dilluns, 8 d’abril de 2013

Apologia contradictòria de la mala memòria

Anava de bòlit amb l’única idea al cap de comprar-li un regal pel nostre aniversari. Tenia el temps just d’escapar-me de l’oficina, comprar un detall, tornar a treballar i sortir a l’hora de sempre perquè no sospités res quan arribés a casa. Ja són massa aniversaris i dates assenyalades que he oblidat i ara em toca ser persona i donar-li una sorpresa de les bones. S’ho mereix. I tant que si!
Després de donar-hi moltes voltes, com sempre, tenia diverses opcions i els llocs triats on podria anar a veure preus i opcions, però no sé què té el destí amb mi que no em deixa tranquil ni en un dia especial com avui.
A la feina tot el que podia sortir malament ha sortit pitjor: clients enfurismats que truquen i volen explicacions que no pots donar, jefes inútils gallejant sense deixar-te fer el que has de fer, ordinadors moderníssims que es revolten en el pitjor moment, servidors que deixen d’estar operatius, i un llarg etcètera de calamitats que no ve al cas enumerar. El resultat ha estat un retard substancial de les tasques del dia, fet que ha repercutit en l’hora de dinar, un sospir entre crits i preses, i un inevitable quedar-se fins a les tantes treballant.
Ja ho sé, ja ho sé. Si no ho hagués deixat pel darrer moment, hauria pogut anar un altre dia, però ara ja no hi sóc a temps. He sortit com un esma perdut, però les botigues ja tancaven. Quan he trucat per avisar que sortiria una mica tard, el seu to era comprensiu, però amb un deix de complicitat, com si s’ensumés alguna cosa, i ara... Ara estic amb les mans buides i uns núvols ben negres en l’horitzó.
Tinc dues opcions clares: reconèixer la meva culpa i donar les explicacions pertinents, o fer-me el boig i oblidar una nova data important apel·lant a un llarg historial d’oblits. Ara mateix cap de les dues opcions és satisfactòria, però haig de triar i crec que hem quedaré amb l’opció de l’oblit. La gent molts cops actua per instint, i no hi ha cap instint més fort que el prejudici. És cert, tu ja pots fer el que vulguis que si ets home i un dia vas oblidar un aniversari estaràs marcat de per vida com un cap de pardals oblidadís. Per tant, aprofitaré que està predisposada a pensar que no recordo cap data important per fingir i no emportar-me una esbroncada.
A mesura que m’acosto a casa em vaig sentint més i més culpable. No em costaria res dir la veritat, és més, potser serviria per arreglar la situació i que no pensi que sóc un babau egocèntric. Però a veure, des de quan dir la veritat funciona? Mai! Ja ho diuen a les sèries americanes que sempre és millor inventar-se històries inversemblants abans que dir la veritat i jo no sóc ningú per contradir el que diuen els americans, oi? Quan la terra es envaïda per alienígenes, a on van? Quan hi ha una catàstrofe natural que arrasa el món, per on comença? I els superherois, on viuen tots? Doncs ja està! Mutis i a la gàbia!
Sincerament, com més a prop estic de casa, més remordiments tinc. Què coi em passa? Estic incòmode, desconcentrat. Obro la porta i em ve la flaire del sopar. “Ja sóc aquí!” crido mentre deixo les claus i la jaqueta. Surt de la cuina amb el davantal i em somriu. “Fas cara de cansat” diu i em fa un petó a la galta. No puc! Haig de confessar! Em mira amb aquells ullets, se’m penja del coll. “Ho sento! No t’he pogut comprar res pel nostre aniversari! Volia sortir aquest migdia, però m’ha estat impossible. Quins collons! No tinc perdó! Em sap greu, et compensaré”. Se’m queda mirant amb una cara molt estranya. “Amor, no passa res” diu somrient. “Ah no?” responc innocentment. “No. El nostre aniversari és el dia vuit, però del més que ve” i mentre marxa cap a la cuina rient-se de mi jo em quedo al mig del rebedor amb cara de babau.