dijous, 27 de febrer de 2014

Doble vida

La noia, lligada de mans i peus, el mira amb ulls plorosos i la por reflectida al rostre. Porta tres dies en aquell indret però ella no ho sap: ha perdut la noció del temps. Ell s’hi atansa amb una tremolor imperceptible a les mans i ella s’estremeix. Quan està a punt de posar-li la mà a sobre, el so d’un tret inunda l’espai i la noia crida sense veu quan el cos de l’home li cau al damunt i una pluja de trossets de massa encefàlica ensangonada li esquitxa la cara. El tinent Raül Font sosté l’arma en alt. No li ha tremolat pas la mà, són molts anys de servei i no és la primera vegada que mata a algú.
S’atansa a la noia emmordassada i riu.  L’eco de l’estança buida li retorna aquell riure amplificat i terrorífic com si sortís d’una pel·lícula de terror mentre la noia, aterrida, espera el cop de gràcia. Per la nit, a casa seva, el tinent traurà la capsa de trofeus del seu amagatall i és delectarà amb els records que ha anat atresorant durant els darrers cinc anys. Ara, en tindrà un de nou, un floc de cabells rossos ensangonats.
L’endemà els diaris elogiaran la feina del vell tinent i es preguntaran com pot ser que una jove promesa del mateix cos de policia hagi pogut amagar durant els darrers anys aquella doble vida sense aixecar la més mínima sospita. Els que el coneixen no en donaran crèdit, però les proves són irrefutables: el cos d’aquella pobre noia és el mut testimoni dels actes d’un psicòpata.