diumenge, 28 de desembre de 2014

Ruptura

Aguanta el moment com pot. S’ha promès que aquest cop no plorarà. Encara no fa ni tres anys que van començar i ja s’ha acabat. El té allà al davant, expectant, esperant que s’acabi tot per donar-se mitja volta i sortir corrents. No és culpa seva i ho sap. No és culpa de ningú. Hi ha relacions que neixen amb el temps comptat, és així, no es pot lluitar contra el destí: s’entrega en cos i ànima i cada cop acaba amb aquella mateixa sensació agredolça d’haver-ho fet tan bé com sabia i, malgrat tot, s’ha de girar pàgina i seguir endavant. Potser algun dia es trobin pel carrer, es saludaran com vells amics i parlaran cinc minuts, però ja no serà el mateix, i una llàgrima, sense voler, se li escapa rodolant galta avall i cau a la comissura del llavi que dibuixa un somriure perquè, malgrat tot, no és un moment trist. Li allarga el butlletí amb les notes i s’acomiada. Mentre el veu corrents saltironant alegrement es promet reflexionar seriosament sobre el seu futur: potser no està preparada per ser mestra d’educació infantil.