dilluns, 25 de març de 2013

Com ser bona persona i no morir en l'intent I



Què fa una bona persona quan es troba un bitllet de deu euros a terra? Doncs primer trepitja el bitllet, que no el vegi ningú més. Després, en qüestió de segons, li passen pel cap tot un reguitzell de pensaments absurds que li impedeixen ajupir-se sens més i agafar el maleït bitllet. I si aquells diners són d'algú que els necessitava? Mira a costat i costat. Ningú. S'ajup i recull el bitllet, amb por, i torna a mirar a costat i costat. És evident que no hi ha ningú. No cal tornar a mirar. Però mira, per si de cas. Es fica els diners a la butxaca i marxa. Després d'unes poques passes, es torna a girar. Ningú. Segueix el seu camí amb una estranya sensació de culpabilitat.
Però, i si hi ha algú al costat? La bona persona té la necessitat de preguntar si aquells diners són seus, és una qüestió d'instint més que no pas de bondat en sí. Si la persona a qui preguntes és una bona persona, et dirà la veritat, però, i si no ho és? Que li dius, com a bona persona, a algú a qui li has preguntat si aquells deu euros són seus i veus que et diu que sí però és mentida? Com a bona persona li has de donar encara que sàpigues que no és cert. En agafar el bitllet veus com se li il·luminen els ulls de cobdícia. Per l'amor de déu, són deu euros! Llavors vas cap a casa amb el sentiment de ser un idiota però que ha obrat bé.
I si vas amb algú quan trobes aquells deu euros? El primer que et passa pel cap és que encara que els hagis trobat tu, és just repartir els guanys entre els dos. L'altre només et diu que tens molta barra (deu euros!) i el sentiment de culpa et fa ser salomònic: ni per tu ni per mi, anem a un bar i fem unes birres i ens ho gastem. Després d'un parell d'hores i d'unes quantes cerveses, has de pagar el compte. Dotze amb cinquanta. Se't queda cara d'idiota. No has guanyat deu euros, has perdut dos amb cinquanta. I ara pensa, quan va ser el darrer cop que aquell amic al que acabes de convidar t'ha pagat alguna cosa en un bar? Doncs això, millor no pensar-hi, oi?




Ivan Bonache, març 2013