dimecres, 17 d’abril de 2013

Possessió infernal


Ahir a la nit no feien res a la tele (quina novetat!). Finalment, i més per desídia que no pas per gust, vaig deixar una sèrie, força popular darrerament, de morts vivents. S’ha de reconèixer que els efectes i maquillatges són espectaculars, realment sembla que els morts puguin fer totes aquelles coses que fan a la petita pantalla. Fins i tot, quan decideixes que ja està bé de zombis i escenes sagnants de violència innecessària, al tancar el llum o pujar les escales per anar a l’habitació et dóna la sensació de que tens alguna cosa a l’esquena i un calfred et recorre la columna sense atrevir-te a girar el cap. Els monstres no existeixen! No? Segur?
Quan em llevo al matí, baixo mig endormiscat amb l’únic objectiu d’esmorzar i, de pas, veure una mica les notícies. Però no estic sol... Una presència m’acompanya, una ombra. No estic de conya, no, és la realitat. Quan passa una estona i es desperta, es mostra davant meu amb arrogància i em mira serenament, sense neguit. Jo no el miro, no goso, ignoro aquesta presència maligna que es mostra davant meu com una criatura inofensiva. Però a cada segon es fa més palesa la necessitat d’aquesta presència de fer-se més i més visible, no pot ser ignorada, ho detesta, i llavors és quan comença el joc.
Noto que alguna cosa es mou darrera meu, sigil·losament, s’acosta, ho sé, no em deixarà tranquil fins que sigui plenament conscient de que no estic sol. De sobte, sense avisar, una fiblada em sacseja el costat dret. M’ha mossegat. Serà malparit! D’un cop de colze el faig baixar de darrera meu i, si no fuig, l’etzibo un cop amb la sabatilla. Ja no puc dissimular més, ja l’he vist, ja no el puc ignorar. Un so gutural sorgeix de les seves entranyes i em posa els pèls de punta. És la reencarnació del mal en forma de gat negre. Tinc la convicció de que, al igual que les persones, hi ha gats bons i gats dolents, i aquest és dolent, molt dolent, i estrany, molt estrany. Ha llançat l’aigua del seu bol, com cada dia. Els mamífers quadrúpedes acostumen a veure aigua amorrant-se a i bevent amb aquest gest tan típic de la llengua, però aquest gat no (ni parlar-ne!), aquest gat es mulla la poteta i llepa l’aigua que li regalima. On s’és vist! I quan es cansa, va fent copets fins que el fa bolcar i llença l’aigua a terra. I és clar, quan s’ha quedat sense aigua al bol, comença a miolar eixordadorament perquè no té aigua. Dimoni de gat!
Ja ho sé, ja ho sé, em direu que sóc un exagerat, però no! Quan ja ha begut fotent la poteta dins l’aigua i ha menjat el que ha volgut, llavors és quan li arriba la possessió infernal. Comença a fer curses per tota la casa fent uns miols increïblement greus, canviant de direcció amb agilitat felina (què ben trobat, eh!), i, fins i tot, fent el gir a les cantonades apujant-se per les parets que després em trobo petjades de gat a un metre del terra! Però com ho fa! Doncs perquè té un dimoni dins del cos que li dona súper poders. No hi ha cap altra explicació plausible. I si a aquesta possessió demoníaca li afegeixes les paranoies típiques d’un gat, doncs ja pleguem perquè pot arribar a ser surrealista.
En general, els animals, encara que sigui a les dolentes, aprenen mínimament, però els gats no. Els gats pateixen una mena de barreja de passotisme i estupidesa a parts iguals. Veus que sigil·losament s’acosta a la planta preferida de la teva dona i li dius “Ts! No!” i recula. Se’t queda mirant interrogativament i al cap de quinze segons, veus que s’atansa de nou, dissimulant, com si la planta se la portés fluixa, però s’acosta. “Ts! No! No!”. Allarga la poteta i mira de tocar una fulla. “Però...! Ts! Fuig!” i el gat surt corrents. Et despistes un segon, mires la planta i l’enganxes mossegant les fulles com si fos la cosa més deliciosa que ha tastat mai. “Maleït gat! Fuig! Fuig!” i per no etzibar-li un cop de peu, l’envies a fora una estona perquè prengui l’aire. I aquesta és una altra: si està a dins, vol sortir i no para de miolar. Li obres i no surt. L’empenys perquè surti i, un cop està a fora, comença a miolar i a esgarrapar la finestra perquè vol entrar. Obres, entra, i quan tanques, comença a miolar perquè vol sortir. Déu meu! L’única conclusió és que has de deixar totes les opcions al seu abast perquè pugui triar, ha de fer la seva i punt, perquè, no ho oblidem, el gat no viu a casa nostra, som nosaltres que vivim a casa seva. Per tant, si algú coneix un exorcista de gats que em passi el número, si us plau! Com diuen a les sèries: no, no és per a mi, és per a un amic meu que no coneixeu.