dilluns, 24 de febrer de 2014

Condemnat a recordar

Des de que tinc ús de raó cada festa assenyalada, cada aniversari, cada cap de setmana, havia pujat amb els pares a casa dels avis. Recordo els carrers sense asfaltar, les curses en bicicleta i aquella sensació infantil que feia que tot fos una aventura increïble.
Em vaig fer gran i no vaig voler renunciar a aquelles sensacions. Ja no pujava amb els pares, pujava sol, i després, amb la meva pròpia família. Clar que els carrers ja s’havien asfaltat i que ja no feia curses amb bicicleta, però pujar era reviure una mica totes aquelles aventures del passat, totes aquelles històries de l’avi que havíem escoltat centenars de vegades però que ens feien riure igualment.
Però el temps passa, les fulles cauen i les persones se’n van. I ara que ja no tinc els avis a la casa de Montornès ja no pujo a aquells carrers que un dia van ser meus i que ara desconec. I encara que em faci mal, tinc la sort d’estar condemnat a recordar.