dimarts, 3 de juny de 2014

Blau

Amb l’únic abric d’una bata blanca cordada per l’esquena, la nena s’estava dempeus al mig de l’habitació. Es podia passar hores sense dir res, sense moure ni un múscul, sense cap símptoma de defalliment o debilitat. El doctor havia sentit a parlar d’aquell cas tan peculiar i, en un rampell de juvenil prepotència, es va oferir per ajudar en la seva resolució davant la incredulitat de qui s’hi havia enfrontat abans. Conèixer el cas més a fons li va fer perdre una mica l’aplom inicial, realment hi havia coses molt estranyes i moltes incongruències, però estava ben decidit a salvar a la petita de set anys, condemnada a l’aïllament des de que va néixer.
Va entrar a l’habitació i es va aturar un parell de metres per no envair el seu espai. Volia guanyar-se la seva confiança. La va mirar sense preàmbuls i es va quedar absort en la profunditat blavosa d’aquells ulls infantils que semblaven comunicar-se directament a través del pensament. Va sacsejar el cap. Semblava com si despertés d’un trànsit. Havia perdut la noció del temps. En aquella habitació no hi havia res, res de res, per seguretat. Tot el que estava veient, el que sentia, havia de retenir-ho per escriure-ho després quan sortís d’allà. Però estava espantat, les paraules se li amuntegaven a la boca i no era capaç de construir una frase coherent. Li tremolaven les mans, suava profusament, estava perdent el control. Vençut, va córrer cap a la porta i la va colpejar fins que el guarda la va obrir i va poder sortir. Va córrer cap al lavabo amb la impressió de que fugia d’alguna cosa. El guarda va mirar per l’espiera i va comprovar que la nena estava al mig de l’habitació sense moure’s. El doctor es va rentar la cara i es va refrescar mullant-se una mica el clatell. En aixecar la vista es va veure al mirall i es va estremir: el que veia el repugnava, era un monstre!

Va trigar tres dies a refer-se d’aquella experiència que ell va anomenar primer contacte. El director del centre va mirar de dissuadir-lo, però no es va deixar convèncer. Tenia la certesa de que se’n sortiria, ho feia per la nena, per curar-la, s’ho repetia contínuament, com un mantra, convencent-se, no buscava l’èxit personal, només volia ajudar. Va entrar de nou en aquella habitació dissimulant com va poder la tremolor de les mans. La nena, al centre, com el darrer cop, sense dir res, sense moure’s de lloc, va alçar el cap i li va buscar la mirada. No gosava apropar-se, mai no l’havia tocada, però sentia una atracció visceral per aquells ulls d’un blau immens, tan tendres com terrorífics.

El guarda, a l’altre costat de la porta, seia en una cadira i fullejava un diari sense gaire esma quan, més que sentir, va notar un cop sec i esmorteït. Es va aixecar com un llamp i es va acostar a la porta per donar un cop de vista per l’espiell i l’únic que va veure va ser a la nena en mig de l’habitació que el mirava fixament, sense moure’s, amb aquells ulls tan blaus i penetrants que li glaçaven la sang. Es va fer a un costat. El cor li bategava amb tanta força que el pit li feia mal. Al principi no es va adonar, espantat per tot el que havia sentit d’aquella nena, però el doctor no hi era o no se’l veia. Aterrit, va donar un cop d’ull ràpid per evidenciar que els seus temors eren certs i, abans de poder reaccionar, va notar que el terra era moll. Un calfred li va recórrer l’espinada: un bassal de sang s’escolava per sota la porta i ell estava dempeus al bell mig. Un crit ofegat se li va travar a la gola i tremolant, va agafar el walkie per demanar ajuda:

-          Ha... ha tornat a passar de nou! Necessito ajuda!

La nena, sola i immòbil al centre de l’habitació, amb la seva bata blanca impol·luta, va somriure.