dijous, 7 de maig de 2015

Acudit

            En Marçal està a la terrassa fullejant el diari. Cada matí dedica un parell d’hores a llegir les notícies i, si en té ganes, en acabat fa els sudokus o algun passatemps. Mentre ell s’entreté amb la lectura la Marina, la seva dona, feineja per casa o llegeix algun llibre aprofitant la tranquil·litat que li brinden aquestes hores matutines. Des de que en Marçal es va jubilar, forçosament segons ell perquè encara podia treballar molts anys, la vida conjugal havia patit un declivi important. Sempre estava de mal humor i enrabiat com si el món l’hagués traït i ho pagava amb ella, pobre!, que no feia res per merèixer l’ira dels seus rampells de vell poca-solta.
            Però aquest matí li espera una grata sorpresa a en Marçal, una sorpresa que l’agafarà totalment desprevingut: una descomunal erecció. Mentre fulleja es grata una mica l’entrecuix perquè una mena de coïssor l’incomoda, però no para esment, segueix a la seva sense deixar de llegir. Quan de sobte, alarmat, sent la tivantor de la carn i s’espanta com un xitxarel·lo. Triga uns valuosos segons fins que se n’adona del que és: un miracle!

-          Marina!!! – Crida com un boig sense atrevir a moure’s. – Marina, vine, corre, Marina!!!

Però la Marina, que el sent des del pis de dalt, no deixa el que està fent perquè pensa que serà alguna xorrada i s’ho pren amb molta calma.

-          Marina, per Déu! Baixa ràpid, corre!!!
-          Què vols? – Li contesta sense ni tan sols treure el cap per la porta.
-          Baixa, ràpid!!!

La Marina deixa la roba ben doblegada als calaixos, treu la pols dels mobles, posa bé la foto dels fills i, finalment, decideix baixar sense gaire esma.

-          Mira, si és una xorrada i m’has fet baixar per res, m’enfadaré – va dient mentre acaba de baixar les escales.

En sortir a la terrassa el veu vermell i en una posició forçada. S’espanta moltíssim i es tem el pitjor: un infart.

-          Àngela Maria! Per què has trigat tant? – Diu amb posat d’incredulitat.
-          Però què passa, no m’espantis. Estàs bé? – Pregunta ella amb cara de neguit sense entendre res de res.
-          Sí, estic bé, però fa un moment estava encara millor. He tingut una erecció brutal – diu abaixant el to. - Per això et cridava, per aprofitar. Quant fa que no la veus ferma?
-          Collons! – Renega amb cara de mala llet. – Per què no m’ho has dit? Hagués baixat abans.
-          És clar, volies que ho cridés als quatre vents i que se n’assabentés tot el veïnat, no?
-          No, és clar que no, però... – No va saber replicar. Es va callar i va marxar de nou cap a l’habitació per acabar la feina que havia deixat a mitges amb una sensació estranya al cos.

Uns dies després, oblidada la situació rocambolesca viscuda per tots dos fruit d’una inesperada erecció, la vida continua amb les seves rutines. Però per sorpresa de la Marina, mentre està fent feines a l’habitació sent que en Marçal la crida com un boig:

-          Marina, Marina! Baixa, corre!!!

Marina, en sentir la urgència en la veu del seu marit, té un déjà vu i, instintivament, pensa en una nova erecció i una segona oportunitat. Surt de l’habitació corrents com una esperitada. Al llindar de la porta ja s’ha tret el jersei. Baixant per les escales volen la samarreta interior i el sostén. A baix, com pot, s’allibera dels pantalons i, amb les calcetes i els mitjos gruixuts, es planta a la terrassa d’un bot.

-          Marçal!!! – Crida vermella com un titot.
-          Però... – en Marçal no pot ni dir el que està pensant. – Què fas, Marina? Fes el favor de vestir-te! Hem de trucar als bombers, ràpid, a la casa dels veïns s’ha calat foc. Mira quina fumera! – I fent que no amb el cap li recrimina: - De veritat, només penses en sexe!