diumenge, 2 de març de 2014

Cartes d'amor sobre la pell

Un cop al mes ella el ve a veure. Tancant els ulls amb força pot imaginar que estan al dormitori de casa, o en un hotelet, però costa. Només tenen tres hores i als cinc minuts ja estan nus. Tenen moltes coses a dir-se, però la urgència del desig parla molt més fort. No hi ha temps quan no pots pensar. Les boques caminen per allà on la imaginació es perd, per on les olors porten records llunyans, intensos. Els sospirs busquen els racons, calfreds de plaer entre abraçades d’un oblit momentani i sublim, deixar-se fer, reaccionar.

            Cansats i satisfets es queden abraçats una llarga estona sense dir res. Llavors ella agafa un retolador permanent i comença a escriure-li pel cos tot allò que no gosa dir. Primer al braç dret, amb lletres petites. Després, l’esquerre. Al pit en una espiral al voltant del cor. Per les cames, de les natges fins als peus. A l’esquena, la lletra d’una cançó d’amor. Necessita escriure-ho tot, fer-ho real, saber que les paraules quedaran ocultes sota la roba com una carta d’amor viva que romandrà amb ell fins al proper encontre.

Ella surt a la realitat diària i ell torna a la cel•la. Cadascú s’emporta l’olor de l’altre, el sabor a la boca. Quan no pugui més només hauran de llegir a la pell la raó que l'ha d’ajudar a aguantar un dia més, i un altre, i un altre, i un altre, fins que es tornin a trobar.