dijous, 21 de març de 2013

Amb poques paraules III

La Sala d’Actes és on fem les classes de música. Té cent quaranta-set seients, dotze de color blanc a la primera fila, i cent trenta-cinc de color blau, que serien la resta. Es distribueixen en quatre espais separats per dos passadissos que es creuen just al centre. Mentre fem classe, els nois es distribueixen per la sala com més els hi agrada, mirant de no molestar als altres, i jo vaig donant voltes ajudant a qui em necessita o simplement parlant amb un o altre.

Un dia, vaig seure al costat d’un noi que tocava blues amb un estil molt propi. Era un noi callat i poc sociable, però cada cop que aconseguia trencar el gel, la conversa valia la pena.

-         Tu dines aquí a la presó? – Em va preguntar.
-         Si, un parell de cops per setmana, però em porto el dinar de casa, no m’agrada el que donen a la cafeteria.
-         Fas bé, el menjar del centre no es que sigui una meravella. – Es va quedar un moment dubitatiu, mirant sense veure. Quan va despertar o va tornar d’allà on fos que havia anat, va dir: - Saps que serà el primer que menjaré quan surti d’aquí?
-         No sé, – vaig respondre arronsant les espatlles i negant amb el cap – jo sé el que em menjaria jo, però tu, no tinc ni idea.
-         Doncs el primer que em menjaré quan surti d’aquí serà un ou ferrat amb patates fregides – va respondre triomfalment.
-         Un ou ferrat? Jo pensava que em diries un entrecot, o una mariscada, però, un ou ferrat?
-         Perdona! – Va dir mig divertit, mig indignat. – Un ou ferrat ben fet és tot un luxe! Amb la vora ben cruixent, al punt de sal, amb un bon pa, tendre, i unes patates fregides cruixents. – Ho deia amb tanta fruïció que em van començar a venir ganes de menjar-ne un jo també. – Aquí el menjar no està mai al punt i menjar un ou ferrat és impossible com pots entendre.
-         Ja m’imagino. Fer menjar per a tanta gent deu ser complicat i a més com desprès es triga tant a distribuir-ho, doncs arriba humit o passat de la mateixa calor – ell anava assentint mentre em sentia parlar.
-         Però saps quin és el principal problema?
-         No, quin?
-         Que les coses no saben al que han de saber.
-         Què vols dir?
-         Doncs que ara les coses no tenen el gust que han de tenir, segur que saps a què em refereixo. – Em va mirar expectant. – Abans anaves al mercat a comprar i sabies què compraves, ara... A què sap un tomàquet? A res! A suro! Està ben vermell, ben gros i brillant, però li fots una mossegada i... res! On és el sabor?
-         Doncs si, t’haig de donar la raó – vaig dir mig pensarós.
-         I els ous? Tampoc són com els d’abans!
-         Home, que les fruites i hortalisses amb tots els productes que els hi posen no siguin com les d’abans, d’acord, però un ou? Les gallines continuen sent gallines, no?
-         I tant! Però no ponen els ous com abans. Ara estan entaforades en gàbies minúscules o en espais atapeïts d’altres gallines. L’únic que es vol es que produeixin, com màquines, i són animals. Com creus que estan aquestes gallines que han de viure en aquestes condicions?
-         Doncs m’imagino que deuen estar emprenyades, no?
-         Exactament! I veritat que tu no treballes igual quan estàs mosquejat? Oi que tot et surt malament? I pel contrari, quan està de bon humor, oi que tot sembla més fàcil? Doncs per a les gallines igual. Els ous que ens venen als supermercats, tan grossos i nets estan plens d’ira, perquè les gallines els han post emprenyades com unes mones. Llavors et fas un ou ferrat i estàs menjant un munt d’ira concentrada. Quan surti aniré a una granja, on les gallines ponguin lliurement, i em menjaré un ou ferrat com Déu mana.

Carai, vaig pensar, quina merda de vida tenen les gallines ponedores. I quines ganes tinc de menjar-me un ou ferrat de granja!