dimarts, 21 d’abril de 2015

El problema

El parc està ple de mainada.
Hi ha grupets de mares i pares per ací i per allà. Alguns gronxen els fills, altres xerren pels descosits sense parar atenció als nens i alguns avis, desbordats, persegueixen els néts amb l’entrepà a la mà.
Una mare se m’acosta. La conec d’haver-la vist a l’escola on els nostres fills estudien.

-          Hola! Com va això?
-          Hola – contesto sense gaire esma.
-          Mare meva, no sé a on anirem a parar.
-          Què vols dir?
-          Mira els nens: un parell de morets, un sudaca i aquella nena d’allà que sembla mig gitana. Això és un problema.
-          Dons sí, és un problema, però si consultes a un bon oculista potser et pot ajudar.
-          Un oculista? – La seva cara és de no entendre res de res.
-          Sí, és evident que necessites un oculista perquè on tu veus un problema jo només veig un munt de nens jugant i divertint-se.


Es queda astorada, com si li estigués prenent el pèl, i s’allunya mirant-me amb menyspreu. S’apropa a una altra mare i, mentre miro com els nens juguen, sento com li diu: “Mare meva, no sé a on anirem a parar”.