divendres, 16 d’agost de 2013

Recull de microrelats II i reflexió sobre el programa Actua

CAMINS

Malgrat tot, hem d'anar endavant.
Malgrat tot, hem de mirar de front.
Jo trio on anar.
Jo sóc camí

Pensava que anava obrint camí
però quan vaig arribar enlloc
algú havia escrit: "Jo he estat aquí".

LUCIDESA TARDANA

Amb el primer amor,
amb el primer dolor,
sempre en blanc.
Va trobar les paraules massa tard:
ja era mort.

ACARONAR

El nen plora,
el gat ronca,
la guitarra silenciosa,
el teu cos que espera.
Una carícia és tot o res.

VEÏNS

A la gran ciutat no vaig conèixer als meus veïns.
Ara tothom al poble és veí, i em saluden!

ABSURDITAT RELATIVA

Necessita tocar-ho tot quatre vegades.
Primer la mà esquerra, després la dreta.
No te'n riguis!
El món es pot acabar!

(El que per a nosaltres pot semblar absurd pot ser una agonia inevitable per a un altre).

EL TEU COS A LA VORA DEL MAR

Ets com una tempesta d’estiu,
em cales com una dolça pluja de tardor,
les teves ones em fan vessar d’amor.

ACTUA - MÚSICA A LA PRESÓ

L’altre dia van emetre de nou  el capítol d'Actua dedicat als tallers de música de Lledoners. No negaré que fa gràcia veure's a un mateix per la televisió, però no et reconeixes, no sembla la teva veu. Però si us haig de ser sincer, el que realment em va sorprendre va se que la major part dels nois que surten al programa ja no hi són. Òbviament sé que tots ells han de marxar tard o d'hora, però van marxant a poc a poc, t'hi fas, però en veure el programa m'he adonat de tots els amics que ja no hi són.

Amics? No fa gaire parlàvem de que la paraula amic es fa servir massa a la lleugera. I és cert. En Christian era el meu amic. Músic argentí, bateria, dedicat a l'activitat en cos i ànima. Quan necessitava que algú em donés un cop de mà ell sempre era el primer, sempre em feia costat. Ara ja ha marxat, igual que en Jacob, el guitarrista, i un nou grup funciona a Lledoners. On ha quedat aquella germanor que teníem? Era tot fals?
Pot ser que una persona reaccioni en funció del seu entorn i canviï la seva actitud d'una manera radical quan les seves necessitats/opcions també canvien?

No puc treure'm del cap la lletra d'una cançó de Bob Marley:

Good friends we have had, oh good friends we've lost along the way
In this bright future you can't forget your past
So dry your tears I say

No cal que taral·legem la tornada, oi?

Igual que un amor de joventut comença com un incendi dels sentits i s'acaba apagant, l'amistat pot néixer i morir, i això no significa que no hagis estimat de veritat o que no hagis estat un bon amic. De vegades les coses s'acaben sense més i no tenen explicació. M'agrada pensar, encara que soni estrany, que de vegades les amistats venen amb data de caducitat. Un amic no ho ha de ser per sempre, enlloc està escrit que hagi de ser així, però és el que ens venen a les pel·lícules Hollywodianes amb sobredosi de sucre i esperit patriòtic.

És curiós, però recordo tot de moments que em fan somriure, coses compartides en un lloc i un moment irrepetibles i fugissers. Ja no són els meus amics, però ho van ser, sens dubte! I espero que de tant en tant trobin un forat per pensar en el seu monitor de música amb el que van escriure tantes cançons, van compartir bons i mals moments, i a qui segurament ja no veuran mai més si no és en un programa de televisió penjat a internet... fins quan???