enfrontat abans. Conèixer el cas més a fons li va fer perdre una mica l’aplom inicial, realment hi havia coses molt estranyes i moltes incongruències, però estava ben decidit a salvar a la petita de set anys, condemnada a l’aïllament des de que va néixer.
Va entrar a l’habitació i es va aturar un parell de metres per no envair el seu espai. Volia guanyar-se la seva confiança. La va mirar sense preàmbuls i es va quedar absort en la profunditat blavosa d’aquells ulls infantils que semblaven comunicar-se directament a través del pensament. Va sacsejar el cap. Semblava com si despertés d’un trànsit. Havia perdut la noció del temps. En aquella habitació no hi havia res, res de res, per seguretat. Tot el que estava veient, el que sentia, havia de retenir-ho per escriure-ho després quan sortís d’allà. Però estava espantat, les paraules se li amuntegaven a la boca i no era capaç de construir una frase coherent. Li tremolaven les mans, suava profusament, estava perdent el control. Vençut, va córrer cap a la porta i la va colpejar fins que el guarda la va obrir i va poder sortir. Va córrer cap al lavabo amb la impressió de que fugia d’alguna cosa. El guarda va mirar per l’espiera i va comprovar que la nena estava al mig de l’habitació sense moure’s. El doctor es va rentar la cara i es va refrescar mullant-se una mica el clatell. En aixecar la vista es va veure al mirall i es va estremir: el que veia el repugnava, era un monstre!

Va trigar tres dies a refer-se d’aquella experiència que ell va anomenar primer contacte. El director del centre va mirar de dissuadir-lo, però no es va deixar convèncer. Tenia la certesa de que se’n sortiria, ho feia per la nena, per curar-la, s’ho repetia contínuament, com un mantra, convencent-se, no buscava l’èxit personal, només volia ajudar. Va entrar de nou en aquella habitació dissimulant com va poder la tremolor de les mans. La nena, al centre, com el darrer cop, sense dir res, sense moure’s de lloc, va alçar el cap i li va buscar la mirada. No gosava apropar-se, mai no l’havia tocada, però sentia una atracció visceral per aquells ulls d’un blau immens, tan tendres com terrorífics.

El guarda, a l’altre costat de la porta, seia en una cadira i fullejava un diari sense gaire esma quan, més que sentir, va notar un cop sec i esmorteït. Es va aixecar com un llamp i es va acostar a la porta per donar un cop de vista per l’espiell i l’únic que va veure va ser a la nena en mig de l’habitació que el mirava fixament, sense moure’s, amb aquells ulls tan blaus i penetrants que li glaçaven la sang. Es va fer a un costat. El cor li bategava amb tanta força que el pit li feia mal. Al principi no es va adonar, espantat per tot el que havia sentit d’aquella nena, però el doctor no hi era o no se’l veia. Aterrit, va donar un cop d’ull ràpid per evidenciar que els seus temors eren certs i, abans de poder reaccionar, va notar que el terra era moll. Un calfred li va recórrer l’espinada: un bassal de sang s’escolava per sota la porta i ell estava dempeus al bell mig. Un crit ofegat se li va travar a la gola i tremolant, va agafar el walkie per demanar ajuda:

-          Ha... ha tornat a passar de nou! Necessito ajuda!

La nena, sola i immòbil al centre de l’habitació, amb la seva bata blanca impol·luta, va somriure.


divendres, 30 de maig de 2014

Persecució

Quan la noia es va aixecar del banc no va veure com m’apropava al lloc on havia estat asseguda feia tan sols un moment. Es va allunyar amb pas decidit sense mirar enrere i va girar la cantonada. Vaig arrencar a córrer darrere seu però, en girar la mateixa cantonada, no la vaig veure per enlloc. Segurament estava dins d’algun local o botiga però, per assegurar-me’n, vaig córrer fins a l’altra cantonada constatant que no hi era en cap dels altres carrers. Si no volia que se m’escapés, només havia d’esperar a que sortís d’allà on s’hagués ficat.
Van passar quinze minuts abans de que la tornés a veure sortint d’una botiga de roba amb una bosseta penjant de la mà dreta. Em vaig anar obrint pas entre la gent fins que la vaig tenir a tocar, però en un moviment inesperat, es va escapolir, aliena a la meva infructuosa persecució. Em vaig desesperar, hagués cridat i maleït però no era qüestió de fer una escena en mig de la gentada. Vaig mirar d’atrapar-la de nou i, malgrat que no s’havia girat ni un sol cop, malgrat que era evident que ni se n’havia adonat de la meva presència, semblava ben bé com si fugís instintivament de mi: cada cop que la tenia a tocar, s’escapava en el darrer moment.
Empès per una creixent frustració, vaig decidir acabar amb aquell joc d’una vegada per totes. Vaig córrer com un esperitat empentant accidentalment a algun desprevingut vianant fins que, d’una revolada, la vaig agafar pel braç amb contundència i es va girar bruscament cap a mi quedant les nostres cares a tocar. El seu rostre reflectia l’espant de qui no espera allò que de sobte és conscient que està passant. Sense alè, fora de mi, sense alliberar-la de la pressió que la meva mà exercia sobre el seu braç, vaig ficar l’altre mà a la butxaca i...

- Perdona, se t’han caigut les claus del cotxe. Has marxat tan ràpid...

La noia les va agafar i va sortir cames ajudeu-me sense donar-me’n les gràcies.


dilluns, 19 de maig de 2014

El turista

Un madrileny acaba d’aterrar a Barcelona. Té el cap ple de prejudicis. Està recelós, mira al voltant amb la sensació de que tothom és molt agarrat i, com que no porta barretina, té por de ser reprès per algun catalanista exaltat i es sent com un turista al seu propi país. I clar, sense voler es troba amb un català. El mira amb desconfiança i procura no acostar-s’hi gaire. El català també l’ha vist. Ha observat certs indicis: és un fatxenda i les des finals les transforma en zetes. És madrileny! No! Pitjor! És espanyol! Les mirades es troben i salten espurnes. El madrileny, amb un correctíssim castellà, saluda amb fanfarroneria, i el català, de naturalesa malvada i roïna, contesta amb un català d’accent tancadíssim.
La conversa sembla una mena de combat, una dansa absurda que només serveix per entretenir als idiotes avorrits que, passant pel costat, s’adonen i paren a xafardejar. Ràpidament es formen dos bàndols: uns donen suport al madrileny, faltaria més, els altres, al català, estem a casa, coi! Comencen a fer comentaris, a cridar, i això fa que els combatents es vagin animant. La conversa catalano-castellana va pujant de to sense abandonar la correcció i comencen els retrets, les injúries. Amb cada cop verbal, el públic aplaudeix i ovaciona al seu preferit, però s’està amuntegant tanta gent que estan començant a empènyer i la distància entre ambdós combatents s’està reduint.
Quan estan a tocar, cadascú sent l’alè de l’altre a la cara. La gentada crida, volen sang, arreglem-ho d’una vegada! Estan tan a prop que el contacte físic és involuntari. La catàstrofe sembla inevitable però, llavors, només llavors, es miren als ulls, s’adonen que l’altre és un ésser real, una persona de carn i ossos, i es fonen en un petó apassionat i violent. S’abracen i rodolen per terra mentre la gentada exclama amb horror davant d’aquell desenllaç tragicòmic i se’n tornen, decebuts, a les seves vides buides i insulses.


divendres, 16 de maig de 2014

Amors oblidats


L’aire juga amb el vent
que empeny les fulles ben amunt
perquè caiguin lentament
com els dies que no passen si estàs lluny.

La teva llum és una mar en calma
i la meva foscor, una tempesta infinita
que llença els records trencats a la platja
perquè algú se’n faci un collaret de petxines.

La primavera portarà flors al meu balcó
que naixeran sobre les cendres del passat
i quan la brisa em porti la seva olor
 recordaré tots els amors oblidats.


dilluns, 28 d’abril de 2014

Visió de futur

En Carles té cinc anys. Ja és un nen gran. Porta ulleres des dels tres, igual que el pare, que també és diu Carles, però ell li diu papa.
Darrerament en Carles està molt inquiet i el pare li diu que és un entremaliat. No li falta raó. La setmana passada va estar castigat tots els dies sense televisió i sense conte per anar a dormir. Li va dir al pare que era estúpid i ningú diu que sigui mentida, però ell no ho hauria de dir, és de mala educació, i per això va estar castigat.
En Carles no entén al seu pare: sempre l’està renyant, sempre l’està castigant, i la mare, a sobre, sempre li dóna la raó. Estan fent conxorxes en contra seva, és evident.
El dissabte, havent dinat, mentre la mare es posa una estona a l’ordinador, el pare s’asseu al sofà i es posa a mirar un d’aquells programes insuportables que tant li agraden. És una altra cosa que en Carles no entén, però no s’hi pot fer res: si es queixa, el pare el renya i li diu que està veient un programa i no té perquè canviar per veure dibuixos, que ja en veu prou durant la setmana. Prou? Si el pobre ha estat castigat tots els dies sense tele!
Al cap d’una estona, els roncs del pare se senten per tota la casa. En Carles s’apropa amb cautela i se’l queda mirant. Li fa una ganyota per veure si està despert i no reacciona. Li passa la mà per davant dels ulls i tampoc. Li treu la llengua i molt fluixet li diu estúpid. Riu fluixet i veu que a la mà porta les ulleres. Una idea li passa pel cap. Amb compte li treu les ulleres dels dits i, traient-se les seves primer, es posa les del pare. És queda molt parat. Mira al voltant i ho veu tot borrós i lleig, deforme. El pare té moltes més diòptries que ell, però en Carles no sap què és una diòptria. Es treu les ulleres mig espantat i es torna a posar les seves. De nou ho torna a veure tot clar i nítid.
En Carles se’n va a la seva habitació si s’asseu a la catifa. Mentre juga amb els cotxes, intentant no fer gaire soroll per no despertar al pare, decideix que a partir d’aquell dia farà més bondat. Per fi ha entès perquè el pare és com és: el seu món és horrible, monstruós, deformat i grotesc, és normal que estigui tan enfadat. Potser ell quan es faci gran també veurà el món com el veu el seu pare, però ell serà molt més comprensiu amb els seus futurs fills.


dimecres, 23 d’abril de 2014

Caníbals

Després de tantes penúries,
una eternitat!,
podré calmar les meves ànsies
menjant de la teva carn
sense pietat.

Ara ja no tinc aturador,
el teu cos
em crida i no el deixaré
escapar, en necessito
sols un mos.

I veig als teus ulls
el desig!
No forcegis, carn
de la meva carn presonera
sense mig.

Menja de mi!
Esmicola’m sense presa.
Menja de mi
mentre et mous amb tendresa.
Menja de mi!

I no faré més que capbussar-me
dins la teva olor
paladejant el més pur secret
allà on el plaer s’amaga
en la foscor.

No puc aferrar-me a l’instant
que s’escapa
somicant el teu nom, suau,
per la trampa de la pell
que m’atrapa.

Només un cop, només un,
el darrer!,
no t’aturis, ara no, acaba
allò que no pot acabar mai
o em moriré!

Menjo de tu!
T’assaboreixo sense remordiment.
Menjo de tu
mentre em recupero lentament.
Menjo de tu!


dimarts, 15 d’abril de 2014

Les relíquies d’avui són les noves tecnologies d’ahir

     No fa gaire, jo mateix estava fent treballs a la primària amb una esplèndida i verda màquina d’escriure Olivetti mentre els meus pares maleïen el soroll incessant que feia al teclejar fins a altes hores de la nit ja que, com sempre, ho deixava tot per fer a l’últim moment. Ma mare sempre acabava posant la mateixa cara de circumstàncies i abans de que badés boca, jo li deia:

                - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Quan a l’institut van comprar els primers ordinadors de sobretaula amb aquelles pantalles verdes o taronges, semblava que estàvem vivint un moment màgic. Aquell soroll tan característic de la màquina d’escriure va deixar pas a la remor del teclat i els clics del ratolí. Els pares ja podien respirar tranquils. El que no va canviar va ser la cara de circumstàncies de ma mare en veure com l’últim dia em donaven les tantes i jo li deia:

            - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Les pantalles monocromàtiques van deixar pas als monitors en color. La vida universitària va ser l’excusa perfecte per a obtenir un flamant ordinador nou i decent i poder estudiar com cal. A qui vull enganyar? L’únic que feia com cal amb aquella andròmina era jugar fins al darrer dia en que venien les preses i la resposta continuava sent la mateixa:

              - No diguis res, mama! Deixa’m que ho haig d’entregar demà!

Malgrat els meus esforços, vaig aconseguir llicenciar-me i, fora pronòstic, fins i tot vaig aconseguir una feina relacionada amb el que havia estudiat. Viure per veure! Aquest nou treball em va obrir les portes de la mobilitat. Benvingut al món del portàtil. Més comoditat però menys excuses ja que en teoria et pots endur el portàtil allà on desitgis. En aquells temps la resposta va variar subtilment:

                - Nena, avui no, que aquest projecte l’haig d’entregar demà!


Ara mateix, mentre no puc evitar somriure en recordar aquella vella Olivetti, vaig escrivint aquestes línies en un minúscul netbook, acte mereixedor de respecte i lloances ja que encertar en aquestes diminutes tecles és més un art d’equilibrista que no pas d’escriptor. Déu meu! Que tard que és! Disculpeu que us deixi d’aquesta manera però haig d’anar enllestint que el termini d’entrega per a aquest premi acaba demà.


divendres, 4 d’abril de 2014

Intel•ligència artificial

     19:00 hores. XY entra a casa. Es deixa caure pesadament al sofà i esbufega. Immediatament una cervesa es serveix a la tauleta que queda a la seva dreta. L’agafa mentre la paret blanca enfront del sofà es transforma en una pantalla descomunal. Juga el seu equip preferit que perd 2 – 0. Arrufa les celles i prem amb força el got mig buit. El deixa a la tauleta i s’omple novament de líquid daurat. En dos glops quasi l’apura i el torna a deixar a la tauleta. Ara, fora norma, no s’omple de nou i s’altera visiblement.

     -Què haig de fer per poder beure una cervesa a casa meva!

     Immediatament el got s’omple de nou. 3 – 0. La cosa no pinta bé. Comença a maleir i a donar cops de puny al sofà.

     -Tres quarts. Que es prepari quan arribi! Li dono una mica de confiança i em pren el pel de mala manera... Hauré d’explicar-li com funcionen les coses en aquesta casa.

     Rient entre dents, entra a la cuina i obre la nevera en busca d’alguna cosa per picar. No sembla trobar res interessant quan de sobte la porta es tanca fortament donant-li un cop a l’espatlla dreta.

     -Maleïda màquina del dimoni! – Sense temps a reaccionar nota una fiblada a la cuixa esquerre. El robot cuiner li ha llençat un ganivet. Un fil vermellós, cada cop més abundant, li regalima per la cama. XY té els ulls increïblement oberts, les mans a la ferida. - No! – Crida, però el robot cuiner se li atansa fredament i li clava un altre ganivet entre les costelles. Repeteix i repeteix fins que XY cau a terra.

     20:15. XX entra a casa plorant. És molt tard. Deixa les bosses a terra i entra d’una revolada al menjador demanant perdó.

     -Ho sento, amor, m’he entretingut comprant al supermercat... – Calla perquè XY no hi és.

     Tampoc està a la cuina, ni al bany, ni al garatge. Tremolant, espera a la cuina a que arribi, però no arriba. El robot cuiner li prepara el sopar sense que li demani. Una goteta de sang, ben vermella, brilla al braç articulat que feineja mentre el triturador d’escombraries no deixa de funcionar en una bona estona.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Arkansas Smith i el Prepuci d’Or

Amarat en suor, brut i mal afaitat, Arkansas ho té a tocar. Només cal que estiri una mica la mà i ho haurà aconseguit. Amb el seu barret inconfusible i un somriure de mig costat, ha creuat mig món: un oceà, el vell continent, un mar, un país en guerra i un desert inclement per arribar al temple. Ha desxifrat enigmes, esquivat trampes, matat enemics a tort i a dret sense perdre el sentit de l’humor. Fins i tot ha explicat acudits dolents encara que no el sentís ningú, i ell mateix ha rigut per no fer-se un lleig.
Es balanceja temeràriament i, amb acrobàtica perícia, agafa el petit cofre aferrant-se a ell per por a perdre’l en l’últim instant. Sense el pes que l’oprimia, un mecanisme a començat a funcionar i un munt de trampes s’activen. Quan el sostre del temple comença a trontollar, s’adona del que li ve a sobre i comença a córrer com un esperitat escapolint-se del temple uns segons abans de que tot s’ensorri.

Tranquil•lament, a l’hotel, es permet el luxe de banyar-se sense presses. És un home fornit, desitjable, però amb un terrible secret: fa anys que no aconsegueix trempar. Es mira el penis ensabonat i per molt que l’acarona no aconsegueix que deixi d’estar flàccid. Amb el somriure de sempre, se’n riu. Allò s’ha acabat si la llegenda és certa.
Amb el batí de seda s’acosta a la taula i mira el cofre. Tot apunta a que dintre hi ha la relíquia que acabarà amb la seva desgràcia: el Prepuci d’Or.
Amb mans tremoloses obre el cofre i... efectivament! Allà està aquella pelleringa daurada que l’ha de fer l’home més viril del món. Atansa la mà i, quan està a uns mil•límetres, sent una terrible erecció. El membre li ha crescut fins al límit, un penis erecte de manual.
Cec de desig, pica a la porta del costat on descansa la seva companya de viatge. Lucy obre la porta estranyada d’aquella urgència i mira amb una ganyota la tenda de campanya de l’home més viril del món.

-Nena! – Exclama Arkansas, eufòric.

-Ui! Avui m’agafes amb un mal de cap terrible.

dimecres, 19 de març de 2014

Un any passa volant

Sembla mentida, però avui fa un any que el blog Mapes del Món es va donar a conèixer amb el relat Amb poques paraules i des de llavors no han estat pas poques, les paraules.
És curiós com l’escriptor, afeccionat en el meu cas, passa per diverses fases al llarg d’un any: curiositat, efervescència, deixadesa, obsessió, assentament, col·lapse,... I podria dir-ne algunes més, però no cal.
El realment important és escriure i fer-ho per a un mateix. No hi ha felicitat més gran que ser capaç d’escriure una cosa que tu voldries llegir d’un altre escriptor. Però sovint es perd de vista la fita, t’encega el nombre de visites, els comentaris, els +1, les vegades que comparteixen el teu relat, i en el fons escriure és el que volies però la xarxa t’enganya, et manipula, i acabes mirant el blog cada dia per altres raons i tot perd una mica de sentit.
Espero que Mapes del Món tingui llarga vida, que les musses no m’abandonin, que la il·lusió sigui la meva guia i que tots vosaltres vulgueu seguir llegint històries sortides de moments i vivències que ens han portat a tots fins a on ara estem.
Salut i inspiració!

dimarts, 11 de març de 2014

No són hores

-         Per què no ens dutxem junts? – Pregunta ell de sobte.
-         Ara? – Diu ella amb els ulls esbatanats com si hagués dit la bogeria més gran del món.
-         Sí! Ara! Vinga, aixeca’t del sofà, aprofitem que els nens dormen.
-         Quina mandra! Deixem-ho per a un altre dia.
-         Quin dia? – Pregunta inquisitivament. – Darrerament no hi ha dies, ni ocasions. Ja sé que estàs cansada després de tot el dia amunt i avall, però jo no m’he estat tocant la pera precisament...
-         Ja ho sé, jo no ho he dit pas això.
-         No, però sembla que tu sempre estiguis més cansada, més atabalada, més preocupada, més estressada, més tot, i treballem tots dos.
-         Ja ho sé, però és que darrerament no estic d’humor. No ho vull pagar amb tu, però... no en tic ganes.
-         Recordes quan ens vam conèixer?
-         Clar que ho recordo, però no és el mateix.
-         Clar que no és el mateix! Només faltaria. Nosaltres no som els mateixos. La vida ens ha passat factura, però això no vol dir que haguem de renunciar a tot. Som pares, però també som parella. En cap moment vam renunciar a una cosa per passar a ser l’altra en exclusiva, oi què no?
-         No – el mira encuriosida. – On vols anar a parar?
-         Doncs que alguns cops paro un segon, a la feina, i somric recordant aquells petons absurdament llargs que ens deixaven els llavis envermellits, i aquell sabor teu a la boca, la teva olor a la meva roba. De tant en tant voldria retrobar aquells petons, perquè sí, no cal fer res més, com un joc.
-         Les coses amb el temps perden intensitat. Allò que en un principi ens feia feliços, ja no és suficient. Som egoistes.
-         No crec que sigui egoisme, és més aviat conformisme. Acabes conformant-te amb el que tens sense lluitar per no perdre allò que tenies. No és fàcil. Has de trobar el teu espai entre la parella, els fills, la família i els amics, i tenir temps de ser creatiu, original i romàntic. Potser no cal abastar-ho tot. Potser amb una mica cada dia és suficient. Vinga! – L’estira de les mans, però no es vol aixecar. – Deixa de ronsejar!
-         Mmm! – Gemega i es deixa arrossegar, sense aixecar-se. Des del terra, el mira divertida.
-         M’estàs provocant! I al final em trobaràs, ho saps, oi?
-         Si? I què faràs? Portar-me per la força a la teva cova i abusar de mi?
-         Pensa que a la meva cova hi ha una dutxa amb hidromassatge i un llit de matrimoni. Jo me’n vaig cap a dalt.

Mentre puja les escales sent com la dona posa en marxa el televisor. Una mica decebut se’n fa a la idea de que serà una altra dutxa amb final feliç amb aquella sensació agredolça de buidor i plaer que tan bé coneix.

diumenge, 2 de març de 2014

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.

dijous, 27 de febrer de 2014

Doble vida

La noia, lligada de mans i peus, el mira amb ulls plorosos i la por reflectida al rostre. Porta tres dies en aquell indret però ella no ho sap: ha perdut la noció del temps. Ell s’hi atansa amb una tremolor imperceptible a les mans i ella s’estremeix. Quan està a punt de posar-li la mà a sobre, el so d’un tret inunda l’espai i la noia crida sense veu quan el cos de l’home li cau al damunt i una pluja de trossets de massa encefàlica ensangonada li esquitxa la cara. El tinent Raül Font sosté l’arma en alt. No li ha tremolat pas la mà, són molts anys de servei i no és la primera vegada que mata a algú.
S’atansa a la noia emmordassada i riu.  L’eco de l’estança buida li retorna aquell riure amplificat i terrorífic com si sortís d’una pel·lícula de terror mentre la noia, aterrida, espera el cop de gràcia. Per la nit, a casa seva, el tinent traurà la capsa de trofeus del seu amagatall i és delectarà amb els records que ha anat atresorant durant els darrers cinc anys. Ara, en tindrà un de nou, un floc de cabells rossos ensangonats.
L’endemà els diaris elogiaran la feina del vell tinent i es preguntaran com pot ser que una jove promesa del mateix cos de policia hagi pogut amagar durant els darrers anys aquella doble vida sense aixecar la més mínima sospita. Els que el coneixen no en donaran crèdit, però les proves són irrefutables: el cos d’aquella pobre noia és el mut testimoni dels actes d’un psicòpata.

dilluns, 24 de febrer de 2014

Condemnat a recordar

Des de que tinc ús de raó cada festa assenyalada, cada aniversari, cada cap de setmana, havia pujat amb els pares a casa dels avis. Recordo els carrers sense asfaltar, les curses en bicicleta i aquella sensació infantil que feia que tot fos una aventura increïble.
Em vaig fer gran i no vaig voler renunciar a aquelles sensacions. Ja no pujava amb els pares, pujava sol, i després, amb la meva pròpia família. Clar que els carrers ja s’havien asfaltat i que ja no feia curses amb bicicleta, però pujar era reviure una mica totes aquelles aventures del passat, totes aquelles històries de l’avi que havíem escoltat centenars de vegades però que ens feien riure igualment.
Però el temps passa, les fulles cauen i les persones se’n van. I ara que ja no tinc els avis a la casa de Montornès ja no pujo a aquells carrers que un dia van ser meus i que ara desconec. I encara que em faci mal, tinc la sort d’estar condemnat a recordar.

divendres, 14 de febrer de 2014

Papallones a la finestra

La nit, suaument, s’ha escolat per la reixa i ha omplert l’estança de foscor. Una papallona nocturna revola incapaç de trobar la sortida i es colpeja amb el vidre una vegada i una altra davant dels ulls sense vida que la miren. Agenollat, com si resés, la vista fixa en la papallona sense sortida, les mans als costats del cos, tot en un equilibri sublim i fràgil. Mentre duri la fosca romandrà allà, penitent, parlant amb un Déu (quin Déu?) que no l’escolta, que no farà res, que es quedarà mirant quan l’estirin i li prenguin el pols per certificar la mort. Un llençol cobrirà el seu cos sense vida i se l’enduran en una llitera. Les seves coses seran enviades a la família. I els silencis? I les llàgrimes? Qui se les quedarà?  La papallona, quieta un instant, torna a colpejar el vidre sense poder sortir. Segurament morirà ferida o esgotada, però continuarà intentant-ho. La vida és això?
De lluny unes notes brillen, records de moments millors, i ballen pel seu front, acaronen els seus cabells bruts i per un segon sembla que vol dibuixar un somrís, però no pot. La mort l’ha congelat, ha castigat la seva gosadia: voler volar massa alt. Les primeres llums del dia trencaran l’encís. Les muses fugiran. La mort llavors serà més morta, més fatal, més ridícula, més absurda, més incongruent, més hostil, més perversa, més capriciosa, més incompresa, més dolguda,... Al seu pas s’abaixaran els caps, murmuraran, la vista buscarà alguna cosa què recordar, però no hi ha res. Dos dies més tard a la vuitena galeria tothom l’haurà oblidat per sempre.


dissabte, 8 de febrer de 2014

FACTA NON VERBA

Primer l’apallissa i després se’n penedeix,
amor etern sempre li jura,
però la pau mai no dura
tancada en un cercle viciós que es repeteix.

Un avi tremola en la foscor,
està tot sol i ha caigut.
Aquell pis serà el seu taüt
fins que algun veí en sentí la pudor.

De què val l’esforç del treballador
que ha perdut els seus diners?
Si del banc la culpa mai no és,
serà que és pecat intentar viure una mica millor.

Fabrica armes el país pacifista
i s’enriqueix amb conflictes llunyans
per lamentar-ne després els danys
i planificar una invasió altruista.

Què fàcil és opinar en aquest món
on no cal acompanyar les paraules amb actes,
mentre els poderosos es passen la vida fent pactes
malbaratant recursos i vides sense perdre la son.

dilluns, 27 de gener de 2014

Incomplets

          Es va acostar a mi una tarda de pluja i em va regalar un llibre. No vaig dir res perquè quan em vaig girar ja no hi era. En fer-hi un cop d’ull per sobre, vaig veure que només les pàgines senars estaven impreses. Devia ser un error d’edició.
            Aquella mateixa nit vaig iniciar la lectura sense cap expectativa i em va atrapar. Vaig passar nits senceres sense dormir delectant-me en cada vers, reconeixent-me en el dubte, en el sentiment, l’angoixa de cada poema. Aquelles línies expressaven els meus sentiments d’una manera que ni jo mateix podria haver-ho fet millor, però faltava alguna cosa.
            Un dia em vaig sorprendre a mi mateix mirant d’escriure els poemes que faltaven a les pàgines en blanc. Sobretot em vaig obsessionar en escriure un poema mereixedor de ser el darrer d’aquell recull i vaig fracassar.
            Els dies van anar passant sense aturador fins que, sense voler, tot va encaixar. Perdut entre pensaments incerts vaig topar amb una noia que llegia un llibre al metro. No recordo perquè, però aquell llibre em va cridar l’atenció. Vaig apropar-me descaradament i, quan estava ben a prop, vaig veure amb incredulitat que era el mateix llibre de poemes que tenia jo.
Sentint-me tan a prop, aquella noia va alçar la vista i em va somriure. Aprofitant el moment, vaig mostrar-li el meu llibre i, en veure’l, ella també va quedar sorpresa. No vam dir res, però de seguida vam agafar cadascú el llibre de l’altre. La certesa de que aquells llibres es completaven no li va treure emoció a l’instant en que els nostre ulls recorrien els versos perduts i deixàvem per fi d’estar incomplets.
Passada l’emoció inicial va venir el dubte de què fer-ne d’aquella casualitat del destí i, com que cap dels dos no vam voler deixar el nostre llibre a l’altre, vam decidir intercanviar telèfons i tornar a quedar per parlar-ne. Allò va ser el primer pas cap a una relació que ha durat fins al dia d’avui.
Us preguntareu si encara conservem els llibres i la resposta és que no. Va arribar un moment en que guardar-los i condemnar aquells poemes a l’oblit no tenia sentit i vam fer l’única cosa que es podia fer: vam sortir a passejar, cadascú pel seu cantó, i quan vam tornar a casa cap dels dos no el tenia. Ara hi ha dues persones que sense saber-ho es buscaran i potser...