El gran
artista conceptual xinès estava de visita a la presó. Entre la xerrada del torn
de les 9 i la del torn de les 11 (a la presó tot és molt quadriculat) es va
apropar al taller de ceràmica. Tothom estava expectant i encara més quan va mostrar
interès en fer una peça allà mateix.
Se li va oferir un davantal que va
rebutjar amb bonhomia i es dedicà a treballar l’argila fins que va aconseguir
una rajola d’uns dos centímetres d’alt. En Jordi, que li feia de traductor, el
mirava embadalit i es va sorprendre de que li demanés el peu; li va treure la vamba
i el mitjó (sort que m’he dutxat aquest matí, va dir), i va aixafar-li contra
l’argila. La petjada d’en Jordi va quedar clarament dibuixada i amb un punxó va
plasmar la seva rúbrica. En aixecar-se, va mirar la concurrència i va fer un
gest que no necessitava traducció. Es rentà les mans a la pica, agafà la càmera
i li feu una foto a la seva obra més recent.
Mentre el gran artista sortia del
taller i tots dissimulàvem per evitar que se’ns escapés el riure, el monitor de
ceràmica va guardar aquella genialitat entre les peces vulgars dels interns amb
una cerimònia inusual. Ens va mirar a tots estranyat d’haver d’explicar que
allò era art i que valdria molta pasta.
En arribar a casa vaig anar directe a
buscar les mans i peus d’argila que els meus fills havien fet al parvulari i,
amb un deix de mal dissimulada ironia, li vaig dir a la meva dona que allò
valdria molts diners en un futur no gaire llunyà. Ella em va mirar com si
estigués boig.
Ivan Bonache, desembre de 2019
Cap comentari:
Publica un comentari