dijous, 28 d’agost de 2014

El trepant

Una persona treballadora veu amb ànsia l’arribada del cap de setmana per poder retardar l’hora d’anar a dormir així com l’hora de llevar-se l’endemà. El pla per anar a dormir tard quasi sempre té èxit, però el de llevar-se fora d’hora...
Si tens nens sabràs que tot el que els costa llevar-se els dies de classe s’inverteix diabòlicament els caps de setmana. És a dir, si al teu fill o filla li costa llevar-se a les vuit del matí un dilluns i s’aixeca amb els ulls mig aclucats i amb les piles totalment fosses, segurament un diumenge es llevarà entre les set i quarts de vuit amb una vitalitat desfermada. Aquesta vitalitat dominical els impulsa irrefrenablement cap a l’habitació dels pares que es transforma en el millor, si no l’únic, espai lúdic de la casa ja que ni joguines, ni televisors, ni contes de cap mena tenen cap atractiu a quarts de vuit del matí per a ells. Però és clar, són els teus fills, te’ls estimes (no deixes de repetir-t’ho mentre et salten per sobre cridant i tu voldries ser un personatge de manga i fotre’ls un cop de peu que els enviés literalment a la lluna) i acabes jugant amb ells (és jugar o morir, no hi ha cap altra sortida).
Però, i si qui et desperta no és un familiar i llavors els teus instints destructius no tenen aturador? Sí, efectivament, estem parlant del veí amant del bricolatge amb el seu trepant nou. Es veu que quan et compres un trepant i has de fer alguna mena de forat a casa només hi ha tres franges horàries possibles: de set a nou del matí, de tres a cinc de la tarda i de nou a onze de la nit. Ntx! Lleig! Però si ets un bon veí, doncs aguantes una miqueta i llestos, perquè no es passarà el dia fent forats, oi què no? No? I tant que sí! Arriba un moment en que creus que casa seva deu estar com un gruyère o que necessitava penjar tres mil quadres desesperadament per batre un rècord o guanyar una aposta.
El primer FRRRRRRRRRRRRRRR és tímid, d’uns escassos tres o quatre segons seguits d’uns minuts de silenci. El segon FFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR ja té més força, més alegria, i, com que són les vuit del matí, et regires inquiet al llit mirant de no despertar-te. FFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! El següent ja és un soroll madur, amb tots els ets i uts, valent, desvergonyit, sense miraments, amb uns segons de pausa i sant tornem-hi FFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Aquí ja estàs al llit amb els ulls oberts com taronges, agafat als llençols com si anessis a caure, incrèdul, sense saber del cert què ha passat. Un nou FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR et treu de dubtes i, per sorpresa, ve acompanyat per un seguit de cops desproporcionadament forts a la paret POUM! POUM! POUM! POUM! T’imagines que el trepant nou del veí deu ser un model per a sàdics amb una broca oxidada especialment dissenyada per a fer soroll i que el quadre, vist els cops posteriors, que està penjant deu ser de cinc metres d’alt per quinze metres de llarg (aproximadament).
En pijama, esperonat per la dona que no vol aixecar-se i que amistosament t’ha repetit diverses vegades que ets un efeminat i que vagis d’una vegada a cal veí a trencar-li la cara, surts al replà i piques al timbre de la porta del costat. Al cap de res apareix el veí tot empolsinat, et mira amb cara de sentir-ho molt i et diu:

- Perdona! Uis! No t’hauré despertat? – Tu aquí penses si ho diu pel pijama o per la cara de son que portes. – Acabo en un segonet, de veritat.

I et tanca la porta als nassos. Tornes cap a casa i no has acabat d’entrar que ja sents el primer FFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR i somrius pensant que acabarà de seguida. Millor anar tirant cap al llit de nou. Però cinc hores després endevines que de seguida no significa el mateix per a tu que per a ell.
L’hora de dinar és una treva tensa, on qualsevol cosa et fa saltar com un gos de pressa i esperes sentir aquell soroll infernal en qualsevol moment, però no passa res, silenci, i et vas confiant, innocent!, fins que els ulls et comencen a pesar i el llit et crida (vine, vineeeee) i una becaineta se’t figura com el plaer sublim que necessites par a sentir-te amb forces per afrontar una nova setmana laboral. Quan ja estàs posicionat, llest per a fer la becaina de la teva vida, tanques els ulls i.... FFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRR. Un avís. No pot ser. FFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFFRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Doncs sí, sí que pot ser, adéu becaineta, i si tenies els nens dormint, adéu migdiada pels nens també que es desperten aïrats i destructius i ho paguen amb tu, per descomptat. I és en aquest moment que se t’acut aquella idea brillant que només tu podies tenir: combatre el foc amb el foc! Ventes els nens i la dona a ca la sogra i poses la tele a tota castanya mentre la Marisol canta la seva inoblidable oda a la tómbola, i poses l’equip de música a tot drap amb els bafles enganxats a la paret del veí amb música heavy metal del més heavy que trobes, obres totes les aixetes, poses l’assecadora amb tota la coberteria dins, l’ordinador amb una peli porno amb aquella música carregosa i aquells gemecs fingits (això m’han dit, eh!, que jo no n’he vist mai cap). Fins que arriba un moment que et tornes boig del tot i només s’escolta FFFFFFRRRRRRRRRRRRRRR Tómbola, tómbola! RRRRRRRRRRRRR Siiii! Aaahhh!!! RRRRRRRRRRRRRRRR UARGH!!!!!!! (crit clarament heavy, es que us ho haig d’explicar tot) RRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR!!!!!!!!!!
Surts de casa espaordit i confós, no saps que fer, a on anar, només vols marxar ben lluny, no saps a on, però és diumenge i està tot tancat i has de tornar i et trobes a una patrulla de municipals que et posen una multa per excés de soroll i et vols morir i cridaries, però millor que no, no te’n posin una altra, que ja seria la cirereta del pastís.
I, vençut, apagues l’ordinador, l’assecadora, tanques les aixetes, desendolles l’equip de música, i fas callar la Marisol, no perquè canti malament, no!, sinó perquè ja no toca i, capcot, te’n vas a la teva habitació mentre el veí fa el forat vint-i-tres mil dos-cents cinquanta a dos quarts i tres minuts de deu i per fi podràs dormir i anar a treballar l’endemà, que això sí que et surt bé (o quasi) i no hi ha sorolls (de trepant, d’altres sí que n’hi ha, però tant et fa). I al llarg de la setmana anirà madurant en tu la rancúnia i una ira homicida desconeguda fins llavors i per fi, al cap de dos dies i tres quarts, tot estarà clar: portaràs la dona a l’IQUEA (no poso el nom de veritat perquè no vull fer publicitat) i comprarà un quadre per aquella paret tan buida del saló, oi què si?, i per penjar-lo necessitaràs un trepant, i en compraràs un tan gran que necessitaràs broques industrials (si estan oxidades i fan molt soroll, millor!), i dels nervis no podràs dormir i t’aixecaràs el diumenge abans de que surti el sol i a les set en punt faràs la primera prova per després trepar com mai no havies trepat (que vol dir fer forats amb un trepant, no sigueu ignorants!) i quan el veí truqui a la porta, sortiràs ple de polsim blanc i abans de que badi boca li diràs:

- Perdona! Uis! No t’hauré despertat? Acabo en un segonet, de veritat.

I per fi entendràs que bricolatge no vol dir arreglar totes aquelles coses que tant se val si estan arreglades o no perquè pots viure perfectament sense elles, no, bricolatge és un sinònim amable de... Vendetta!!!