dissabte, 25 de febrer de 2017

L’herència


Quan el pare va ingressar a la residència l’Alzheimer ja havia causat estralls en la seva personalitat. El doctor em va recomanar exercitar la memòria a curt termini amb estímuls positius, imatges, jocs, qualsevol cosa que l’ajudés a sortir del cercle viciós del record repetitiu.
El pare sempre ha estat un home molt reservat i no hauria permès mai que ningú tafanegés entre les seves coses, però era necessari i ho vaig fer. Així va ser com vaig descobrir la seva col·lecció. Mai no ho hagués pensat d’ell, però, de sobte, tot va encaixar. Aquella troballa va donar lloc a una millora notable en l’estat del pare i em va ajudar a no deixar-me portar pel desànim que comporta enfrontar-se amb una malaltia tan destructiva.
Ara, quan busco noves peces, intento seguir els seus criteris amb la màxima exactitud, com si ho fes ell mateix. I tot i que al principi em va costar força, ara em sento tan còmode que de vegades oblido que la col·lecció no és meva.

Però no pateixis, estarem llestos de seguida. No sentiràs res. Pensa que demà quan li porti el teu ull en aquest petit flascó somriurà tímidament i farà que sí amb el cap. El conec molt bé, aquest to blavós és el seu preferit.

Ivan Bonache, febrer 2017