dilluns, 28 d’abril de 2014

Visió de futur

En Carles té cinc anys. Ja és un nen gran. Porta ulleres des dels tres, igual que el pare, que també és diu Carles, però ell li diu papa.
Darrerament en Carles està molt inquiet i el pare li diu que és un entremaliat. No li falta raó. La setmana passada va estar castigat tots els dies sense televisió i sense conte per anar a dormir. Li va dir al pare que era estúpid i ningú diu que sigui mentida, però ell no ho hauria de dir, és de mala educació, i per això va estar castigat.
En Carles no entén al seu pare: sempre l’està renyant, sempre l’està castigant, i la mare, a sobre, sempre li dóna la raó. Estan fent conxorxes en contra seva, és evident.
El dissabte, havent dinat, mentre la mare es posa una estona a l’ordinador, el pare s’asseu al sofà i es posa a mirar un d’aquells programes insuportables que tant li agraden. És una altra cosa que en Carles no entén, però no s’hi pot fer res: si es queixa, el pare el renya i li diu que està veient un programa i no té perquè canviar per veure dibuixos, que ja en veu prou durant la setmana. Prou? Si el pobre ha estat castigat tots els dies sense tele!
Al cap d’una estona, els roncs del pare se senten per tota la casa. En Carles s’apropa amb cautela i se’l queda mirant. Li fa una ganyota per veure si està despert i no reacciona. Li passa la mà per davant dels ulls i tampoc. Li treu la llengua i molt fluixet li diu estúpid. Riu fluixet i veu que a la mà porta les ulleres. Una idea li passa pel cap. Amb compte li treu les ulleres dels dits i, traient-se les seves primer, es posa les del pare. És queda molt parat. Mira al voltant i ho veu tot borrós i lleig, deforme. El pare té moltes més diòptries que ell, però en Carles no sap què és una diòptria. Es treu les ulleres mig espantat i es torna a posar les seves. De nou ho torna a veure tot clar i nítid.
En Carles se’n va a la seva habitació si s’asseu a la catifa. Mentre juga amb els cotxes, intentant no fer gaire soroll per no despertar al pare, decideix que a partir d’aquell dia farà més bondat. Per fi ha entès perquè el pare és com és: el seu món és horrible, monstruós, deformat i grotesc, és normal que estigui tan enfadat. Potser ell quan es faci gran també veurà el món com el veu el seu pare, però ell serà molt més comprensiu amb els seus futurs fills.