La góndola es gronxa suaument amb les ones subtils del canal. L’escalfor del sol de la tarda fa que li entri molta son i, com quan era petita i no volia adormir-se al sofà veient el televisor, s’incorpora una mica per no perdre’s res.
La gentilesa de la ciutat la sorprèn perquè n’havia sentit moltes coses dolentes, com que no és tan maca com diuen, que els canals fan pudor, que tot cau a pedaços, que està plena de turistes, que els venecians són esquerps, però ella té la sensació d’estar vivint un somni. Les cases són com belles dames amb les faldilles una mica aixecades per no mullar-se-les amb l’aigua i els ponts, tan ostentosos uns, tan pràctics els altres, semblen petris arcs de Sant Martí que amaguen tresors a cada costat.
Quan va morir el seu marit, es va adonar de totes les coses que, per una raó o una altra, havien deixat per a més endavant sense saber que aquell temps no arribaria mai. I això és el que més mal li fa, no poder compartir aquest somni amb ell. Tanmateix, d’alguna manera, sap que hi és, i, potser per un bri de brutícia arrossegat per la brisa o pel reflex del sol a l’aigua que li dona als ulls, li cau una llàgrima que rodola per la galta esquerdada pel temps.
Final de trajecte. Rendida per tantes emocions, es gira cap a aquell home silenciós que l’ha acompanyat en aquesta travessia que sembla haver fet milers de vegades abans. Immutable, el gondoler allarga la mà; ella es treu una moneda de sota la llengua i la hi dona. Ara ja pot tancar els ulls i dormir tranquil·la.
Ivan Bonache, gener de 2024
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada