dimecres, 11 de novembre de 2015

Morts vivents


El mort vivent, rancallós, persegueix a la noia que es fica en un atzucac i, aterrida, sotja en busca d’un escapador. No emet crit algun ja que això atrauria a més morts vivents i s’amaga com pot. Agafa una vara rovellada i l’aguaita. Quan el té a tocar, li etziba un cop brutal al cap i el crani cruix esgarrifosament entre perillosos esquitxos de sang infecta. Colpeja una vegada i una altra fins que ja no es belluga. La noia esbossa un somriure tímid, se n’ha sortit, ha sobreviscut a un nou atac. I just en aquell precís moment, una mà putrefacte l’engrapa pel darrera i una boca esgargamellada li mossega el coll seccionant la jugular entre alarits d’horror i dolls de sang innocent.
RIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!
- Collons! – Crida esglaiat.
L’aparell li ha caigut de les mans. Amb els auriculars encara a lloc, l’agafa maldestrament amb mans tremoloses i despenja.
Ja li passa, ja, que tot sovint s’oblida que allò és un telèfon i que de tant en tant, suposadament, serveix per trucar i comunicar-se.

Ivan Bonache, novembre 2015