dimarts, 17 de desembre de 2013

Quart creixent

          M'acosto a la finestra amb un deix d'inquietud. Malgrat que aquí dins tot està il·luminat, la foscor que contemplo és similar a la que assola el meu cor.
          Al bell mig del cel, eternament nocturn, la veig brillar en quart creixent. És tan bella! Per uns instants em fa oblidar el dolor, la tristesa. Però de seguida recordo...
          Maleeixo els dies ociosos, buits, perquè mentre estic ocupat, no hi penso, però quan puc seure a la vora de la finestra, malgasto les hores mirant com brilla, pensant sobre coses que ja no tenen solució, creient que si hagués fet quelcom de diferent potser ara no estaria així... Però és inútil i, el pitjor de tot, és que ho sé perfectament.

-          Amor, deixa de mirar per la finestra i anem al llit.
-          Ja vaig - contesto amb un somriure forçat.
-          Estàs bé? - Em pregunta mentre m'acarona els cabells.
-          Qui pot estar bé, eh!, qui? - Li dic amb un rampell del que em penedeixo a l’instant. - Perdona, perdona - la beso al front i miro un darrer cop per la finestra.

          Mentre la persiana de protecció va baixant, miro amb ràbia com la Terra brilla en la foscor del cel. Des de l'estació lunar on estem refugiats dóna la sensació de que és la mateixa de sempre: els mars blaus, els núvols blancs, els continents dibuixats com en un mapamundi mut. Però enganya: sota aquesta aparença de normalitat hi ha un infern devastador.
          Com una cosa tan bella pot estar tan corrompuda? És curiós, abans només pensava en marxar i ara... Ara només desitjo tornar!
          Estirat al llit amb els ulls tancats no deixo de donar voltes i més voltes a les meves investigacions. Fins quan podrem sobreviure a l'estació? Espero que el temps suficient per trobar una solució.