dimecres, 17 de febrer de 2016

Anhels de llibertat

Malviure entre reixes no és fàcil i encara menys si ets innocent. El meu error va ser estar a on no devia i fugir espantat. Ara em passo els dies tirat al pati, i les nits, en un brut calabós. Quan la llum de la lluna s’escola per la finestra i dibuixa l’ombra dels barrots a la paret del fons se m’encongeix el cor i sento com un crit incontrolable em va pujant pel cos anhelant la llibertat perduda. A les altres cel·les els companys es remouen inquiets mentre l’angoixa ens alimenta l’esperit d’incertesa.
De tant en tant, algun de nosaltres té sort i li donen la condicional. Quan ve el guarda has d’estar tranquil, controlar-te, perquè sentir la llibertat a una passa pot trasbalsar al més centrat, i si perds els nervis, s’ha acabat, et rebutgen i de nou al forat. Els més joves tenen sort i sovint ho aconsegueixen, però un vell com jo...

Sé perfectament que moriré aquí dins, no m’enganyo, i ningú plorarà per mi. Potser m’ho mereixo, no ho sé, però jo no vaig triar ser el que sóc. Potser en la propera vida seré un humà i espero no oblidar tot el que el dolor i la injustícia m’han ensenyat.