dijous, 26 de juny del 2014

Recull de microrelats III

Incongruències

El seu pare té una escopeta de caça i una llicència que l’autoritza a matar.
Ella té quinze anys i un problema que la llei li impedeix solucionar.
Per sort, l’escopeta del pare li permetrà matar dos ocells d’un sol tret.

Gir a la dreta

El corredor de Nascar va pensar en fer un gir a la dreta per trencar la monotonia, però no va ser la monotonia precisament el que es va trencar.

Una mica d’educació

En arribar al clímax ella va cridar-li que la follés com només ell sabia fer-ho. Ell, ofès, li va recordar que no costa res demanar les coses si us plau.

Confessions de pregadéu

- Des de que et vaig conèixer he sabut que perdria el cap per tu.

Qüestió de melons

- Quin vell verd! – Va exclamar la verdulera amb indignació mentre es posava a lloc la descomunal pitrera. – Cada dia em demana un bon parell de melons.

Una bona merda

Retornava del permís amb 180gr d’haixix amagats al recte. Malgrat els nervis, estava desitjant que el tanquessin a la cel·la per poder fumar-se aquella merda.

Ups

Un vianant va creuar el carrer sense mirar. Un conductor va accelerar en apropar-se al pas de vianants fent veure que no el creuava ningú. Un policia va fer veure que no passava res i va dispersar a la multitud encuriosida. Una ambulància va passar de llarg fent veure que allà no hi havia cap ferit. Un doctor no va entrar al quiròfan fent veure que ningú li havia dit que tenia una operació. A la morgue ningú no va etiquetar el cadàver perquè no hi havia cap cadàver que etiquetar. La mort no va fer el traspàs de l’ànima ja que aquell infeliç seguia viu.

El vianant es va aixecar de terra i es va treure la pols de sobre com si res. Per si de cas, només per si de cas, va decidir que el proper cop miraria abans de creuar.


dimarts, 3 de juny del 2014

Blau

Amb l’únic abric d’una bata blanca cordada per l’esquena, la nena s’estava dempeus al mig de l’habitació. Es podia passar hores sense dir res, sense moure ni un múscul, sense cap símptoma de defalliment o debilitat. El doctor havia sentit a parlar d’aquell cas tan peculiar i, en un rampell de juvenil prepotència, es va oferir per ajudar en la seva resolució davant la incredulitat de qui s’hi havia enfrontat abans. Conèixer el cas més a fons li va fer perdre una mica l’aplom inicial, realment hi havia coses molt estranyes i moltes incongruències, però estava ben decidit a salvar a la petita de set anys, condemnada a l’aïllament des de que va néixer.
Va entrar a l’habitació i es va aturar un parell de metres per no envair el seu espai. Volia guanyar-se la seva confiança. La va mirar sense preàmbuls i es va quedar absort en la profunditat blavosa d’aquells ulls infantils que semblaven comunicar-se directament a través del pensament. Va sacsejar el cap. Semblava com si despertés d’un trànsit. Havia perdut la noció del temps. En aquella habitació no hi havia res, res de res, per seguretat. Tot el que estava veient, el que sentia, havia de retenir-ho per escriure-ho després quan sortís d’allà. Però estava espantat, les paraules se li amuntegaven a la boca i no era capaç de construir una frase coherent. Li tremolaven les mans, suava profusament, estava perdent el control. Vençut, va córrer cap a la porta i la va colpejar fins que el guarda la va obrir i va poder sortir. Va córrer cap al lavabo amb la impressió de que fugia d’alguna cosa. El guarda va mirar per l’espiera i va comprovar que la nena estava al mig de l’habitació sense moure’s. El doctor es va rentar la cara i es va refrescar mullant-se una mica el clatell. En aixecar la vista es va veure al mirall i es va estremir: el que veia el repugnava, era un monstre!

Va trigar tres dies a refer-se d’aquella experiència que ell va anomenar primer contacte. El director del centre va mirar de dissuadir-lo, però no es va deixar convèncer. Tenia la certesa de que se’n sortiria, ho feia per la nena, per curar-la, s’ho repetia contínuament, com un mantra, convencent-se, no buscava l’èxit personal, només volia ajudar. Va entrar de nou en aquella habitació dissimulant com va poder la tremolor de les mans. La nena, al centre, com el darrer cop, sense dir res, sense moure’s de lloc, va alçar el cap i li va buscar la mirada. No gosava apropar-se, mai no l’havia tocada, però sentia una atracció visceral per aquells ulls d’un blau immens, tan tendres com terrorífics.

El guarda, a l’altre costat de la porta, seia en una cadira i fullejava un diari sense gaire esma quan, més que sentir, va notar un cop sec i esmorteït. Es va aixecar com un llamp i es va acostar a la porta per donar un cop de vista per l’espiell i l’únic que va veure va ser a la nena en mig de l’habitació que el mirava fixament, sense moure’s, amb aquells ulls tan blaus i penetrants que li glaçaven la sang. Es va fer a un costat. El cor li bategava amb tanta força que el pit li feia mal. Al principi no es va adonar, espantat per tot el que havia sentit d’aquella nena, però el doctor no hi era o no se’l veia. Aterrit, va donar un cop d’ull ràpid per evidenciar que els seus temors eren certs i, abans de poder reaccionar, va notar que el terra era moll. Un calfred li va recórrer l’espinada: un bassal de sang s’escolava per sota la porta i ell estava dempeus al bell mig. Un crit ofegat se li va travar a la gola i tremolant, va agafar el walkie per demanar ajuda:

-          Ha... ha tornat a passar de nou! Necessito ajuda!

La nena, sola i immòbil al centre de l’habitació, amb la seva bata blanca impol·luta, va somriure.