divendres, 14 de febrer de 2014

Papallones a la finestra

La nit, suaument, s’ha escolat per la reixa i ha omplert l’estança de foscor. Una papallona nocturna revola incapaç de trobar la sortida i es colpeja amb el vidre una vegada i una altra davant dels ulls sense vida que la miren. Agenollat, com si resés, la vista fixa en la papallona sense sortida, les mans als costats del cos, tot en un equilibri sublim i fràgil. Mentre duri la fosca romandrà allà, penitent, parlant amb un Déu (quin Déu?) que no l’escolta, que no farà res, que es quedarà mirant quan l’estirin i li prenguin el pols per certificar la mort. Un llençol cobrirà el seu cos sense vida i se l’enduran en una llitera. Les seves coses seran enviades a la família. I els silencis? I les llàgrimes? Qui se les quedarà?  La papallona, quieta un instant, torna a colpejar el vidre sense poder sortir. Segurament morirà ferida o esgotada, però continuarà intentant-ho. La vida és això?
De lluny unes notes brillen, records de moments millors, i ballen pel seu front, acaronen els seus cabells bruts i per un segon sembla que vol dibuixar un somrís, però no pot. La mort l’ha congelat, ha castigat la seva gosadia: voler volar massa alt. Les primeres llums del dia trencaran l’encís. Les muses fugiran. La mort llavors serà més morta, més fatal, més ridícula, més absurda, més incongruent, més hostil, més perversa, més capriciosa, més incompresa, més dolguda,... Al seu pas s’abaixaran els caps, murmuraran, la vista buscarà alguna cosa què recordar, però no hi ha res. Dos dies més tard a la vuitena galeria tothom l’haurà oblidat per sempre.