dilluns, 29 d’abril de 2013

Incomoditat ascendent

Quan entra a l’ascensor sempre espera estar sol. És un espai massa íntim com per a compartir-lo. Si per desgràcia l’ascensor s’atura a mig camí i entra algú, la incomoditat es fa visible al seu rostre. Manté el comport, però la tensió és prou evident com perquè l’altre persona acabi per sentir-se incòmode també.

No té sort. L’ascensor fa la parada de rigor i entra una noia que saluda tímidament. L’espai tancat s’omple ràpidament amb el seu perfum. Si en qualsevol altre indret una noia així de bonica se li hagués atansat tant, hagués suposat que les seves intencions eren unes altres, però en un ascensor és normal estar físicament tan a prop d’algú sense cap altra intenció que no sigui arribar a la planta desitjada.

Els ulls juguen a no mirar res i en realitat controlen els moviments de l’altre. La noia és realment bonica, però està desitjant que surti d’una maleïda vegada del coi d’ascensor i deixi lliure el seu espai vital.

L’ascensor s’atura i amb una mirada furtiva la noia acaba per sortir amb un tímid comiat. Quan les portes es tanquen, el rictus de tensió no disminueix. L’ascensor reprèn el seu camí ascendent mentre la tensió augmenta i augmenta.

De sobte, un pet brutal ressona sense miraments. Ja ha arribat a destí. Surt de l’ascensor sense mirar enrere posant-se la corbata a lloc.