dimecres, 22 de gener de 2014

Un desig per Nadal

Obre els ulls i el cap sembla que li vol esclatar. Tot el que va succeir ahir a la nit està borrós i ple de llacunes. Es grata la calba amb parsimònia, com si rumiés quelcom important, i dóna un cop d’ull a les seves coses. Tot sembla a lloc: el carret de supermercat ple de bosses de diferents colors i mides, ampolles, una raqueta i el manillar d’una bicicleta antiga. Per descomptat, porta la roba vella i bruta de cada dia, més capes de les que és aconsellable, però les nits al carreró són massa fredes.
S’aixeca amb dificultat i recull els cartrons sobre els que ha dormit. Tot li dóna voltes i té aquella sensació a l’estómac que no anuncia res de bo. Empeny el carret amb dificultat i va cap al parc on cada dia passa unes hores al sol assegut en un banc. Com  un flaix, li ve al cap la imatge d’una dona molt elegant.  No aconsegueix recordar res més. Tampoc s’hi capfica, no té importància.

Quan el sol ja li ha escalfat el cos, es sent millor. És hora de buscar-se la vida: necessita alguna cosa que portar-se a la boca i uns diners per comprar una mica de vi per a la nit.
Al centre tot està tot adornat. En uns pocs dies serà Nadal. La gent va atrafegada d’un lloc a un altre i es nota que l’esperit de les festes està present perquè el got que utilitza per pidolar està força ple. Si segueix així, tindrà un parell de dies solucionats. Però de sobte, una parella de municipals apareix i el fan fora de males maneres. Tot està massa bonic per deixar que un vagabund ho espatlli amb la seva presència: l’encarregat de la botiga ha trucat perquè el facin fora de davant del seu establiment. Enrabiat, se’n va cap al seu carreró. Recorda les primeres nits que va dormir al ras: la por, el fred, la duresa del terra. El cap li roda, està a punt de perdre el coneixement.

Es desperta i el cap li fa molt de mal. Està al seu racó, com cada dia, però no recorda com hi ha arribat. S’incorpora amb dificultat i es grata la calba amb parsimònia, però té alguna cosa, fils, no ho sap. Es mira les mans i es sobresalta. Es toca per tot el cos, però res li fa mal. No ho entén: té les mans ensangonades i cap ferida.
A la font l’aigua surt glaçada. Es neteja a consciència. Per moltes voltes que hi dóna, no li ve res al cap, tan sols la dona, la mateixa que va recordar ahir al matí, vestida de negre, bellíssima. No sap qui és ni perquè la recorda. Es torna a rascar la calba i de nou s’adona que té alguna cosa al cap. S’acosta a l’estany del parc i quan s’atansa a la barana per emmirallar-se a l’aigua es queda astorat en veure que té el cap ple de cabells. S’està tornant boig? Potser està perdent el cap. És possible que li hagin crescut els cabells en una nit? O potser sempre els ha tingut i no se n’havia adonat? Tant i fa! S’acosta al supermercat on compra el vi i s’emporta quatre tetrabricks, el doble del que acostuma per a una nit.
Empenyent el carret en direcció al centre, s’atura davant d’un aparador que li permet veure’s de cos sencer. Té l’estranya sensació de que camina més dret del normal. El cert és que es troba molt bé. Potser feia anys que no es sentia així.
Després de passar la tarda pidolant, se’n val al seu racó i s’estira sobre els cartrons per mira de dormir ben tapat amb les mantes esparracades. Normalment, després de veure el vi, perd la consciència i no s’assabenta de res, però avui li fa mal l’estómac. S’incorpora, fa un parell de passes i vomita sorollosament. Les mans li tremolen i el cap li roda com si estigués a punt de desmaiar-se. Tot s’enfosqueix.

Obre els ulls i es veu a sobre d’un cos. S’aixeca esglaiat. Novament no sap què està passant però és evident que aquella persona als seus peus és morta. Surt corrents sense adonar-se que una sirena se sent de lluny. Els batecs del cor li martellegen les temples. No pensa, només corre i corre sense parar com si la distància el fes menys culpable.
S’atura sense alè, desorientat. Es mira les mans tremoloses i crida al cel nocturn. Algú des d’una finestra amenaça amb trucar a la policia. Mira de calmar-se i reconstruir el que ha passat i és incapaç. Es passa una mà per la cara, incrèdul, i té la sensació de que les arrugues, aquell rostre desfigurat pel temps, l’alcohol i el remordiment, han desaparegut. Sembla que hagi rejovenit un segle en una sola nit! No pot ser! Què està passant? S’arrauleix en un caixer sense més abric que la roba que porta posada. Va dormisquejant a estones fins que no pot més i tanca els ulls un segon que dura hores.

Una senyora obre la porta i el fred el sobresalta. En veure’l, es queda parada, dóna mitja volta i desapareix.
S’aixeca de terra sense dificultat i es frega el cos per mirar de treure’s una mica el fred de sobre. Surt del caixer i s’acosta al bar de la cantonada. Entra i el cambrer el mira amb desconfiança. Demana un cafè amb llet i un croissant però el cambrer no es mou i entén que dubta de la seva solvència. Es furga a les butxaques i en treu una cartera. No recorda haver-la trobat, però quan l’obre està repleta de calers i això és explicació suficient. Posa un bitllet de vint sobre la barra i el cambrer es posa en marxa.
En acabat, una caloreta meravellosa inunda tot el seu cos concèntricament com si algú hagués llençat una pedra al bell mig d’un llac. Quan surt mira el rellotge de polsera que marca dos quarts de vuit del dia dinou. D’on ha sortit aquest rellotge? Es treu de nou la cartera i mira el carnet que hi ha a dins. És seu i posa una adreça que li és molt familiar. Decideix acostar-s’hi, només per donar un cop d’ull.

Arriba a l’adreça que surt al DNI i no pot evitar tenir un déjà vu: ell ja ha estat allà perquè abans hi vivia amb la seva dona i el seu fill. En Pau ara deu tenir vint-i-set anys. Feia mitja vida que no hi pensava i, sense voler, els ulls se li inunden de llàgrimes. No pot deixar de plorar i un home gran se li atansa.

-          Manel! Va tot bé? Què et passa? Vols que avisi a la teva dona?

Se’l mira com si fos un marcià i surt corrents sense dir ni una paraula. La seva dona? No veu a la seva família des d’aquell dia en que ho va perdre tot pel seu mal cap. No entén com pot ser que encara algú recordi el seu passat si ni ell mateix ho recorda del tot.
Guiat per un instint inexplicable, arriba a una porteria i entra amb una veïna que el saluda amablement. Entren junts a l’ascensor i sense dir res la dona pitja el botó del tercer pis. Quan l’ascensor s’atura se’l queda mirant. Com que no es mou, li pregunta:

-          Què no baixes?

Obre la porta i surt sense saber on va. La dona el segueix mirant mentre l’ascensor puja i la perd de vista. S’atura davant de la primera porta i es queda dret, immòbil.
Un formigueig a les cames l’indica que porta hores dret i seu a les escales. Es queda allà assegut davant de la mirada atònita dels veïns que el veuen mentre baixen o pugen per les escales. Ell no veu a ningú, ni tan sols s’adona de que té moltíssima gana i que sense voler s’ha aixecat i a picat al timbre de la porta. Marina li obre i, en veure-la, es posa a plorar de nou. Està igual que quan el va deixar fa més de vint anys. Ara recorda totes les nits al ras pensant en ella, penedint-se del que havia fet sense valor per tornar enrere. Ara la té allà al davant i fa cara de preocupació.

-          Què passa? Estàs bé? - El fa entrar i l’abraça. – Vine al bany, rentat una mica la cara i explica’m que et passa.

Es renta la cara i es mira al mirall. Ha rejovenit trenta anys! Això no pot ser! Es mira els ulls, els cabells negres i abundants, les mans, la roba neta i polida, la seva dona al costat mig plorant creient que passa alguna cosa greu i no li diu.

-          T’estimo, Marina – xiuxiueja i dibuixa un somrís.
-          Però em pots dir de què rius ara? Anem al metge ara mateix! Portem el nen a casa de ma mare i anem a urgències.
-          El nen... On és! El vull veure! On és el nen!
-          On vols que sigui? És a la guarderia – se’l mira estranyada. – Anem a l’hospital, Manel, m’estàs espantant.
-          No, no, no. Estic bé. És com si m’hagués perdut i de sobte hagués trobat el camí per tornar a casa – i riu, riu amb grans riallades, i plora, plora de felicitat.
-          Perquè no t’estires una mica? Trucaré a la feina i els diré que aquesta tarda no puc anar a treballar. No et penso deixar sol.

****

Una nit, sis dies abans de Nadal, es desperta amb aquella sensació d’haver somiat i no recordar el què. Tot està estranyament silenciós. Mira el despertador: les sis en punt del matí. Marina respira profundament, està adormida. S’aixeca i a les fosques, sense posar-se les sabatilles, s’acosta a l’habitació del nen. Li fa un petonet al front i l’acarona els cabells.
Fa sis anys que va recuperar la seva família i amb aquesta nova felicitat ha anat esborrant el record de la seva vida passada. Però de vegades, a la matinada, no pot evitar sentir que tot se’n pot anar en orris de la manera més inesperada i un deix d’angoixa es dibuixa a la seva cara. Avui té aquest pressentiment i un calfred li recorre l’esquena: en la foscor té la sensació de que hi ha algú.
Obre el llum del menjador, li tremolen les mans, i a taula es troba asseguda i somrient una dona bellíssima, tota vestida de negre, que li somriu.

-          Bona nit – xiuxiueja com si no volgués despertar ningú.

Allà dempeus la mira fixament als ulls, negres com la nit, i comença a recordar tot allò que havia aconseguit oblidar. Somriu sorneguerament amb el convenciment de que tot el que ha fet i farà ho repetiria mil vegades si a canvi pot viure la vida que ara té al costat de la seva família. Pensant-ho fredament, condemnar eternament la seva ànima no li sembla un destí tan terrible, sobretot tenint en compte que ell ja ha viscut a l’infern.