O!

Quan vaig passar pel parc, de camí a casa, la vaig veure a terra. Em vaig quedar allà dempeus mirant-la sense entendre. Quants dies feia que se m’havia extraviat? Estava en un angle estrany, una mica més enllà de la meva ruta habitual. Segurament algun animal s’havia entretingut amb ella i l’havia allunyat de la vista dels nens que hi juguen diàriament. Alleujat per haver-la recuperat sana i estàlvia em vaig veure en un atzucac inesperat: de quina manera l’havia de restituir dins del meu lèxic? Per una altra banda, estava meravellat d’haver esquivat la necessitat d’emprar-la i que la gent seguís entenent el que els hi deia. Vaig reprendre la marxa jugant amb ella a la mà i, ves a saber per què, se’m va esmunyir i va caure per la claveguera. Vaig riure de la meva malastrugança i vaig fer via cap a casa perquè se m’estava fent tard. Ara la meva muller està encantada amb mi perquè quan em demana el que sigui sempre li dic que sí.

Ivan Bonache, novembre 2016