dimecres, 18 de novembre de 2015

Traïdoria pluvial

Tenir mal cap ha estat sempre un dels meus problemes. Mai sé on deixo les coses i sempre m’adormo quan haig de matinar per anar a treballar. És per això que la vida m’ha anat derivant, com qui no vol la cosa, als oficis nocturns. Va ser així com vaig conèixer a en Rogelio, un home llargarut, concís i enigmàtic. Vàrem treballar plegats en una empresa de seguretat i, després de moltes hores de rondes plegats, ens vam fer amics.
En una d’aquestes interminables nits de vigilància, sota un cel impressionantment negre i estrellat, em va fer una dissertació sobre les raons de perquè aquest país es col·lapsa quan plou. Haig de reconèixer que em va molestar una mica la seva idea, ens titllava a tots de fluixos i poc professionals, però era cert. Amb quatre gotes els trens de rodalies acumulen retards impensables, els carrers es col·lapsen de cotxes conduits cap a la feina o els col·legis dels nens com si caminar amb paraigües fos un pecat, façanes que es desprenen, passos soterrats que s’inunden i un llarg etcètera.

- Una nit de pluja seria ideal per robar en aquesta maleïda empresa i fugir al Brasil amb uns quants calerons – va deixar anar com qui no vol la cosa. Vaig riure de valent, però el seu posat em va deixar entreveure que no feia broma.
- No ho dius de debò, oi? - No va dir res, només va aixecar la vista cap al cel ostensiblement ras.

Amb els pas dels dies, la broma va quedar oblidada i la rutina de les rondes, els cafès i les cigarretes va tornar a omplir les jornades laborals amb una normalitat insultant. Una normalitat que es va trencar en un descans quan en Rogelio em va ensenyar uns plànols.

- Ja ho tinc tot pensat – somreia àmpliament. – Al telenotícies he sentit que cap a finals de setmana s’acosta una borrasca i tindrem un parell de dies de pluja. Serà el moment perfecte per donar el cop i deixar enrere aquesta merda de vida que portem. Estàs amb mi? – Era una pregunta que esperava una resposta afirmativa sense lloc al dubte.
- Sí – vaig balbucejar sense convicció.
- Perfecte!

Va procedir a explicar-me el pla. Era coherent, fruit de la meditació i de l’estudi exhaustiu del terreny per on havíem de cometre el flagrant delicte. Amb metòdica serenor va repartir les tasques explicant-me les accions concretes i la fugida planejada al mil·límetre. Vaig olorar-me que no era el seu primer cop, però em vaig abstenir de fer cap comentari.

I el dia va arribar. No vaig poder aclucar l’ull ni un segon i un pessigolleig em neguitejava l’estómac. Quan vaig arribar a la feina vaig haver d’anar corrent al servei i vaig vomitar pura bilis. Efectivament, tal i com havia predit l’home del temps, no parava de tronar i l’imminent xàfec s’olorava en l’aire nocturn.

Quan van començar a caure les primeres gotes, ens vam posar en marxa: mentre jo m’encarregava de les càmeres de seguretat, ell corria pels passadissos en penombra en busca dels objectius prèviament assenyalats. Fer-nos amb el botí va ser relativament fàcil, però el joc tot just acabava de començar. Llestos per a la fuga, en Rogelio es va aturar a la porta i va treure el mòbil. Davant del meu astorament, va trucar a la policia i va denunciar el robatori que acabàvem de perpetrar. Plovia a bots i barrals. Mitja hora després, sota la pluja, cap sirena, cap moviment. Res. Va tornar a trucar, i el policia que el va atendre es va molestar quan li va insinuar que eren uns incompetents i, sense miraments, li va penjar. Rient, en Rogelio es va arronsar d’espatlles. Vam sortir xino-xano cap a l’aeroport. Era tonteria córrer. Fins que no escampés no sortiria cap avió.



dimecres, 11 de novembre de 2015

Morts vivents

El mort vivent, rancallós, persegueix a la noia que es fica en un atzucac i, aterrida, sotja en busca d’un escapador. No emet crit algun ja que això atrauria a més morts vivents i s’amaga com pot. Agafa una vara rovellada i l’aguaita. Quan el té a tocar, li etziba un cop brutal al cap i el crani cruix esgarrifosament entre perillosos esquitxos de sang infecta. Colpeja una vegada i una altra fins que ja no es belluga. La noia esbossa un somriure tímid, se n’ha sortit, ha sobreviscut a un nou atac. I just en aquell precís moment, una mà putrefacte l’engrapa pel darrera i una boca esgargamellada li mossega al coll seccionant la jugular entre alarits d’horror i dolls de sang innocent.
RIIIIIIIIIIIIIIIING!!!!!!!!!!!!!!!
- Collons! – Crida esglaiat.
L’aparell li ha caigut de les mans. Amb els auriculars encara a lloc, l’agafa maldestrament amb mans tremoloses i despenja.
Ja li passa, ja, que tot sovint s’oblida que allò és un telèfon i que de tant en tant, suposadament, serveix per trucar i comunicar-se.


dimecres, 4 de novembre de 2015

Hedonisme

XX i XY es van conèixer en una discoteca de moda i van intercanviar números de mòbil. A base de Guatsap van establir una relació emocional estable basada en l’obsessió i el control de l’altre: missatges respostos entre 1 i 5 segons, la cosa va bé; entre 10 i 30 segons, no em fas cas; entre 30 segons i un minut, estàs amb un/a altre/a?; més d’un minut, em suïcidaré si no em contestes.
 La cosa anava increïblement bé: tots dos van formalitzar la seva relació a Feisbuk i milers de bons ciberamics es van alegrar per ells demostrant-ho amb comentaris enginyosos de dubtosa ortografia.
Després dels primers mesos de missatges, festes i sexe va arribar la primera crisi: les vacances d’estiu. Pobres! Ell volia anar a la platja (xiringuitos, guiris borratxes,...) i ella volia anar a alguna capital europea de moda (locals d’ambient, drogues de disseny, ...). Per sort s’entenien massa bé com per a espatllar-ho: van decidir fer vacances per separat.
El temps va passar i un dia, parlant per Escayp, ell li va demanar matrimoni i ella, entre llàgrimes, va dir que sí. A la boda van assistir tretze mil dos-cents quaranta-tres convidats a cent cinquanta euros el cobert pagats pels pares que no veien el dia de treure-se’ls de sobre. Mentre els nuvis es donaven el sí, milers de mòbils i tablets immortalitzaven l’instant i les xarxes socials bullien amb l’esdeveniment.
Sis mesos més tard, asseguts al sofà, menjaven patates fregides mentre veien un reality de rabiosa actualitat. Sense solta ni volta, es van mirar l’un a l’altre i van veure amb horror el que estava passant: XY tenia panxeta; XX, potes de gall; a XY li revenia el pebrot; a XX l’alcohol li queia com una pedra a l’estómac.
Ja no eren joves!!!
Divorci fulminant.

XX es va operar i semblava una nina. XY va tornar al gimnàs i lluïa abdominals de pedra. Tots dos van sospirar alleugerits: per poc, per molt poc s’havien escapat d’haver de madurar.