dilluns, 19 de maig de 2014

El turista

Un madrileny acaba d’aterrar a Barcelona. Té el cap ple de prejudicis. Està recelós, mira al voltant amb la sensació de que tothom és molt agarrat i, com que no porta barretina, té por de ser reprès per algun catalanista exaltat i es sent com un turista al seu propi país. I clar, sense voler es troba amb un català. El mira amb desconfiança i procura no acostar-s’hi gaire. El català també l’ha vist. Ha observat certs indicis: és un fatxenda i les des finals les transforma en zetes. És madrileny! No! Pitjor! És espanyol! Les mirades es troben i salten espurnes. El madrileny, amb un correctíssim castellà, saluda amb fanfarroneria, i el català, de naturalesa malvada i roïna, contesta amb un català d’accent tancadíssim.
La conversa sembla una mena de combat, una dansa absurda que només serveix per entretenir als idiotes avorrits que, passant pel costat, s’adonen i paren a xafardejar. Ràpidament es formen dos bàndols: uns donen suport al madrileny, faltaria més, els altres, al català, estem a casa, coi! Comencen a fer comentaris, a cridar, i això fa que els combatents es vagin animant. La conversa catalano-castellana va pujant de to sense abandonar la correcció i comencen els retrets, les injúries. Amb cada cop verbal, el públic aplaudeix i ovaciona al seu preferit, però s’està amuntegant tanta gent que estan començant a empènyer i la distància entre ambdós combatents s’està reduint.
Quan estan a tocar, cadascú sent l’alè de l’altre a la cara. La gentada crida, volen sang, arreglem-ho d’una vegada! Estan tan a prop que el contacte físic és involuntari. La catàstrofe sembla inevitable però, llavors, només llavors, es miren als ulls, s’adonen que l’altre és un ésser real, una persona de carn i ossos, i es fonen en un petó apassionat i violent. S’abracen i rodolen per terra mentre la gentada exclama amb horror davant d’aquell desenllaç tragicòmic i se’n tornen, decebuts, a les seves vides buides i insulses.