Venècia

 

La góndola es gronxa suaument amb les ones subtils del canal. L’escalfor del sol de la tarda fa que li entri molta son i, com quan era petita i no volia adormir-se al sofà veient el televisor, s’incorpora una mica per no perdre’s res.

La gentilesa de la ciutat la sorprèn perquè n’havia sentit moltes coses dolentes, com que no és tan maca com diuen, que els canals fan pudor, que tot cau a pedaços, que està plena de turistes, que els venecians són esquerps, però ella té la sensació d’estar vivint un somni. Les cases són com belles dames amb les faldilles una mica aixecades per no mullar-se-les amb l’aigua i els ponts, tan ostentosos uns, tan pràctics els altres, semblen petris arcs de Sant Martí que amaguen tresors a cada costat.

Quan va morir el seu marit, es va adonar de totes les coses que, per una raó o una altra, havien deixat per a més endavant sense saber que aquell temps no arribaria mai. I això és el que més mal li fa, no poder compartir aquest somni amb ell. Tanmateix, d’alguna manera, sap que hi és, i, potser per un bri de brutícia arrossegat per la brisa o pel reflex del sol a l’aigua que li dona als ulls, li cau una llàgrima que rodola per la galta esquerdada pel temps.

Final de trajecte. Rendida per tantes emocions, es gira cap a aquell home silenciós que l’ha acompanyat en aquesta travessia que sembla haver fet milers de vegades abans. Immutable, el gondoler allarga la mà; ella es treu una moneda de sota la llengua i la hi dona. Ara ja pot tancar els ulls i dormir tranquil·la.

                                                                                                                        Ivan Bonache, gener de 2024

Un pecat gens original

 

Com cada dia, la dona ja té l’esmorzar preparat com a ell li agrada, però, sense voler, en desar la tassa de cafè sobre la taula, aquesta trontolla i vessa el contingut sobre els pantalons de l’home que brama adolorit. Alça la mà, enrabiat, però veient-la arraulida i tremolant de por, l’abaixa sense dir res. Es canvia de roba i marxa cap a la feina.

Fa més de trenta-cinc anys que treballa al mateix lloc i això el fa creure que està per sobre dels companys més joves. Quan la feina no surt, esbronca al primer tòtil que troba. Però hi ha hagut canvis en la directiva de l’empresa i tot s’està modernitzant. El treu de polleguera que un nano li hagi d’explicar com es fa servir aquell ordinador endimoniat que ara serà la seva eina de treball.

Quan acaba la jornada sempre fa una copa amb algun dels veterans, però avui s’ha quedat tot sol. Caminant sense rumb pels carrerons del nucli antic es topa amb un paio estrafolari que li parla d’un local nou: el Club Paradís. Temptat, entra en aquell tuguri pecaminós. Sent una barreja d’emocions, entre el fàstic i la fascinació. Per tot arreu hi ha un munt de noies lleugeres de roba i d’homes sense rostre.

Es deixa mitja mesada ficant bitllets entre pits turgents i tangues minúsculs, però no en té prou. Embogit, demana a la noia més exuberant, la noia que ell es mereix. Al reservat, mig a les fosques, la noia emmascarada comença a ballar. Totalment ebri, es masturba sense cap mena de vergonya. Però la vol tocar, vol tocar aquella pell finíssima i, en incorporar-se, el seu rostre queda sota la llum del focus on la noia balla i aquesta el reconeix. «Papa?» exclama tapant-se els pits, sobtadament avergonyida.

Un crit eixordador trenca la nit. L’Adam es torna boig quan reconeix a la seva filla Eva a qui feia més de cinc anys que no veia. L’han de fer fora a la força i li tanquen la porta als morros. De la foscor estant l’home estrafolari li somriu, sorneguer, i li diu que mai més no podrà tornar a entrar al Paradís.

Ivan Bonache, desembre de 2023

Un i mil cops

La bellesa de l’espai és corprenedora. Ser astronauta, per a mi, és una qüestió de vocació, però reconec que és una feina dura, rutinària, físicament exigent i, tot sovint, mentalment estressant. Per això mateix, comptar amb professionals ben preparats és indispensable per l’èxit de les missions.

Per desgràcia, des de fa un parell de dies estic tota sola. El meu company va patir un accident i no ha sobreviscut. No he tingut temps de fer l’informe pertinent, però tampoc no importa gaire, ja que arribaré a destinació abans de rebre cap resposta dels meus superiors. Tothom dirà com n’era de bona persona i lloaran les seves virtuts, sense oblidar un currículum impressionant i tot de distincions a l’excel·lència. Es pot dir que ha mort una llegenda de l’exploració espacial.

Però el que no dirà ningú és que era un depredador sexual. Des que vam sortir de la base em va assetjar sense miraments. He compartit moltes hores de soledat amb altres homes que m’han proposat barbaritats, tanmateix, negant-me fermament sempre havia aconseguit que desistissin, però ell... Li veia als ulls, en el seu somriure maliciós: les meves negatives tan sols l’esperonaven més. I la veritat és que no el volia matar, tan sols estabornir-lo, deslliurar-me de la seva omnipresència per una estona. Ara el seu cos sura ingràvid amb una massa fosca i gelatinosa aferrada al cap com si una medusa espacial li estigués xuclant el cervell.

M’imagino que em condemnaran per homicidi, però no transcendirà. Ho taparan tot, s’inventaran alguna mentida que engrandeixi la seva llegenda, una mort heroica. A la Terra li retran homenatges, li posaran el seu nom a algun carrer i li dedicaran una estàtua a l’entrada principal de l’Acadèmia Estel·lar. Potser algun superior em preguntarà, indignat, si estic penedida, i jo, amb el cap ben alt, li diré que no, que ho tornaria a fer un i mil cops.

                                                                                                                        Ivan Bonache, abril de 2024