Morir d'èxit (Versió Tinet)

 

Relat finalista del premi Tinet de relats dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2023. Publicat per Cossetània Edicions dins del recull "El primer lloc del món i altres contes".

Et fas una foto i el resultat t’horroritza. No la pots compartir a les xarxes perquè el darrer cop que ho vas fer els pocs comentaris que vas rebre van ser sobre el teu estat de salut o els quilos de més que no amaguen la roba ampla. Uns quants tutorials més tard, després de comprovar la llum i l’enquadrament, hi tornes amb resultat idèntic. Se’t veu papada, despentinat, horrible. Potser seria el moment d’acceptar que l’objectiu no t’estima, aquestes coses passen, però la tirania de les xarxes t’empeny a no defallir, a intentar coses fora de l’habitud. Sospeses imitar èxits aliens basats en la lleugeresa de roba, tanmateix, descartes la idea per culpa de certes inseguretats relatives al teu físic. La falta d’opcions t’exigeix arriscar una mica més, anar un pèl més enllà. Surts al balcó i fas la foto amb mig cos penjant, res de l’altre món, només jugar una mica amb la perspectiva per aconseguir certa sensació de perill. I bingo! El resultat és esperançador: aquesta foto triplica el nombre de reaccions rebudes en qualsevol altra de les anteriorment penjades. Hi ha lloances i crítiques, gent que sent el vertigen de la caiguda i d’altres que anhelen l'adrenalina del buit. No deixa indiferent a ningú. I no en tens prou, et queda un regust agredolç a la boca, un quasi que ja, però no. La següent foto ha de superar aquesta amb escreix i, per això, la planeges una mica més, busques una ubicació adient, un repte assolible, un risc moderat, això no obstant, efectiu. I no surt res que no s’hagi vist milers de vegades abans, una foto força típica, tanmateix, l’acollida és molt positiva i això t’esperona, et fa perdre la por, l’autocontrol. Qui t’insulta, no et coneix, a la següent la faràs encara més grossa; qui t’anima, es deu pensar que ets un xitxarel·lo, un ganàpia amb massa temps lliure, i te’n rius del que li espera. Anant a la feina, agafes el metro, com cada dia, i veus a la gent amuntegada al caire de les vies. Un mal cop i algú podria caure-hi. I se t’encén la bombeta. Una selfie mortal de necessitat, barrejant la possible caiguda amb la velocitat del comboi entrant a l’estació, passant a frec del teu cap. Un nou èxit, rotund, inapel·lable, però, novament, poc original. Així i tot, augmenta el nombre de seguidors a les teves xarxes socials. L’anunci de cada nova gesta genera més expectació de la que mai haguessis cregut possible. Creix dins teu una ànsia incontenible, una necessitat malaltissa de l’aprovació dels altres a través d’aquestes fotos temeràries. I puges a la muntanya per no repetir un altre cop un escenari urbà. Un cingle, uns rocs punxeguts, una caiguda potencialment fatal. No et conformes fent veure que pots caure, vols que es vegi que amb un petit error de càlcul te’n vas cap a l’abisme. I així, penjant d’una mà, et fas una foto que rebenta el comptador, destrueix el concepte que tenies del que podia ser una foto viral. Ets un boig, un irresponsable. En la solitud del teu pis, de nit, quan llegeixes certs comentaris, dubtes si la gent t’admira o realment volen que et matis. Et proposen reptes inassolibles, guilladures, que tot sovint et planteges seriosament. I puges a l’edifici més alt de la teva ciutat, al penya-segat més escarpat de la Costa Brava, a la grua d’unes obres colossals des d’on estàs a punt de caure per culpa d’un esternut inoportú. La mort es converteix en companya de viatge. Ja no en tens prou amb el perill, necessites embolicar la troca, fer-la més grossa, un pas més cap a la follia. I així comencen les acrobàcies, el més difícil encara; si parpelleges, t’ho perds. Fins i tot, la policia et deté quan intentes pujar al pont penjant d’una famosíssima ciutat estrangera i això entusiasma al teu públic, els encanta que t’hagin emmanillat i que hagis passat vuit hores en un calabós amb un borratxo cantaire i pudent. Aquesta experiència t’engresca de tal manera que inicies una agressiva campanya de micromecenatge per aconseguir els diners suficients per a la que serà, això has promès a tots els teus fans, la proesa que t’encimbellarà definitivament a l’Olimp de les selfies suïcides. L’objectiu: l’antena KVLY-TV (Dakota del Nord, Estats Units d’Amèrica) de 628,8 metres d’altura. Malgrat les teves recents proeses, el teu estat de forma encara és deplorable, miracles, els justos, i pujar verticalment més de mig quilòmetre sense protecció, se’t figura un repte un xic més ardu del que creus poder assolir. Llavors contractes a un entrenador personal que compta amb el favor de centenars de milers de seguidors i això empeny una mica més el teu comptador, la teva, diguem-ho així, fama. I t’ho comences a creure. Et truquen oferint-te esponsorització. Marques famoses volen que portis els seus pulsòmetres, les seves jaquetes tèrmiques, el seu calçat esportiu. No ets ric, no ens passem, però pots viure d’aquest negoci i deixar d’una vegada per totes la feina que durant anys t’ha alienat. Un somni que s’acompleix! El temps et passa volant i amb tot preparat, físicament a punt i la comunitat digital expectant, arriba el moment de la veritat. I comença l’ascensió. Amb cada metre pujat els teus ànims minven. I després, què? Quina serà la següent proesa? Mentre puges, no li trobes sentit a aquella gesta si, en acabat, ho perdràs tot. I de mica en mica, a mesura que avances verticalment, se’t va fent cada cop més evident que allò arriba a la seva fi, la teva aventura s’acaba, i, si s’ha d’acabar, el millor és acabar apoteòsicament. Un cop encimbellat en aquella maleïda torre perduda al bell mig del no-res et desempallegues de la motxilla, del pulsòmetre, de les vambes, de la roba, i, nu, et deixes caure mentre et fas la teva darrera selfie, una selfie que farà la volta al món, que et donarà fama pòstuma i que portarà als teus fans a compadir-se de tu per la manca d’objectius reals, per la falta de capacitat a l’hora de discernir entre el que és realment important i el que no. Algun graciós, no sense raó, dirà que vas morir d’èxit.

                                                                                                                   Ivan Bonache, novembre de 2023

Relació a distància

 

«❤️T’estimo ❤️».

«Jo tb t’estimo 🥰».

«Ets el millor q m’ha passat a la vida 😍».

«No sé q faria sense tu, amor! 😘».

«Jo tampoc. Em sap greu, però haig de marxar. Després parlem 😘😘😘😘😘»

«Fins després, vida 🥰 ja et trobo a faltar! 😞»

Els dos adolescents, absorts amb les pantalles dels respectius mòbils, s’aixequen

del banc on estaven asseguts i se’n van, cadascú pel seu costat, sense mirar-se ni dir una sola paraula.

                                                                                                                        Ivan Bonache, febrer de 2025

Venècia

 

La góndola es gronxa suaument amb les ones subtils del canal. L’escalfor del sol de la tarda fa que li entri molta son i, com quan era petita i no volia adormir-se al sofà veient el televisor, s’incorpora una mica per no perdre’s res.

La gentilesa de la ciutat la sorprèn perquè n’havia sentit moltes coses dolentes, com que no és tan maca com diuen, que els canals fan pudor, que tot cau a pedaços, que està plena de turistes, que els venecians són esquerps, però ella té la sensació d’estar vivint un somni. Les cases són com belles dames amb les faldilles una mica aixecades per no mullar-se-les amb l’aigua i els ponts, tan ostentosos uns, tan pràctics els altres, semblen petris arcs de Sant Martí que amaguen tresors a cada costat.

Quan va morir el seu marit, es va adonar de totes les coses que, per una raó o una altra, havien deixat per a més endavant sense saber que aquell temps no arribaria mai. I això és el que més mal li fa, no poder compartir aquest somni amb ell. Tanmateix, d’alguna manera, sap que hi és, i, potser per un bri de brutícia arrossegat per la brisa o pel reflex del sol a l’aigua que li dona als ulls, li cau una llàgrima que rodola per la galta esquerdada pel temps.

Final de trajecte. Rendida per tantes emocions, es gira cap a aquell home silenciós que l’ha acompanyat en aquesta travessia que sembla haver fet milers de vegades abans. Immutable, el gondoler allarga la mà; ella es treu una moneda de sota la llengua i la hi dona. Ara ja pot tancar els ulls i dormir tranquil·la.

                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2024

Un pecat gens original

 

Com cada dia, la dona ja té l’esmorzar preparat com a ell li agrada, però, sense voler, en desar la tassa de cafè sobre la taula, aquesta trontolla i vessa el contingut sobre els pantalons de l’home que brama adolorit. Alça la mà, enrabiat, però veient-la arraulida i tremolant de por, l’abaixa sense dir res. Es canvia de roba i marxa cap a la feina.

Fa més de trenta-cinc anys que treballa al mateix lloc i això el fa creure que està per sobre dels companys més joves. Quan la feina no surt, esbronca al primer tòtil que troba. Però hi ha hagut canvis en la directiva de l’empresa i tot s’està modernitzant. El treu de polleguera que un nano li hagi d’explicar com es fa servir aquell ordinador endimoniat que ara serà la seva eina de treball.

Quan acaba la jornada sempre fa una copa amb algun dels veterans, però avui s’ha quedat tot sol. Caminant sense rumb pels carrerons del nucli antic es topa amb un paio estrafolari que li parla d’un local nou: el Club Paradís. Temptat, entra en aquell tuguri pecaminós. Sent una barreja d’emocions, entre el fàstic i la fascinació. Per tot arreu hi ha un munt de noies lleugeres de roba i d’homes sense rostre.

Es deixa mitja mesada ficant bitllets entre pits turgents i tangues minúsculs, però no en té prou. Embogit, demana a la noia més exuberant, la noia que ell es mereix. Al reservat, mig a les fosques, la noia emmascarada comença a ballar. Totalment ebri, es masturba sense cap mena de vergonya. Però la vol tocar, vol tocar aquella pell finíssima i, en incorporar-se, el seu rostre queda sota la llum del focus on la noia balla i aquesta el reconeix. «Papa?» exclama tapant-se els pits, sobtadament avergonyida.

Un crit eixordador trenca la nit. L’Adam es torna boig quan reconeix a la seva filla Eva a qui feia més de cinc anys que no veia. L’han de fer fora a la força i li tanquen la porta als morros. De la foscor estant l’home estrafolari li somriu, sorneguer, i li diu que mai més no podrà tornar a entrar al Paradís.

Ivan Bonache, desembre de 2023

Un i mil cops

La bellesa de l’espai és corprenedora. Ser astronauta, per a mi, és una qüestió de vocació, però reconec que és una feina dura, rutinària, físicament exigent i, tot sovint, mentalment estressant. Per això mateix, comptar amb professionals ben preparats és indispensable per l’èxit de les missions.

Per desgràcia, des de fa un parell de dies estic tota sola. El meu company va patir un accident i no ha sobreviscut. No he tingut temps de fer l’informe pertinent, però tampoc no importa gaire, ja que arribaré a destinació abans de rebre cap resposta dels meus superiors. Tothom dirà com n’era de bona persona i lloaran les seves virtuts, sense oblidar un currículum impressionant i tot de distincions a l’excel·lència. Es pot dir que ha mort una llegenda de l’exploració espacial.

Però el que no dirà ningú és que era un depredador sexual. Des que vam sortir de la base em va assetjar sense miraments. He compartit moltes hores de soledat amb altres homes que m’han proposat barbaritats, tanmateix, negant-me fermament sempre havia aconseguit que desistissin, però ell... Li veia als ulls, en el seu somriure maliciós: les meves negatives tan sols l’esperonaven més. I la veritat és que no el volia matar, tan sols estabornir-lo, deslliurar-me de la seva omnipresència per una estona. Ara el seu cos sura ingràvid amb una massa fosca i gelatinosa aferrada al cap com si una medusa espacial li estigués xuclant el cervell.

M’imagino que em condemnaran per homicidi, però no transcendirà. Ho taparan tot, s’inventaran alguna mentida que engrandeixi la seva llegenda, una mort heroica. A la Terra li retran homenatges, li posaran el seu nom a algun carrer i li dedicaran una estàtua a l’entrada principal de l’Acadèmia Estel·lar. Potser algun superior em preguntarà, indignat, si estic penedida, i jo, amb el cap ben alt, li diré que no, que ho tornaria a fer un i mil cops.

                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2024

Ens ha tocat la Grossa!

 

        La Neus va sortir de l'administració de loteries amb una ampolla de cava en una mà i una cartolina a l'altra on es llegia «1r Premi venut aquí!» i just a sota el número en qüestió. Els vianants que la van veure s'hi van atansar contagiats per l'alegria que desprenia i mentre el suro sortia disparat, raigs de cava mullaven les testes d'aquelles persones que celebraven la bona nova. De mica en mica es va anar acostant tota la gent del poble mentre les ampolles de cava es multiplicaven com per art de màgia i l'alegria desfermada semblava no tenir aturador.

Els mitjans de comunicació no es van fer de pregar i van aparèixer delerosos de poder parlar amb la Neus o amb algun afortunat que volgués ser entrevistat. La Neus, visiblement exaltada, no parava de repetir que era la primera vegada que repartia un premi tan important i que, per desgràcia, no s'havia quedat cap número premiat per a ella, però que, així i tot, estava molt contenta pels veïns que havien rebut una bona picossada. La notícia es va escampar com una taca d’oli i Sant Agustí de les Beceroles va ser l'epicentre mediàtic de Catalunya durant uns quants dies.

Passades les festes, quan l’emoció de tot plegat ja s’havia apaivagat, just a l'hora d'anar a dormir, en Carles, una mica mosca, li va demanar a la Neus: «Estimada, no et sorprèn que passats aquests dies encara no sapiguem a qui li ha tocat?». La Neus se'l va mirar de reüll i li va contestar: «Encara no veus que ens ha tocat a tots? El poble bull d’activitat, els restaurants plens, l’hostal amb reserves fins passat l’estiu i nosaltres hem venut quatre vegades més dècims en el darrer més que en tot l’any passat. I tant que ens ha tocat la Grossa!». Li va fer un petó, es va girar i va tancar els ulls amb un somriure murri als llavis.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, desembre de 2022

Excés d’equipatge

-Passi per l’arc – li va dir la noia que controlava l’accés al Centre Cultural de La Llagosta.

-Com a l’aeroport? – va preguntar la senyora.

-Més o menys – i li va fer un gest amb la mà perquè passés.

-Pip!!!

-El sistema detecta un parell de masclismes arrelats molt profundament. Si us plau, desi’ls a la safata i torni a passar.

Així ho va fer i la màquina va protestar de nou.

-Inseguretats basades en estereotips físics inassolibles. Deixi-les a la safata i torni a passar.

Quan la màquina es va queixar de nou, la noia va mirar a la senyora amb un xic de condescendència.

-Deixi’m fer a mi, si no li sap greu, així acabarem abans.

I va anar posant a la safata totes les càrregues que llastraven a aquella senyora fins que la màquina va emmudir.

-Ja està, ja pot entrar i gaudir de «La nit de les dones».

-Això m’ho tornareu a la sortida? – Va preguntar la senyora amb gest preocupat.

-No, no! Ho destruirem tot, no cal que pateixi.

I la senyora va entrar a la festa havent-se, literalment, tret un gran pes de sobre.

  

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Aquest relat havia de tractar sobre la Nit de les Dones, una festa que se celebra pels volts del 8M a la Llagosta i que és tota una tradició local. Llavors vaig imaginar la festa com un viatge, com el pas de la dona cap a una igualtat real, cap a la llibertat sexual i l'erradicació del masclisme en tots els àmbits de la vida diària, però amb un toc d'humor que es veu reflectit en l'arc de seguretat que detecta totes aquestes coses i que no et deixa passar fins que no te n'has desprès.

Desitja’m sort

Es lleva sobresaltat. S’ha adormit. No ha sentit l’alarma del mòbil. Vestint-se a correcuita, no s’adona que s’ha posat un mitjó de cada. Surt al replà sense agafar les claus, les que tenen una pota de conill com a clauer, i baixa per les escales com un esperitat. Al carrer, un gat negre se li creua pel davant i ha de fer un petit rodeig per esquivar uns operaris que feinegen sobre una escala de fusta recolzada a la façana. Entra a l’edifici d’oficines assegurant-se de fer la primera passa amb el peu dret i puja a l’ascensor, però quan vol pitjar el botó de la planta on l’han citat per a fer l’entrevista s’adona que no hi ha el 13. Per inèrcia, prem el 14. Les portes s’obren donant-li accés a una oficina que no coincideix amb la que busca. Es queda una estona badant fins que decideix baixar per les escales. Baixa un pis sense saber quina planta trobarà i busca de nou el despatx en qüestió, però no hi és. Ningú no li sap dir per què ha desaparegut el botó de l’ascensor ni si això té correlació directa amb l’absència de la planta corresponent. Derrotat, s’asseu just en l’esglaó on hauria de començar la planta desapareguda i espera sense saber ben bé per què. Al cap de molta estona, se sent un brunzit i davant dels seus ulls s’obre un portal interdimensional d’on surt un home amb una bata blanca, unes ulleres de pasta de vidres molt gruixuts i un aparell electrònic a la mà.

- Senyor Valls?

- Jo mateix - contesta aixecant-se d’un bot.

- L’estàvem esperant. Li ha costat molt trobar-nos?

- Doncs sí, una mica.

- És per seguretat. Hem de protegir el laboratori dels crèduls i dels malastrucs que ens boicotegen constantment, ja sap, el número 13. Per cert, no serà vostè supersticiós, oi?

- I ara! - Nega rotundament. -Jo sempre dic que ser supersticiós porta mala sort!

I mentre tots dos entren rient al portal interdimensional, sense que el vegi el doctor, treu un mocador de la butxaca de l’americana amb una mica de sal i se la llença per sobre de l’espatlla esquerra.

                                                                     

                                                                                                                                        Ivan Bonache, maig de 2023

A la plaça

 

  Quan la Jana arriba a la plaça amb la seva pilota nova, l’avi fa un somriure d’orella a orella. La deixa a terra, agafa impuls i fa un xut ben fort. L’avi corre per atrapar la pilota i li torna amb delicadesa, com si la pilota es mogués empesa pel vent, i la nena torna a xutar i l’avi torna a córrer rere la pilota una vegada i una altra.

De tant en tant la petita fa una pausa per beure aigua o per ensenyar-li una marieta que agafa amb cura amb el dit fins que desplega aquelles ales impossibles i surt volant. Tots dos es miren amb complicitat, com si haguessin descobert una meravella amagada, i tornen al joc.

En un racó ombrívol, la mare, asseguda en un banc, observa com la nena juga i riu alegrement. És hora de berenar. L’avisa i s’acosta per menjar una galeta, però segueix amb el partit. Una mossegada, un xut a la pilota; un glop de suc, un xut a la pilota. I l’avi se la mira embadalit. Ell, que s’estima a la seva filla amb bogeria, es veu incapaç d’explicar amb paraules l’amor que sent per aquella criatura que el té cor-robat.

I en un sospir es fa l’hora de marxar. La nena protesta, però sap que quan la mare diu que marxen, no hi ha res a fer. S’acomiada de l’avi amb la seva salutació secreta i li promet que tornarà demà. S'agafa a la mare i, mentre s’allunyen, es gira una darrera vegada per fer-li adeu amb la maneta. L’avi les veu desaparèixer carrer enllà i es queda tot sol.

Abans d’arribar a casa la mare es troba amb una amiga. La nena li explica que ha estat jugant a pilota amb l’avi. «Li encanta jugar amb ell», diu la mare. «Però el teu pare no va morir en aquell accident fa uns mesos?» pregunta estranyada. «Si,» diu amb un nus a la gola, «va tenir molt mala sort. Si els serveis mèdics haguessin arribat abans l’haurien pogut salvar, però no hi van poder fer res». Quan l’amiga l’abraça, la Jana se les mira sense entendre i li pregunta a la mare si demà aniran de nou a la plaça, «Li he promès», i la mare, entre llàgrimes, li fa que sí amb el cap.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2023

Cercle viciós

        A cada relat li dedica hores: buscant una història, redactant-la, deixant-la madurar i, finalment, corregint-la. I quantes vegades ho ha llançat tot a la paperera perquè no li ha agradat el resultat final? Però si les muses li somriuen, si creu haver donat amb alguna cosa bona, llavors, comença el periple. Prepara el relat i la plica amb la cerimònia i l’ordre que l’han portat a guanyar algun concurs amb anterioritat i compta els dies per mirar d’endevinar quan serà més probable que l’avisin si en resulta vencedor. I perd la son, i la gana, i cada cop que sona el telèfon, el cor li vol escapar per la boca per descobrir, la majoria de les vegades, que és una trucada d’un altre assumpte sense cap relació. I si aconsegueix guanyar algun certamen, eufòric, dona les gràcies a totes les deïtats a les quals ha resat durant la llarga deliberació donant més importància a la fe i la fortuna que no pas a les seves capacitats i a la feina que hi ha al darrere. I a mesura que s’acosta l’entrega de premis, els budells se li afluixaven, sent una pressió descomunal a les temples i la veu li falla quan, davant del mirall, intenta assajar el seu discurs triomfal. Malgrat fer un esforç titànic d’autoconvenciment, el dia en qüestió no pot evitar sentir-se fora de lloc i, quan diuen el seu nom i ha de pujar a l’escenari, li sembla que les cames no el sostindran, que farà el ridícul davant d’aquells desconeguts amb qui fingeix somriures quan el que voldria en realitat és marxar d’allà tan aviat com li fos possible sense semblar un desagraït. Un cop a casa, l’èxit efímer pel reconeixement del seu esforç s’esvaeix com un munt de cendra al caprici del vent i torna a començar el cicle de bell nou, escrivint amb desfici, desitjant amb avidesa que la fortuna li permeti novament ser mereixedor d’aquells quinze minuts de glòria que l’aterren, que el turmenten, però que, malgrat tot, donen sentit a la seva existència.

                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, març de 2023

Confrontacions maternofilials sobre el valor de les coses

De petit, a les excursions, sempre buscava pedres brillants o amb formes estranyes. Llavors arribava a casa amb les butxaques plenes de petits tresors que ma mare s’encarregava d’eliminar metòdicament. Vaig aprendre a la força que aquells tresors s’havien d’amagar molt bé o, si no, tots acabaven ineludiblement al mateix lloc.

Anys més tard, després d’estalviar i fer un bon racó, em vaig comprar unes vambes caríssimes amb una pilota de bàsquet a la llengüeta que, prement-la repetides vegades, insuflava aire a la resta de la vamba fent que s’adaptés al peu donant una subjecció immillorable per a la pràctica de l’esport. Cada cop que les feia servir, les netejava i les guardava a la seva capsa. Però amb el pas del temps es van fer malbé i s’havien de llençar. No em veia amb cor i al final el que vaig fer va ser retallar les llengüetes, guardar-les a la capsa i llençar la resta. No van durar ni dos dies. Ma mare les va llençar perquè eren «una altra d’aquestes merdes que t’agrada guardar i que després s’amunteguen amagades pels racons».

I va arribar l’adolescència. Volia roba nova, que em definís, i la vaig trobar. Aquella dessuadora es va convertir en una segona pell. Era tan especial per a mi que, per no espatllar-la, tan sols la utilitzava en ocasions especials. Però quan ja tenia un lustre i els punys es van començar a descosir, un bon dia, va desaparèixer. En adonar-me’n, vaig córrer cap a la cuina on ma mare feinejava. «Tu!» vaig escridassar, «On és la meva dessuadora de la sort!». Sense deixar de fer el que estava fent, va dir «Aquell drap que tu anomenes dessuadora està al contenidor». Una ira indescriptible em va pujar des del més profund del meu ser i vaig cridar «Imbècil!!!». Va ser el primer i el darrer cop que he insultat a ma mare. El càstig va ser exemplar i, malgrat que el temps tot ho cura, encara no l’he perdonat del tot pel que va fer. I en algun dinar familiar, quan surt la conversa i tothom riu, jo també ric, és clar, però per dintre penso «Serà…!».

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2023

Jugada magistral

            

           Cinc!

La cridòria és eixordadora. El pavelló ple de gom a gom sembla que esclatarà d’un moment a un altre. Perdem de dos punts i el públic ens anima com mai. Durant el temps mort les instruccions de l’entrenador han estat precises: m’han de passar la pilota. El tir exterior és el meu fort. Les estadístiques així ho diuen, però de vegades, les estadístiques s’equivoquen.

Quatre!

Faig una finta i rebo la pilota darrere de la línia de triple. El defensa se m’abraona amb la desesperació als ulls. El que no sap és que tinc un problema entre mans i una fàcil solució. Només haig de fallar, mala sort! Diran que m’han pogut els nervis, la pressió, prometia molt, però a l’hora de la veritat no ha estat a l’altura. No passa res, guanyaran els favorits i ningú no sospitarà que el partit està arreglat.

Tres!

Un pas enrere quasi instintiu m’allunya de la mà del defensor. Aixeco la pilota amb una plasticitat insultant. Si entra, guanyem el partit, però no pot ser, no l’haig d’encertar de cap manera. Tant se val si la meva carrera esportiva se’n va en orris, puc dedicar-me a una altra cosa, començar de nou en un altre indret, allunyar-me de la disbauxa i oblidar els deutes d’una vegada per totes.

Dos!

La pilota surt de les meves mans dibuixant un arc perfecte. La gent s’aixeca de les seves localitats amb l’ai al cor. Un títol en joc. Fa vint-i-quatre anys que el club no guanya res. Tenim les apostes en contra. Tothom segueix la trajectòria de la pilota aguantant la respiració. Només deixar-la anar ja sé a on anirà a parar i em giro buscant la mirada de la meva xicota entre el públic.

Un!

La pilota entra neta. Abans que la gent exploti, abans que els companys se’m llencin a sobre, li somric. Amb els diners que m’han avançat he fet una darrera aposta i he guanyat. Evidentment que em vindran a buscar per demanar-me explicacions, però ja estarem lluny. Crec que aquesta ha estat, sens dubte, la meva millor jugada.

                                                                                                                                    

                                                                                                                                        Ivan Bonache, novembre de 2021