dissabte, 25 de febrer de 2017

L’herència


Quan el pare va ingressar a la residència l’Alzheimer ja havia causat estralls en la seva personalitat. El doctor em va recomanar exercitar la memòria a curt termini amb estímuls positius, imatges, jocs, qualsevol cosa que l’ajudés a sortir del cercle viciós del record repetitiu.
El pare sempre ha estat un home molt reservat i no hauria permès mai que ningú tafanegés entre les seves coses, però era necessari i ho vaig fer. Així va ser com vaig descobrir la seva col·lecció. Mai no ho hagués pensat d’ell, però, de sobte, tot va encaixar. Aquella troballa va donar lloc a una millora notable en l’estat del pare i em va ajudar a no deixar-me portar pel desànim que comporta enfrontar-se amb una malaltia tan destructiva.
Ara, quan busco noves peces, intento seguir els seus criteris amb la màxima exactitud, com si ho fes ell mateix. I tot i que al principi em va costar força, ara em sento tan còmode que de vegades oblido que la col·lecció no és meva.

Però no pateixis, estarem llestos de seguida. No sentiràs res. Pensa que demà quan li porti el teu ull en aquest petit flascó somriurà tímidament i farà que sí amb el cap. El conec molt bé, aquest to blavós és el seu preferit.

Ivan Bonache, febrer 2017

dilluns, 6 de febrer de 2017

Cendra


Tanca la porta amb molta delicadesa i es queda dempeus al replà dubtant si baixar per l’escala o per l’ascensor. Es decideix per l’escala i baixa amb molta calma, com si comptés el nombre d’esglaons. En arribar a baix treu un paquet de cigarretes de la butxaca, es posa una a la boca i l’encén abans d’obrir el portal. Baixa per la rambla esquivant gent atrafegada, mirant aparadors i girant-se, de tant en tant, per contemplar la cadència rítmica d’alguna dona bonica.
Olora el mar abans de veure’l. Uns núvols blancs i grisos esquitxen l’horitzó. El mar té el color dels seus pensaments. Agafa el paquet de cigarretes i contempla la imatge grotesca que pretén treure-li el mal hàbit o, potser, tan sols neguitejar-lo. De nou li ve la tos. Escup a un costat i s’encén la penúltima. 
Deambula pel passeig marítim redescobrint racons que ha vist milers de vegades. La soledat és més punyent entre la multitud, però li agrada. Quan mira el rellotge se n’adona que les busques reculen irònicament. Té ganes de beure una cervesa.
Badocant arriba a casa. És tard. Treu la darrera cigarreta i llença el paquet aixafat a la paperera. Obre la porta i ella el ve a trobar i el besa. Què t’ha dit el doctor?, li pregunta. Ell, sense dir res, aparta la mirada i s’atansa al cendrer ple de burilles. Aixafa la cigarreta que penjava fa uns instants dels seus llavis mentre sent que alguna cosa dins seu s’està esquerdant lentament.


Ivan Bonache, febrer 2017