dijous, 31 d’octubre de 2013

Autoretrat

Autoretrat
            Quan et vaig dir que això nostre no funcionava, em vas mentir. Vas somriure com ho feies abans i em vas donar l’esquena, sense recança, allunyant-te de mi. No vaig poder triar i vaig haver de marxar com ho hauria fet qualsevol altre al meu lloc. I cada cop que has decidit que volies tornar, aquí m’has trobat sense rastre de l’odi que em fa maleir-te un i mil cops en soledat, sabent que quan te’n cansis, tornaràs a marxar. I potser no tinc dret a queixar-me. Cada dia em regales una mica del teu temps, no ho negaré, però no en tinc prou. Ja no t’acostes a mi com abans, ja no em mires directament als ulls amb aquella intensitat que em feia sentir especial. Ara, potser sents fred en acostar-te a mi, normal!, les coses no es poden deixar estar i esperar que res no canviï.
No ho recordo bé, però un dia vaig adonar-me de qui era i vaig assumir les meves limitacions. I si vaig aconseguir aquest grau de consciència, també aconseguiré estar més a prop teu, fer-te canviar d’opinió, perquè si no, em perdré per sempre, arribarà un moment que ja no seré jo mai més perquè tu no hi seràs.
Si ho vols, trobaré la manera, creuaré l’abisme insalvable que ens separa, perquè si m’haig de trobar, primer m’hauré de perdre en tu, no sé com, però no puc continuar sent un autoretrat fugisser, un reflex fred i miserable en un mirall.