Després de molt insistir va convèncer a l’Esperança per
quedar aquella tarda i anar a prendre alguna cosa. Quan li va demanar què
volia, ella va contestar no veure’l més. Ell s’ho va prendre bé perquè sa mare
sempre li deia que el darrer que es perd és l’esperança, però ella es va
aixecar matemàticament i va anar multiplicant la distància entre tots dos fins
a tendir a l’infinit. Les roses que li havia portat es van marcir i es va
quedar amb un pom d’espines ensangonades a les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada