dimecres, 16 de desembre de 2015

A la seva imatge i semblança

Tothom ha sortit del temple i el nen resta en silenci, dempeus, contemplant l’escultura de Crist crucificat.
-          De veritat que Déu va crear-ho tot, papa?
Està molt seriós amb aquell vestit fosc que el fa semblar més gran del que realment és.
-          Sí, fill meu, tot va ser creat per Nostre Senyor.
-          I va fer a les persones a la seva imatge i semblança?
-          Sí, així és – li posa una mà a l’espatlla per confortar-lo. – A què venen ara aquestes preguntes?
-          L’altre dia vaig veure uns senyors pel carrer que movien les mans i gesticulaven de forma estranya i li vaig preguntar a la mestra. Em va explicar que eren persones sordes que parlaven una llengua de signes i vaig entendre que potser aquesta era la resposta.
-          La resposta a què?
-          La resposta a perquè Déu no ha escoltat les meves pregàries - el pare se’l mira sense entendre. - Déu ha de ser sord, papa, per això no em va escoltar quan li vaig demanar una vegada i una altra que la mama no es morís. Va ser culpa meva, no em va entendre, però ara ja sé com fer-ho i li demanaré que en tingui cura allà al cel amb el llenguatge de signes.

Mentre el fill continua contemplant el Crist crucificat, el pare, amb llàgrimes als ulls, es pregunta si ell també podrà perdonar a Déu tan fàcilment.

Voleu escoltar el podcast d'aquest relat? Cliqueu aquí!