dijous, 8 d’agost de 2013

Una vida tan petita

Una gota cau sobre la faç immaculada de l’aigua,
una gota que remou i ondula, diminuta, insignificant.
Un sospir que no se sent en una nit fosca sense lluna.
Un udol llastimós, imperceptible, però constant.

A qui pots culpar quan ningú no en té la culpa?
Sense déus en què creure, en què creiem si no creiem?
No pots malbaratar la vida udolant a la lluna
però ningú no et diu on està el límit dels inconscients.

Tancats els ulls, les imatges són més nítides que mai
i al plorar les parpelles s’entreobren, involuntàriament,
t’obliguen a veure un món que ja no serà el mateix d’ahir,
que gira i gira encara que tu hagis perdut l’últim tren.

Una llàgrima cau i rodola sobre una foto tant recent
que sembla que no sigui teva, i cau a terra sense fer soroll
de tan petita, però s’esquinça en mil bocins igualment
perquè ningú no la pot aturar, com no poden aturar el teu dolor.

L’eco de les passes es difumina passadís enllà, foscament,
on les aromes subtils són traïdores com ales de mosca,
invisibles mans, paraules rebotades, imatges indolents
que es riuen pels racons i menyspreen la teva angoixa.

Quan despertes del somni tot sembla tan real, ton dolorós,
que surts corrents en busca de respostes trobant la realitat
d’una habitació buida i freda, i et quedes al llindar, a la foscor,
veient sense veure que no has somiat res, que tot es de veritat.

No puc deixar de pensar que valorem molt poc la vida,
acostumats a aixecar-nos cada dia i que cada dia no passi res,
però de vegades alguna cosa, sense explicació, canvia
i ja no tornem a ser els mateixos... mai més!