divendres, 18 de desembre de 2015

El desembre congelat


La paga extra no arribava per a tot i van tenir que triar, a desgrat, entre la tele nova o la calefacció. Aquell final d’any va ser especialment cru i les baixes temperatures van assolir mínimes de rècord, però l’escalforeta que irradiava la pantalla i l’amor que es professaven els uns als altres els era suficient. Les imatges mostraven taules ostentoses, torrons, llagostins, pernil ibèric i tot de delicatessen que ells no podrien tastar. Tampoc no va arribar per a comprar raïm, però no era imprescindible per a començar l’any amb bon peu. Noies escotades amb cames quilomètriques reien acudits dolents de senyors ben abrigats davant de rellotges emblemàtics. Van començar pels quarts. Van seguir les dotze campanades. A la pantalla va esclatar una alegria desbordant, cava a dojo, abraçades i petons, però a casa no hi va haver res de tot això. Al sofà hi havia quatre estàtues de gel, inerts, amb gebrats semblants de felicitat. Al carrer un borratxo va passar cantat el desembre congelat.