dilluns, 28 de desembre de 2015

10 microrelats negres

En Giovanni volia ser el capo de l’hampa però el va trair l’ortografia. Ara s’encarrega de les extraescolars dels nens. 

Quan el van desallotjar del pis tan sols tenia una barra de pa dur. Li va caure un any de condemna per possessió d’arma blanca.

Conegué la mala vida i van tenir dues filles, nocturnitat i traïdoria, que per un bala perduda van ficar al pare a la trena.

L’acusat clamava per la seva innocència fins que va recordar el què havia fet. Un lapsus el té qualsevol! 

El detectiu donava voltes al voltant del cadàver amb les celles arrufades sense entendre res. 
La víctima era el majordom!

Durant la condemna mesurava la vida en grams i el temps se li escolava per l'agulla mentre cavalcava a lloms del cavall.

Senyoria, sóc innocent, jo no volia matar el temps d’aquella manera!

- Tres àpats al dia, dutxa i lavabo, calefacció, un llit decent. Com és que no se li havia acudit abans d’entrar a la presó? 

- Mentre retiren el cadàver de la cel·la els companys de galeria es pregunten qui se’n doldrà. És com si no hagués mort ningú.

- El perruquer del mòdul tres era un yakuza retirat i me’n vaig penedir de demanar-li que em tallés dos dits.


divendres, 18 de desembre de 2015

El desembre congelat

La mesada no arribava per a tot i van tenir que triar, a desgrat, entre la tele i la calefacció. Aquell final d’any va ser especialment cru i les baixes temperatures van assolir mínimes de rècord, però l’escalforeta que irradiava la pantalla i l’amor que es professaven els eren suficients. Les imatges mostraven taules ostentoses, torrons, llagostins, pernil ibèric i tot de delicatessen que ells no podrien tastar. Tampoc no va arribar per a comprar raïm, però no era imprescindible per a començar l’any nou amb bon peu. Noies escotades amb cames quilomètriques reien acudits dolents de senyors ben abrigats davant de rellotges emblemàtics. Van començar els quarts i després les dotze campanades de rigor. A la pantalla va esclatar una alegria desbordant, cava a dojo per tot arreu, abraçades i petons, però a casa no hi va haver res de tot això. Al sofà hi havia quatre estàtues de gel, inerts, amb gebrats semblants de felicitat. Al carrer un borratxo va passar cantat el desembre congelat.


dimecres, 16 de desembre de 2015

A la seva imatge i semblança

Tothom ha sortit del temple i el nen resta en silenci, dempeus, contemplant l’escultura de Crist crucificat.
-          De veritat que Déu va crear-ho tot, papa?
Està molt seriós amb aquell vestit fosc que el fa semblar més gran del que realment és.
-          Sí, fill meu, tot va ser creat per Nostre Senyor.
-          I va fer a les persones a la seva imatge i semblança?
-          Sí, així és – li posa una mà a l’espatlla per confortar-lo. – A què venen ara aquestes preguntes?
-          L’altre dia vaig veure uns senyors pel carrer que movien les mans i gesticulaven de forma estranya i li vaig preguntar a la mestra. Em va explicar que eren persones sordes que parlaven una llengua de signes i vaig entendre que potser aquesta era la resposta.
-          La resposta a què?
-          La resposta a perquè Déu no ha escoltat les meves pregàries - el pare se’l mira sense entendre. - Déu ha de ser sord, papa, per això no em va escoltar quan li vaig demanar una vegada i una altra que la mama no es morís. Va ser culpa meva, no em va entendre, però ara ja sé com fer-ho i li demanaré que en tingui cura allà al cel amb el llenguatge de signes.

Mentre el fill continua contemplant el Crist crucificat, el pare, amb llàgrimes als ulls, es pregunta si ell també podrà perdonar a Déu tan fàcilment.

Voleu escoltar el podcast d'aquest relat? Cliqueu aquí!


dimecres, 18 de novembre de 2015

Traïdoria pluvial




Tenir mal cap ha estat sempre un dels meus problemes. Mai sé on deixo les coses i sempre m’adormo quan haig de matinar per anar a treballar. És per això que la vida m’ha anat derivant, com qui no vol la cosa, als oficis nocturns. Va ser així com vaig conèixer a en Rogelio, un home llargarut, concís i enigmàtic. Vàrem treballar plegats en una empresa de seguretat i, després de moltes hores de rondes plegats, ens vam fer amics.
En una d’aquestes interminables nits de vigilància, sota un cel impressionantment negre i estrellat, em va fer una dissertació sobre les raons de perquè aquest país es col·lapsa quan plou. Haig de reconèixer que em va molestar una mica la seva idea, ens titllava a tots de fluixos i poc professionals, però era cert. Amb quatre gotes els trens de rodalies acumulen retards impensables, els carrers es col·lapsen de cotxes conduits cap a la feina o els col·legis dels nens com si caminar amb paraigües fos un pecat, façanes que es desprenen, passos soterrats que s’inunden i un llarg etcètera.

- Una nit de pluja seria ideal per robar en aquesta maleïda empresa i fugir al Brasil amb uns quants calerons – va deixar anar com qui no vol la cosa. Vaig riure de valent, però el seu posat em va deixar entreveure que no feia broma.
- No ho dius de debò, oi? - No va dir res, només va aixecar la vista cap al cel ostensiblement ras.

Amb els pas dels dies, la broma va quedar oblidada i la rutina de les rondes, els cafès i les cigarretes va tornar a omplir les jornades laborals amb una normalitat insultant. Una normalitat que es va trencar en un descans quan en Rogelio em va ensenyar uns plànols.

- Ja ho tinc tot pensat – somreia àmpliament. – Al telenotícies he sentit que cap a finals de setmana s’acosta una borrasca i tindrem un parell de dies de pluja. Serà el moment perfecte per donar el cop i deixar enrere aquesta merda de vida que portem. Estàs amb mi? – Era una pregunta que esperava una resposta afirmativa sense lloc al dubte.
- Sí – vaig balbucejar sense convicció.
- Perfecte!

Va procedir a explicar-me el pla. Era coherent, fruit de la meditació i de l’estudi exhaustiu del terreny per on havíem de cometre el flagrant delicte. Amb metòdica serenor va repartir les tasques explicant-me les accions concretes i la fugida planejada al mil·límetre. Vaig olorar-me que no era el seu primer cop, però em vaig abstenir de fer cap comentari.

I el dia va arribar. No vaig poder aclucar l’ull ni un segon i un pessigolleig em neguitejava l’estómac. Quan vaig arribar a la feina vaig haver d’anar corrent al servei i vaig vomitar pura bilis. Efectivament, tal i com havia predit l’home del temps, no parava de tronar i l’imminent xàfec s’olorava en l’aire nocturn.

Quan van començar a caure les primeres gotes, ens vam posar en marxa: mentre jo m’encarregava de les càmeres de seguretat, ell corria pels passadissos en penombra en busca dels objectius prèviament assenyalats. Fer-nos amb el botí va ser relativament fàcil, però el joc tot just acabava de començar. Llestos per a la fuga, en Rogelio es va aturar a la porta i va treure el mòbil. Davant del meu astorament, va trucar a la policia i va denunciar el robatori que acabàvem de perpetrar. Plovia a bots i barrals. Mitja hora després, sota la pluja, cap sirena, cap moviment. Res. Va tornar a trucar, i el policia que el va atendre es va molestar quan li va insinuar que eren uns incompetents i, sense miraments, li va penjar. Rient, en Rogelio es va arronsar d’espatlles. Vam sortir xino-xano cap a l’aeroport. Era tonteria córrer. Fins que no escampés no sortiria cap avió.


Ivan Bonache, novembre 2015

dimecres, 11 de novembre de 2015

Morts vivents


El mort vivent, rancallós, persegueix a la noia que es fica en un atzucac i, aterrida, sotja en busca d’un escapador. No emet crit algun ja que això atrauria a més morts vivents i s’amaga com pot. Agafa una vara rovellada i l’aguaita. Quan el té a tocar, li etziba un cop brutal al cap i el crani cruix esgarrifosament entre perillosos esquitxos de sang infecta. Colpeja una vegada i una altra fins que ja no es belluga. La noia esbossa un somriure tímid, se n’ha sortit, ha sobreviscut a un nou atac. I just en aquell precís moment, una mà putrefacte l’engrapa pel darrera i una boca esgargamellada li mossega el coll seccionant la jugular entre alarits d’horror i dolls de sang innocent.
RIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!
- Collons! – Crida esglaiat.
L’aparell li ha caigut de les mans. Amb els auriculars encara a lloc, l’agafa maldestrament amb mans tremoloses i despenja.
Ja li passa, ja, que tot sovint s’oblida que allò és un telèfon i que de tant en tant, suposadament, serveix per trucar i comunicar-se.

Ivan Bonache, novembre 2015

dimecres, 4 de novembre de 2015

Hedonisme

XX i XY es van conèixer en una discoteca de moda i van intercanviar números de mòbil. A base de Guatsap van establir una relació emocional estable basada en l’obsessió i el control de l’altre: missatges respostos entre 1 i 5 segons, la cosa va bé; entre 10 i 30 segons, no em fas cas; entre 30 segons i un minut, estàs amb un/a altre/a?; més d’un minut, em suïcidaré si no em contestes.
 La cosa anava increïblement bé: tots dos van formalitzar la seva relació a Feisbuk i milers de bons ciberamics es van alegrar per ells demostrant-ho amb comentaris enginyosos de dubtosa ortografia.
Després dels primers mesos de missatges, festes i sexe va arribar la primera crisi: les vacances d’estiu. Pobres! Ell volia anar a la platja (xiringuitos, guiris borratxes,...) i ella volia anar a alguna capital europea de moda (locals d’ambient, drogues de disseny, ...). Per sort s’entenien massa bé com per a espatllar-ho: van decidir fer vacances per separat.
El temps va passar i un dia, parlant per Escayp, ell li va demanar matrimoni i ella, entre llàgrimes, va dir que sí. A la boda van assistir tretze mil dos-cents quaranta-tres convidats a cent cinquanta euros el cobert pagats pels pares que no veien el dia de treure-se’ls de sobre. Mentre els nuvis es donaven el sí, milers de mòbils i tablets immortalitzaven l’instant i les xarxes socials bullien amb l’esdeveniment.
Sis mesos més tard, asseguts al sofà, menjaven patates fregides mentre veien un reality de rabiosa actualitat. Sense solta ni volta, es van mirar l’un a l’altre i van veure amb horror el que estava passant: XY tenia panxeta; XX, potes de gall; a XY li revenia el pebrot; a XX l’alcohol li queia com una pedra a l’estómac.
Ja no eren joves!!!
Divorci fulminant.

XX es va operar i semblava una nina. XY va tornar al gimnàs i lluïa abdominals de pedra. Tots dos van sospirar alleugerits: per poc, per molt poc s’havien escapat d’haver de madurar.

divendres, 30 d’octubre de 2015

Halloween

-          Ts! Que ja és l’hora.
-          Ja? Cada any em passa més ràpid.
-          Clar, com que tu no fas res se’t passa volant, oi estimat?
-          Què insinues? Jo compleixo amb les meves obligacions, estimada, o potser tu ho fas millor que jo?
-          No comencem amb les comparacions  que després en surts escaldat. Quantes aparicions has fet enguany? Tres? Quatre? I possessions? Cap? Cansa massa, oi? Deixem-ho estar.
-          Tu sempre ho deixes estar tot! Mira com està el mausoleu, fet un desastre. Podries treure una mica la pols, està tot ple de teranyines.
-          Perdona? Què potser tens l’ectoplasma trencat? També pots endreçar tu una mica, barrut. En vida eres un masclista i cent trenta-set anys com a espectre no t’han fet millorar gens ni mica, ans al contrari. Ja m’ho deia ma mare, que no em casés amb tu que eres bo per a no res.
-          Uf! No mencionis a ta mare que se’m remou l’ectoplasma. I a més, es va equivocar. Vaig ser un triomfador, mai no et va faltar de res, vivíem com volíem o sigui que deixa de queixar-te.
-          Molt bé senyor important. Em podries dir a on ha anat a parar tot allò que vas aconseguir? On són els diners, la fàbrica, les terres? No en queda res! Només tenim aquest monstruós mausoleu que ens ha condemnat a una eternitat junts. Quina creu!
-          Perdona? Tu volies un amor per sobre de les lleis dels humans, que no respectés els límits entre la vida i la mort, ho recordes? I mira! Els nostres ossos, no sé on comences tu i on acabo jo. Crec que he acomplert la meva promesa amb escreix. I continuo.
-          Encara m’estimes?
-          Per déu! És clar que t’estimo. Qui aguanta a la seva dona més d’un segle si no està enamorat?
-          Però és que ja no m’ho dius mai. Abans eres més detallista i ara passes de tot. No sé.
-          A veure, comprèn-me, en un segle s’estableixen certes rutines, es discuteix, però és normal, i sempre ho arreglem, no? Vinga, que sortirem a espantar nens i ja veuràs com t’animes.
-          Sí, ens ho passarem bé. Però després estaràs un altre any sense sortir i jo m’avorreixo molt. El mausoleu se’m cau a sobre! Necessito canviar d’aires.
-          Canviar d’aires? I a on vols anar? Com a casa no s’està enlloc.
-          Ja ho sé, home, però no vull marxar per sempre, tan sols fer una escapada. A veure què et sembla: podríem encantar una casa, uns mesos, nits de marxa, crits i ensurts.
-          No sé...
-          Digues que sí. Necessito unes vacances, si us plau, després et deixaré un segle en pau, t’ho juro.
-          Mare meva. És una bogeria, però sempre acabem fent el que tu vols. Vinga va, fem-ho, però que sigui una mansió, d’acord?, no em conformaré amb menys.
-          Sempre seràs un elitista, però t’estimo!
-   Jo també t’estimo, però espavila, que ja és mitja nit i ens quedarem sense caramels.


dijous, 24 de setembre de 2015

NO ÉS FÀCIL TROBAR UN BON CAFÈ

Commoció al centre de Manresa per la detenció d’un cambrer acusat d’emprar tècniques poc higièniques en l’elaboració del que molts consideren el millor cafè que s’ha servit mai a les comarques de la Catalunya central.

Manresa | 20/08/2115

Es sabut que cambrers i barmans tenen una merescuda fama de psicòlegs amateurs: saben escoltar, donen bons consells i són discrets. Però en M.C.R., de 23 anys, ha fet saltar totes les alarmes al ser detingut la tarda del dia 17 en una de les cafeteries més cèntriques de Manresa.
Un company de feina va començar a sospitar en veure que cada cop que una noia li demanava un capuccino o un cafè vienès trigava més del compte i el servia tot acalorat i suós. Amb la col·locació d’un càmera oculta va descobrir que es masturbava i condimentava la beguda amb la seva essència, i el va denunciar. Va ser detingut per un delicte contra la salut pública.
Cal mencionar que des de la detenció de M.C.R. la qualitat del cafè ha baixat i en declaracions d’algunes clientes “el capuccino ja no sap tan bé com abans”. El propietari de la cafeteria on va ser detingut ha assegurat que no acomiadarà al “pobre noi que no té culpa de res”, només l’obligaran a rentar-se les mans més sovint i a treure’s el carnet de manipulador d’aliments per evitar futurs problemes amb possibles companys excessivament escrupolosos.

Que ningú s’enganyi, no és fàcil trobar un bon cafè.


dimarts, 18 d’agost de 2015

Es veia venir


Es veia venir. Es pensava que ningú faria res, però el pes de la justícia, tard o d’hora, havia de caure sobre ell i ha estat justament avui. Uns deu mossos d’esquadra han rebentat la porta de l’oficina, ens han anat apartant a crits fins que l’han trobat davant de l’ordinador i, en un plis plas, el tenien a terra amb les mans a l’esquena. “Queda detingut!” li han escridassat, “De què se m’acusa?” ha preguntat ell des de terra, “Assassinat,” tothom ha fet “Oh!” a l’hora, “cinc anys matant el temps!”, “Sóc innocent!” cridava mentre l’arrossegaven cap al furgó, “Deixeu que m’acomiadi dels meus vint-i-set mil sis-cents noranta-tres amics de Fesibuc, si us plau!”, “No pateixis, ja faràs nous amics a la presó” i entre riures se l’han emportat.


dijous, 13 d’agost de 2015

Passejant la mirada


Entre quatre parets s’avorria
i vaig treure a passejar la mirada.
No va trobar res decent
enmig de tant ciment,
només gent estressada.

Llavors vam anar a veure la mar
amb la seva blava verdor esmerilada
en una dansa eterna
contra la terra ferma
i va acabar marejada.

Per camins i rierols de muntanya
vam descobrir una història amagada
que parla en silenci
perquè la gent pensi
la raó d’haver-la oblidada.

I a la nit vam creuar el firmament
mirant la immensa foscor estrellada
fins que els ulls se’m van tancar
plens de records a vessar

perquè tinc la vista cansada.


dimarts, 23 de juny de 2015

Amor animal

Quan tenia set anys, en Bartomeu es va trobar un gatet al carrer que deuria tenir unes dues setmanes. Amb els ulls lleganyosos, brut i esquifit, feia pena de veure. El va amagar dins d’una caixa de cartró sota el llit. Els miols, cada cop més dèbils, passaven desapercebuts fins una tarda que el va treure de l’amagatall per donar-li de menjar i ja no es movia. El va observar llargament. La seva immobilitat era hipnòtica i al llarg d’aquella estranya vetlla alguna cosa va canviar dins seu.
Al llarg dels anys d’infantessa es va obsedir en recollir tots els gatets abandonats que trobava pel barri: a uns els trobava una llar, a uns altres, els portava a casa seva davant la desesperació de sa mare i als més dèbils i malalts, els hi donava un final digne i discret.
Arribada l’adolescència semblava que amb les hormones revolucionades s’oblidaria dels gatets, però no va ser així. Es va fer voluntari en una protectora local i allà passava totes les hores lliures. I mentre els companys anaven trobant parella i repartien les seves hores entre l’amor i la passió pels animals, ell va anar incrementant el seu compromís amb la causa animal sense cap altra distracció coneguda.
El seu primer pis va ser una mena de centre d’acolliment on cada habitació era l’hàbitat de desenes de gats de totes les procedències. Si algú s’acostava a ell, emocionalment parlant, acabava fugint davant d’aquella obsessió malaltissa. I així, amb els temps, va ser conegut com el noi dels gats, el senyor dels gats i, finalment, el vell dels gats.
Els veïns veien en ell una barreja de sant i tarat. Era evident que la tasca que feia era lloable, però la seva conducta feia que no se’l valorés com mereixia. Es deia que a casa tenia més de cent gats i ningú no s’explicava com podia costejar les despeses derivades d’alimentar-los i tenir-ne cura. La canalla del barri, que sempre es fixen en coses que als adults se’ls escapen, deien que sempre el veien entrant gats però que mai no en sortien. Més d’un tenia la sospita de que se’ls cruspia i que per això sempre en buscava més i més. Però és clar, no es pot fer cas de les enraonies de la canalla.
Però un bon dia el vell dels gats va desaparèixer. No se’l veia des de feia setmanes, però tampoc se n’havia preocupat ningú perquè no tenia relació amb cap persona que el pogués trobar a faltar. Els nens del barri van començar a formular teories esbojarrades fins que un dia un d’ells va fer el que els altres no gosaven: esmunyir-se dins la casa del vell dels gats.
Només posar un peu dins la casa va pressentir que alguna cosa no rutllava. El terra era ple de sorra, d’aquella que es fa servir per a que els gats facin les seves necessitats i l’olor era insuportable. De sobte, un soroll el va alertar. Estava segur d’haver sentit alguna cosa rere la porta, com si algú la rasqués. Es va atansar amb cautela, però no va poder evitar que a cada passa es sentís el cruixit de la sorra sota els seus peus. Va posar la mà a la maneta i va anar obrint molt lentament. Va mirar pel badall i el que va veure li va glaçar la sang. Va caure d’esquenes i va recular per terra com un esperitat. Va sortir, cames ajudeu-me, per la finestra per la que havia entrat i va córrer fins a casa com si el món s’anés caient sota els seus peus. Els pares en veure’l arribar es van espantar per l’expressió de la seva cara i el van portar a urgències donat el seu estat de nerviosisme extrem.
Amb les hores i un ansiolític, el noi es va calmar i els pares, ja a casa, van poder preguntar-li per allò que l’havia horroritzat. El pobre noi va explicar la malifeta davant dels ulls d’incredulitat dels pares, però el pitjor estava per arribar. En la foscor havia sentit la fortor que hi feia en aquell forat infest, els sorolls darrera la porta i la curiositat que el va empènyer a obrir-la tan sols el just per treure-hi el nas. Va ser llavors quan ho va veure, va ser llavors quan la seva curta vida va passar davant dels seus ulls com un filmet i va caure de cul, va ser llavors que va fugir com un esperitat i va arribar a casa en estat de xoc.
Els pares escoltaven mirant que no se’ls hi escapés el riure. No volien ferir la sensibilitat del seu fill, però allò que explicava era amassa fort: el vell estava disfressat de gatet i jugava a terra amb desenes d’altres gats; era ell qui rascava la porta quan el nen la va obrir i en veure l’estrany obrint, va voler esgarrapar-lo amb les seves urpes de drap mentre miolava enfadat com un brau afònic. Havia perdut definitivament el cap. La casa era una capsa de sorra gegant per a gats i ell mateix s’havia transformat en un.

La gent del barri va ser comprensiva i no el van fer tancar. Al contrari. Un cop a la setmana li canviaven la sorra de la casa, airejaven les habitacions i posaven aigua fresca als bols que hi havia pel terra. El vell dels gats roncava amb delit i es refregava contra les cames dels visitants. I va ser així com va acabar els seus dies, entre gats, com sempre havia viscut, però sent un més de la colla. I no us en rigueu, crec que realment va ser capaç de trobar la felicitat.


divendres, 19 de juny de 2015

Quina vida més gossa!

Eren vora les dotze de la nit quan va treure a passejar el gos. Si sortia més d’hora, cap a les nou, es trobava amb una munió de gent amb els seus respectius gossos i se li feia un món. Quan passejava tot sol o anava a algun lloc ningú l’interpel·lava, no es ficaven en les seves coses; però quan anava amb el gos tot de persones desconegudes es paraven a parlar amb ell pel simple fet de que anaven passejant els seus respectius cànids. Les persones amb gos senten com una mena de vincle estrany i la necessitat d’interactuar amb altres propietaris de gossos, però ell no, ell els rebutjava. Per això quan el gos començava a tibar per anar a olorar el cul d’un altre gos davant la mirada complaguda d’una senyora gran, ell estirava la corretja, encara que el gos es degollés, i s’escapolia com podia. I seria lògic pensar que després d’uns quants encontres amb els diferents amics dels gossos de la seva zona residencial aquests haguessin aprés que ell no volia parlar de caques, ni de puces, ni de res, però no, la gent és idiota (no tots, però la majoria) i una vegada darrera l’altra intentaven atrapar-lo en la seva xarxa social de llepaculs ensalvatgits.
El fet és que aquella nit no hi havia ni una ànima pel carrer. Estava complagut, seré, respirant fons aquell aire lleugerament humit després d’una tarda de pluja, i, sense més, va passar. Així, sense volta ni solta: un gos va aparèixer de la foscor i es va abraonar sobre el seu com un maníac homicida. En un primer moment es va espantar com si en comptes d’un gos hagués aparegut un jaguar, però després de veure que el gos no atacava el seu, sinó que jugava, es va permetre afluixar una mica la corretja i mirar a costat i costat per veure de qui coi era aquella bèstia i fotre-li un moc: els gossos no poden anar sense corretja, és un perill i una imprudència.
Però vet aquí la sorpresa que va aparèixer una noia extraordinàriament maca tota amoïnada que ni el va mirar i es va dirigir cap a la seva gossa (era una gossa, en la foscor no es veuen bé les matrícules dels gossos). El cor li va donar un bot, els retrets se li van quedar a la punta de la llengua sense forces per sortir, garrativat sense afluixar la corretja que no escanyava el gos però tampoc no el deixava moure lliurement mentre l’altra no parava de donar voltes, olorar i saltar.
Comprovat que els gossos estaven bé, va aixecar el cap i el va veure per primer cop. Va somriure amb dolçor i li va dir que no s’espantés, que no feia res, era un mica tabalot però no era dolenta. Ell no podia parlar, només feia que sí amb el cap com un idiota mentre la mirava amb la boca oberta. La gossa es va cansar de rondar l’altre pobre que estava lligat i va desaparèixer foscor enllà. Ella es va girar amb cara de necessitar molta paciència i va sortir darrera seu deixant-lo allà palplantat com un estaquirot.
Seria difícil quantificar l’estona que va romandre allà dempeus sense reaccionar, però el cert és que finalment va començar a notar fred als ossos i va haver de tornar cap a casa.

L’endemà, ben refredat i una mica més abrigat, va treure el gos a les dotze en punt. En creuar el llindar de la porta del carrer va tenir una sensació estranya: per un costat volia que no hi hagués ningú, però, per l’altre, no es podia treure del cap a la noia de la nit anterior i mentiria horriblement si digués que no tenia ganes de trobar-se-la de nou (tot i que anava en contra de tots els seus principis). Per aquest darrer motiu va anar passejant una mica més tens del normal i, si de lluny endevinava la presència d’un gos, no canviava immediatament de vorera amb la boja esperança de que fos ella. Quin ximple! Quan va entrar a casa de nou el campanar marcava la una de la nit. L’endemà al matí li costaria déu i ajuda aixecar-se del llit.

Els dies successius va treure invariablement el gos pels volts de la mitja nit esperant trobar-se-la, però no va tenir sort durant unes quantes setmanes. I quan ja estava a punt de llançar la tovallola i tornar a les seves paranoies rutinàries, va succeir: tot i no ser la mateixa situació, la gossa va tornar a aparèixer del no res abraonant-se sobre el seu gos. Aquest cop va ser àgil i va deixar anar la corretja perquè els dos gossos poguessin jugar lliurement i, mentre s’oloraven, la va buscar però no hi era. Potser la gossa s’havia escapat. Va anar dient hola a veure si algú responia però no va haver resposta. Davant d’aquesta situació inversemblant va tenir un rampell de bon samarità: s’emportaria la gossa a casa amb ells i l’endemà la portaria al veterinari perquè li llegís el xip i saber a qui tornar-li. Era perfecte! Sabria el seu nom i tindria el seu número. Quedaria com un heroi! I ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. No, no, dos, la parelleta.

El veterinari va passar el detector pel coll de l’animal i aquell maleït aparell no deia ni ase ni bèstia. Res. No hi ha xip, va concloure el doctor, i li va caure el món als peus. Sense xip! Impensable! La portava sense corretja i sense xip. Aquella noia era una bala perduda i, lògicament, s’hauria d’haver enutjat amb ella, però no, no ho estava, cuidaria de la seva gossa fins que la trobés i llavors quedaria com un heroi i ella, òbviament, li voldria agrair d’alguna manera. No cal, li diria ell, però ella insistiria i acabarien junts, feliçment casats i amb dos nens. No, millor un. O no, millor cap, amb aquest cap no era bona idea tenir fills.


Les primeres setmanes de passejades amb els dos gossos, l’esperança de trobar-la i ser el seu heroi ho podia tot: muntanyes de caques, pipis i pipis, corredisses, mobles mossegats. Al cap d’un mes les probabilitats jugaven en contra seu i ja no es feia gaires il·lusions. I quan quatre mesos després va comprovar que la gossa estava prenyada i que pariria mitja dotzena de boques afamades ja no se’n recordava de la noia, se’n recordava de sa mare, de son pare i de tots els seus morts en bicicleta. I un dia, passejant vuit gossos (o potser eren ells que el passejaven a ell?) es va trobar una noia que feia el mateix amb el seu i es van parar a parlar. Era maca i semblava simpàtica. Una mica esquerp, desconfiat, li va preguntar, com qui no vol la cosa, si el seu gos portava xip. Ella li va respondre, una mica estranyada, que sí, per descomptat. Ell va somriure, una mica més tranquil, i van continuar xerrant. 


dimarts, 9 de juny de 2015

La partida

            Al bell mig de la cambra en penombra hi ha un tauler d’escacs i un únic jugador. Vestit de rigorós negre, passa l’estona movent les fitxes i pensant. A cada moviment s’aixeca i canvia de seient, es mira la jugada durant una estona i mou per tornar a canviar de lloc. El somriure mai no abandona el seu rostre. Segui on segui, sempre va guanyant.

            Avui els bàndols enfrontats lluiten pels colors d’una bandera. Frueix amb l’estupidesa humana que li dóna tant a canvi de tant poc. I la batalla es torna cada cop més cruenta, més indigna, es maten els amics, es traeixen els germans, i ni Déu ni la Pàtria poden ajudar a ningú. Al final, el vermell és l’únic color, el de la sang vessada, el del dolor innecessari. La vergonya tenyeix els camps; el desconsol, les vides dels supervivents.

            Un riure macabre ressona a la cambra. La partida s’ha acabat. No ha guanyat ningú, només la mort que recull les fitxes caigudes i torna a muntar el tauler per a començar una nova partida.


dijous, 4 de juny de 2015

Operació bikini

-          Ja! – Va escridassar-lo. – T’ho creus ara? Eh! T’ho vaig dir!

Era cert, li havia dit. Quan va deixar caure la tovallola i la va veure amb aquell bikini minúscul es va quedar amb la boca ben oberta. Ho havia aconseguit.
Li havia entrat la dèria de cada primavera, haig de perdre deu quilos, i les probabilitats d’èxit eren mínimes. Sempre començava les dietes amb gran devoció i de mica en mica s’anava desinflant: queia en la temptació, s’avorria dels exercicis diaris i es reconfortava en el tòpic de tampoc estic tan malament per justificar els quilets de més. Però aquell cop havia estat diferent.
Ell se la mirava estirat al llit sense dissimular la seva corba de la felicitat, somrient, però quan la va veure sortir per la terrassa decididament cap a la piscina, li va canviar el semblant.

-          Què fas?
-          Doncs vaig a la piscina, tu què creus?
-          Estàs boja!

Les darreres paraules van quedar aigualides per un immens xof! de fons. Mentre ell la mirava, divertit, l’aigua gèlida de finals d’octubre li va recordar, inclement, que, tot i que ho havia aconseguit, potser havia trigat una miqueta més del que ella havia previst.


dijous, 21 de maig de 2015

Genialitat indesitjada

            Ser net i polit té els seus inconvenients. Un dia, sortint de la dutxa, vaig patir el que anomenaríem un accident domèstic: vaig relliscar amb una mica de sabó que havia quedat al plat de dutxa amb tan mala sort que no vaig poder aferrar-me a res, ni tan sols a l’aixeta, i vaig caure de cap contra la mampara que no va resistir l’impacte i es va esmicolar en milers de bocinets; vaig fer una tombarella inversemblant i em vaig aixecar d’una revolada, com si hi hagués algú mirant i no volgués passar vergonya per haver caigut d’una manera tan ridícula, amb tan mala sort que estava just a sota de la pica i la vaig partir en dos amb el cap quedant inconscient al terra del bany vergonyosament nu.
            Quan vaig despertar em trobava perfectament bé. Res no em feia mal, ni tan sols tenia fred després d’haver passat una estona indeterminada inconscient a terra. Em vaig vestir per tapar les vergonyes i vaig anar cap a la cuina a menjar alguna cosa perquè la panxa em feia run-run. Mentre menjava galetes, vaig agafar el bolígraf i el bloc que normalment utilitzo per a fer la llista de la compra i vaig començar a gargotejar sense pensar.

           
            No vaig patir cap il·luminació, ni se’m va aparèixer la verge, ni res per l’estil, simplement em va sortir. Mai a la vida havia sabut res de res de mates o de física però en aquell moment em va semblar fins i tot normal tenir tots aquells coneixements dins del cap. Però com que la cosa era rara, vaig trucar a qui sempre té totes les respostes: ma mare. Li vaig explicar que havia trobat la fórmula per eradicar l’estupidesa humana i que què en feia. Ma mare em va preguntar si m’havia donat un cop al cap i vaig riure amb ganes. Em va aconsellar que no em fiqués en problemes, que l’estupidesa humana és un gran negoci i que en pagaria les conseqüències. Tenia raó, com sempre, i ho vaig deixar allà penjat.
            Vaig  trucar als col·legues per anar a fer unes birres. Tenia l’esperança que al bar de sempre amb els amics de sempre retrobaria la normalitat i la passió per les coses anodines, però no. A la pantalla gegant donaven un partit de futbol que em va semblar intranscendent entre dos equips que me la portaven fluixa i em vaig entretenir en calcular les paràboles que feia l’esfèric en els xuts de falta mentre la resta del bar cridava i corejava els gols.
            La birra que havia introduït al meu organisme demanava per sortir i vaig decidir evacuar-la en un lloc adient. El lavabo feia pena, semblava un aiguamoll putrefacte, però, per sorpresa, a la porta algú havia escrit una equació assegurant que el resultat era el número de telèfon d’una noia molt calenta. Quan vaig arribar a la barra vaig demanar un bolígraf al cambrer i vaig començar a fer operacions en un tovalló. Decebedor! Allò no donava com a resultat un número de telèfon, li faltava un dígit, una pressa de pèl en tota regla.
            Vaig tornar a casa decebut de la vida i de les persones en general. Estirat al llit tot em donava voltes i vaig pensar que era més feliç viure sent un idiota. Per això, mig borratxo, vaig decidir dutxar-me a veure si tenia un altre accident domèstic que fes recular aquella intel·ligència sobrehumana, però és clar, no tenia mampara, me l’havia carregat, i tampoc tenia pica, estava trencada en dos trossos. Vaig decidir anar a dormir i l’endemà ja pensaria en un pla millor.
            Però l’endemà la cosa es va complicar. El meu cervell, ben descansat, havia assolit un nivell superior de consciència que em permetia visualitzar les línies invisibles de la lògica que regien els objectes i accions del meu entorn. Haig de reconèixer que era xulo, la veritat, però no sabia què fer-ne d’aquell poder mental. Anecdòticament, vaig agafar un diari una mica enrederit, quatre mesos de res, total, les notícies semblen les mateixes, i en cinc minuts vaig fer els sudokus (nivells fàcil, mig i expert) i els mots encreuats. Allò va satisfer el meu ego, ja sé que no sembla gran cosa, però aquella fita suposava per a mi un abans i un després.
            Vist que els passatemps ja no eren un obstacle per a mi, vaig decidir anar a buscar un repte a la mida del meu nou intel·lecte o a patir un nou accident que em fes retornar al meu estat anterior, el que vingués primer, tant em feia. Però patir un accident va quedar ben aviat demostrat que no era factible: calculava les trajectòries dels vehicles en una frenada amb una distància X i un temps Y i em resultava summament fàcil esquivar-los. Per això vaig anar provocant i esquivant a la mort tot el matí i algun que altre insult, merescut, la veritat, també em vaig emportar. Però repte, repte, no vaig trobar-ne cap.
            Van passar els dies, les setmanes, i seguia igual: intel·ligent i sol. Tots els amics havien fugit, ningú no volia parlar amb mi, i la soledat em va abocar, sense voler-ho, a la solució. Sense res a fer, amb les parets plenes de fórmules inútils, avorrit com una ostra, vaig encendre la televisió i vaig anar passant canals sense trobar res interessant. Em va semblar frustrant que entre tota aquella quantitat de canals no hi hagués cap programa decent. Però quan vaig voler adonar-me’n, havia passat una hora i mitja i no havia pensat en res. Res de res. La tele havia abduït les meves neurones i m’havia evitat tenir que pensar. Simplement meravellós! Havia trobat la solució: amb els programes adients i una quantitat d’hores adequada podria calibrar el meu cervell i deixar-lo en un estatus “normal” que em permetés recuperar la meva antiga vida i ser feliç.
            I així estic, mirant Telebrinco, Antenamés, Discovery Craks, Quatrol, Difinity i tot un ventall d’anul·ladors cerebrals inconcebiblement gran i gratuït. I torno a ser una persona normal, amb temes de conversa racionals (futbol, Gran Germano, la Isla de los Tarados) i he recuperat amistats i coneguts que ja no veuen una amenaça en la meva genialitat indesitjada. I potser arribarà un dia en que tenir una intel·ligència privilegiada no sigui un llast i pugui fruir de l'intel·lecte i l'erudició, però fins que arribi el dia... Beneïda teleporqueria!


divendres, 15 de maig de 2015

Margarida

Margarida camina enriolada al costat d’en Narcís que l’agafa tendrament. El cos li tremola al seu contacte i la seva fragància li ronda fins al capvespre quan ja no està al seu costat. Diguem les coses pel seu nom: està enamorada. I és normal que una joveneta es quedi hores mirant l’horitzó abans de tancar els ulls per anar a dormir pensant en el seu estimat. Però la Margarida està intranquil·la, necessita estar segura de l’amor incondicional d’en Narcís i només se li acut una cosa per encertir-se. Arrenca delicadament d’una mata del jardí un homenet tendre i preciós i comença el ritual cabell a cabell: m’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima.... Quan arriba al darrer, empal·lideix: no m’estima. Deixa caure l’homenet calb a terra i riu. Arrenca un altre i torna a començar, però en arribar al darrer cabell es repeteix la mateixa situació. Fa que no, rient amb nerviosisme, i n’agafa un altre: a la tercera va la vençuda. Però el fat sembla riure-se’n i es repeteix el mateix resultat. Enrabiada va arrencant els homenets, que no en tenen cap culpa, i els va amuntegant al darrera, rebutjats i calbs, mentre un munt de cabells diminuts li recorden el seu fracàs amorós basat en una superstició popular absurda. Arrenca el darrer homenet de la mata i comença de nou el ritual. Aquest cop no pot fallar, la seva futura felicitat està en joc. M’estima, no m’estima, m’estima... Quan arriba als darrers cabells veu que es repetirà el fatídic desenllaç i n’arrenca dos de cop. M’estimaaa!!!
Mentre en Narcís es desinhibeix amb la Rosa, la pobre Margarida se’n va al llit amb el cap ple de fantasies romàntiques. Potser aconseguirà viure la seva enganyifa fins al final, qui sap, però el més segur és que s’hagi de conformar amb algun humil card que, tot i no ser perfecte, l’estimi tal i com és.


dimarts, 12 de maig de 2015

Debredat d’isdiu

Corrents, corrents, agafo el metro i sento com la suor em rellisca espinada avall. L’aire condicionat no em fa cap favor i un fred punyent va conquerint el meu cos des dels peus fins al cap. I veig aquella noia que em fa tilín. Sempre puja a la mateixa parada. Però la gola em comença a picar i me l’escuro lleugerament, dissimulant. I ja el veig avenir, perquè el fred inclement no minva i en sortir del vagó és pitjor, la diferència tèrmica entre l’interior i l’andana és abismal, potser vint graus, i el fred que em corcava per dins es transforma en una sufocació que em regira l’estómac. I la noia que s’esmuny entre la gentada que s’amuntega a les escales i no puc fer res. Cares, braços, esquenes, olors, confusió, una mà a la butxaca per comprovar que la cartera segueix a lloc i, per sort, encara hi és. Surto al carrer i el sol estiuenc de Barcelona em saluda inclement a les tres de la tarda. Unes travessies més enllà, veig a la noia de nou, però es fica en un edifici i me’n vaig capcot a l’oficina. La tarda serà dura i el coll em fa cada cop més mal. L’aire condicionat de l’oficina em remata. Ada ja no dic de la buvanda que va sedvir ed freaky aquell, ans al contadi, l’envejo i blanejo dobal-li quan s’aixequi a fer un cafè. Bedò ber sodt adiba l’hoda de blegar i sudto a la calodeta de la tadda. Em deconfodta la bdisa suau que bufa i deixa el cel badceloní net de boirum. Efectivament, el cel és blau, hi ha dies que en dubto. Baixo al vetro i ensobego de ble abb la doia dels veus sobnis. Big en coma m’acosto, despidant ped la boca com un beix, i ella em somdiu decantant el cap lleugedament, deseptiva. I do b’ho puc queude, eb trobo vatal bedò genial a l’hoda. I un “hola” afònic em sudt bed la boca i ella diu. I mido d’esplicad-li que he abafat fded aquell bateix batí i que la veu eb tdaiciona, bedò ella no deixa de diude, i jo desesbedat, i batabam! Un esterdut ibbens i una bluja de gotetes que cauen a la seva cada angelical que es tdansfodma d’una maneda bdutal i s’allunya amb una empdenyada evident. Eb tdobo bassa balament ped plodar. Ada nobés vull un llit i dorbí, dorbí bolt i bolt i desbedtar i que tot hagi esdat un sobni.