La guitarra en silenci
a l’amor ja no canta.
La fusta maltractada
ja no respon al geni.
Que mai ningú no pensi
que ara resta oblidada
al racó on la desava
al temps dels intermedis.
La guitarra està muda
com la mà sense vida
mentre a l’alba agonitza
fins que a la porta truquen.
Tard arriba l’ajuda
per al gegant d’argila
perdut entre la boira
amb llàgrimes de pluja.
Tinc un nus a l’estómac quan sento la notícia,
alguna cosa que plora i una altra que crida.
La guitarra en silenci
a la mort ja li canta
una llòbrega marxa
que el porti fins al sepeli.
I quan la terra el premi
amb eterna abraçada
els acords que adorava
somriuran amb misteri.
La guitarra resta muda,
fràgilment bella i buida.
Quan es trenqui algun dia
ningú en tindrà la culpa.
Donem la benvinguda
a la roda infinita
que arrossega la vida
fins la següent caiguda.
Aquest matí ha sortit el sol i el món gira i gira.
Sense temps per plorar hem de seguir les nostres vides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada