dimecres, 23 d’abril de 2014

Caníbals

Després de tantes penúries,
una eternitat!,
podré calmar les meves ànsies
menjant de la teva carn
sense pietat.

Ara ja no tinc aturador,
el teu cos
em crida i no el deixaré
escapar, en necessito
sols un mos.

I veig als teus ulls
el desig!
No forcegis, carn
de la meva carn presonera
sense mig.

Menja de mi!
Esmicola’m sense presa.
Menja de mi
mentre et mous amb tendresa.
Menja de mi!

I no faré més que capbussar-me
dins la teva olor
paladejant el més pur secret
allà on el plaer s’amaga
en la foscor.

No puc aferrar-me a l’instant
que s’escapa
somicant el teu nom, suau,
per la trampa de la pell
que m’atrapa.

Només un cop, només un,
el darrer!,
no t’aturis, ara no, acaba
allò que no pot acabar mai
o em moriré!

Menjo de tu!
T’assaboreixo sense remordiment.
Menjo de tu
mentre em recupero lentament.
Menjo de tu!