Un dia, vaig seure al costat d’un noi que tocava blues amb un estil molt propi. Era un noi callat i poc sociable, però cada cop que aconseguia trencar el gel, la conversa valia la pena.
- Tu dines aquí a la presó? – Em va preguntar.
- Si, un parell de cops per setmana, però em porto el dinar de casa, no m’agrada el que donen a la cafeteria.
- Fas bé, el menjar del centre no es que sigui una meravella. – Es va quedar un moment dubitatiu, mirant sense veure. Quan va despertar o va tornar d’allà on fos que havia anat, va dir: - Saps que serà el primer que menjaré quan surti d’aquí?
- No sé, – vaig respondre arronsant les espatlles i negant amb el cap – jo sé el que em menjaria jo, però tu, no tinc ni idea.
- Doncs el primer que em menjaré quan surti d’aquí serà un ou ferrat amb patates fregides – va respondre triomfalment.
- Un ou ferrat? Jo pensava que em diries un entrecot, o una mariscada, però, un ou ferrat?
- Perdona! – Va dir mig divertit, mig indignat. – Un ou ferrat ben fet és tot un luxe! Amb la vora ben cruixent, al punt de sal, amb un bon pa, tendre, i unes patates fregides cruixents. – Ho deia amb tanta fruïció que em van començar a venir ganes de menjar-ne un jo també. – Aquí el menjar no està mai al punt i menjar un ou ferrat és impossible com pots entendre.
- Ja m’imagino. Fer menjar per a tanta gent deu ser complicat i a més com desprès es triga tant a distribuir-ho, doncs arriba humit o passat de la mateixa calor – ell anava assentint mentre em sentia parlar.
- Però saps quin és el principal problema?
- No, quin?
- Que les coses no saben al que han de saber.
- Què vols dir?
- Doncs que ara les coses no tenen el gust que han de tenir, segur que saps a què em refereixo. – Em va mirar expectant. – Abans anaves al mercat a comprar i sabies què compraves, ara... A què sap un tomàquet? A res! A suro! Està ben vermell, ben gros i brillant, però li fots una mossegada i... res! On és el sabor?
- Doncs si, t’haig de donar la raó – vaig dir mig pensarós.
- I els ous? Tampoc són com els d’abans!
- Home, que les fruites i hortalisses amb tots els productes que els hi posen no siguin com les d’abans, d’acord, però un ou? Les gallines continuen sent gallines, no?
- I tant! Però no ponen els ous com abans. Ara estan entaforades en gàbies minúscules o en espais atapeïts d’altres gallines. L’únic que es vol es que produeixin, com màquines, i són animals. Com creus que estan aquestes gallines que han de viure en aquestes condicions?
- Doncs m’imagino que deuen estar emprenyades, no?
- Exactament! I veritat que tu no treballes igual quan estàs mosquejat? Oi que tot et surt malament? I pel contrari, quan està de bon humor, oi que tot sembla més fàcil? Doncs per a les gallines igual. Els ous que ens venen als supermercats, tan grossos i nets estan plens d’ira, perquè les gallines els han post emprenyades com unes mones. Llavors et fas un ou ferrat i estàs menjant un munt d’ira concentrada. Quan surti aniré a una granja, on les gallines ponguin lliurement, i em menjaré un ou ferrat com Déu mana.
Carai, vaig pensar, quina merda de vida tenen les gallines ponedores. I quines ganes tinc de menjar-me un ou ferrat de granja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada